No havia menjat res quan va obrir el frigorífic notant aquell halo fred que li espetegava a les galtes, veient clarament l’estat de promiscuïtat del seu interior que atorgava a l’aparell una imatge d’autèntica vacuïtat: mitja llimona resseca, un porro eixarreït, una llauna de cervesa i els prestatges esblaimats. Sens dubte, havia d’anar a corre-cuita a l’hipermercat. En arribar-hi, es va sorprendre de la magnitud de l’esplanada de l’aparcament. Milers de cotxes perfectament arrenglerats, estacionats en diagonal en unes zones, en bateria en unes altres, colors i formes de tota mena i condició que omplien l’asfalt de carrosseries metal·litzades, miralls retrovisors, tubs d’escapament i pneumàtics que xisclaven als revolts, mentre la gent corria amunt i avall, carro a la mà, imbuïts pel deliri d’omplir-lo d’aliments, productes de neteja i estris variats amb les marques que ens martellegen cada dia per la televisió. Feia vint minuts que rondava amb el motor al ralentí, a la recerca i captura d’una plaça d’aparcament on deixar el seu crossover. Francament, començava a desesperar-se. La inquietud i el trasbals interior el neguitejaven i l’escalfor del seient de cuir l’hi humitejava l’entrecuix. Mentrestant, res de res, ni un forat minúscul on estacionar-hi. De cop, va ullar un cotxe que s’allunyava esplanada enllà i, com un fèlid astut, aprofitant l’ocasió, va dirigir-s’hi accelerant el motor i deixant una marca de pneumàtics cremats desdibuixada al terra, frenant bruscament abans d’acoplar-se en aquell forat finalment trobat. Es disposava a baixar del crossover quan va adonar-se que dins del vehicle estacionat immediatament al seu costat, alguna cosa s’hi coïa. No s’ho podia creure pas i es va fregar els ulls com quan et treus les lleganyes al matí, per comprovar la certesa del que ullava des de la clandestinitat del seu vehicle. Aquell cotxe es movia amb moviments rítmics. Els vidres s’havien entelat lleument i el grinyol dels amortidors no deixaven marge a l’error de percepció. Hi havia una noia, nua, de cabellera rossa que li fregava els pits de pell fina, alliberats de la llenceria rosa que els subjectava per sota i masegats pels seus dits que remenaven l’aureola del mugrons endurits com dos ònix. La noia, amb l’engonal espatarrat, les natges aclofades contra el quadre de comandament i sabates de talons punxeguts enfonsant-se als seients, cavalcava i cavalcava i cavalcava amb moviments enèrgics i folls. Cavalcava saltironejant damunt del seu cavall de cuir relligat, de musculatura fosca i ben iodada. Cavalcava i gemegava entre convulsions i xiscles de plaer, entaforant-se el mànec del canvi de velocitats dins del seu cony afaitat, inflat i enrojolat per la fricció d’aquell estri que la feia enfollir fins al deliri d’aquell acte d’entotsolament, empastifant-lo finalment amb els líquids de la seva xona. Ell va quedar-se allí, esbalaït, immòbil com un estaquirot, extasiat, esperant inútilment que li baixés, pobre galifardeu, la trempera provocada per aquella visió desconcertant. Ja és ben cert ja, el que diuen: Al supermercat no s’hi ha d’anar mai sense haver menjat res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada