Unicorniades al Continuarà de TVE

http://www.rtve.es/alacarta/videos/continuara/ No us perdeu el minut 26:10 a l'agenda del programa.

THE ROAD 40 LUBRICANTS, ESCUMA ACTIVA I RENTAT DE BAIXOS

Sempre ofereixen els mateixos serveis: lubricants, abrillantador, escuma activa, neteja de baixos i el complet. Però ella només vol el rentat econòmic. Amb cautela col·loca les rodes, conduint a les palpentes dins del rail i deixa que la cinta transportadora tibi el vehicle empenyent-lo cap a l’interior del túnel de rentat. Ella, llavors, es relaxa observant com les esponges gegantines giravolten per tot el seu voltant. L’aigua esquitxa la pintura metal·litzada i els vidres, que queden embetumats amb l’escuma blanquinosa que rossola avall. En acabant, un bon raig d’aigua fina com la rosada però enèrgica com si es mogués entre rebequeries. Al final del túnel de rentat l’espera, pacient, com cada divendres, el noi eixuga vidres. Ella pensa que és el millor dia de la setmana. Veure aquell noi de pell bronzejada, mans rudes, mirada violeta i cabells grenyuts, l’excita com una mala cosa. Només espera que sigui divendres per sortir de treballar i anar a corre-cuita al túnel de rentat, encara que el cotxe estigui net, això tant se li en refot, per poder observar el noi eixuga vidres. Ella es mossega els llavis albirant-lo des de l’interior del seu vehicle enxubat. Mira els seus braços musculats; els seus cabells molls acaronant-li el rostre; el seu somriure atraient i galifardeu, fet de dents blanques i llavis carnosos, d’aquells que t’agrada mossegar; el seu culet repeló quan s’estira damunt del capó encara moll, per eixugar els vidres de l’altre extrem, permetent que la roba li quedi humida i transparent, arrepapada a la pell. Ella, llavors, es queda anorreada mirant-li els mugrons erectes, per la fredor de l’aigua, que se li marquen sota la samarreta de cotó, i nota espasmes musculars que li regiren el sexe i somia que un dia, aquell noi eixuga vidres la penetrarà ben endins, esbaldregant-la, assadollant aquell xivarri interior, aquell foc que la crema i sotragueja. Avui és divendres i ha demanat un complet: lubricant, laca tortuga, escuma activa, neteja de baixos, abrillantador i protector antipols. Quan les esponges gegantines han iniciat el seu moviment ritual rotatori, ningú ha vist que el noi eixuga vidres faltava. L’aigua brolla amb virulència, les esponges giravolten i giravolten, l’escuma blanquinosa embetuma els vidres i el vehicle fa uns moviments suspensoris que no han estranyat a ningú. Quan el cotxe fineix el recorregut per la cinta transportadora, ella acaba de retocar-se els cabells esbullats mentre el noi eixuga vidres, somrient, seduït, surt del vehicle amb el pectoral despullat i acabant-se de cordar els pantalons blaus, humits, patibularis, ejaculats. Sens dubte, el divendres és el millor dia de la setmana i en aquell túnel de rentat de cotxes més d’una neteja de baixos s’hi fa, i no pas sempre pel preu d’un complet. Vet aquí!

THE ROAD 39 EL VOLCÀ D’ULLS DEL SALAT DE LA LLACUNA VERMELLA

Havíem arribat amb els camions, rulots i caravanes. Davant nostre hi teníem el gran desert blanc. Una enorme extensió amb centenars de quilòmetres de superfície salada que ens enlluernava. Impressionava observar aquell altiplà infinit, franquejat per sinuoses serralades de volcans grisos enfarinats per la neu perenne i ancestral que hi reposava aliena a les nostres intencions. L’equip de rodatge estava a punt: els càmeres, els maquilladors, el regidor, els tècnics electricistes, els informàtics, les costureres, el director creatiu, el de comptes, el planner manager, les models, fins i tot els president de l’agència no va voler perdre l’oportunitat de viatjar fins a aquest paradís inhòspit que semblava existir apartat de l’evolució. L’indret triat per a la gravació de l’espot era la superfície productora de sal més gran del món, situada a l’Amèrica del sud. Molt a la vora hi havia dos grans llacs, un d’ells tenia l’aigua turquesa on s’hi emmirallava un cel sense núvols. L’altre, tenia les aigües tenyides de color rosa, ignoro si per la salubritat o per l’efecte de milers de flamencs de bec rosat que, incapaços de viure en cap altre indret, es refugiaven de les mirades furtives en aquest món perdut. Havíem triat les cent top models del moment: les més rosses, les més altres, les més primes, les més voluptuoses, les més bronzejades, les que tenien els llavis més molsuts i amb el caché més elevat. El llançament de la nova marca de roba interior sexy de luxe bé s’ho mereixia i no es van escatimar esforços. Veure les models treballar era extasiant. Abillades amb aquelles blondes, sostenidors minúsculs, calcetes diminutes i talons impossibles, projectaven la sensual imatge més preuada per a qualsevol col·leccionista fetitxista. Les cent millors models del món, gairebé nues, exhibint-se damunt del desert de sal, sota un cel de flamencs de bec rosa envolant-se, contusionant cossos, abraçant-se, morrejant-se, fregotejant-se... Algú podria no sucumbir a l’erotisme d’aquella imatge? Amb el tragí de l’anar i venir de tot l’equip de rodatge, ningú no es va adonar de la presència dels treballadors nadius de les salines, de pell colrada, que, d’en peus al costat de piletes de sal, pala en mà, s’havien quedat paralitzats com uns estaquirots, amb la boca oberta i una enorme erecció a l’entrecuix que els esparracava els vestits. Quedava ben palès, que ningú no podria resistir-se a l’embat d’aquella visió de les cent deesses en roba interior?