dimarts, 29 de novembre del 2011

THE ROAD 28 BANDA DELS PERUANS: PASSERELL CAGARUL·LO MITJAFIGA QUE NO VAL NI UN PET DE PUTA


Fent un cop d’ull al mirall retrovisor, vaig veure com el vehicle del darrere ens alertava amb ràfegues intermitents dels fars. Era un cotxe de gamma alta, elegant, amb els vidres nets i pintura metal·litzada de color fosc. La meva dona i jo ens vàrem espantar. Ho entén, oi, senyor policia? Potser ens passava alguna cosa? Potser trèiem fum pel tub d’escapament? Havíem punxat un pneumàtic? Sentint el cor bombant amb virulència damunt del pit, vaig reduir la velocitat fins aturar-me al voral de l’autopista. La resta de vehicles circulaven vora nostre a una velocitat que ara, de peus damunt l’asfalt, semblava exagerada, notant com la inèrcia del seu pas ens envolava la roba i ens provocava vertigen i inseguretat. Aquell vehicle s’aturà davant nostre, amb el motor al ralentí, mentre s’obrien les portes i en baixaven dos homes, musculats, abillats amb robes elegants, amb aspecte i deix genuïnament albano-kosovar: ulls clar, cabell ros i galtes rudes. Un d’ells em parlava, maldestrament, bo i no l’entenia. Em deia que hi havia un problema, gesticulava ampul·losament i m’agafava per l’espatlla obligant a acotar-me per mirar sota la carrosseria del meu vehicle. L’altre, romania dret, quiet, emmudit, expectant. Una suor freda va inundar-me la mirada omplint-me de neguit i desgavell. De seguida vaig recordar les notícies dels robatoris de la banda dels anomenats “peruans” que atracaven turistes al bell mig de l’autopista. Les cames em feien figa i el cor se’m va glaçar i, alhora, l’estómac m’abrusava. Què podia fer? Coi de malparits! En un rampell, vaig incorporar-me per intentar alliberar-me de la pressió d’aquells delinqüents. Tot va passar molt ràpid. Tenien una agilitat innata, ensinistrada. Quan vaig adonar-me’n, l’altre home, com un liró, lluny del que jo sospitava, no estava pas robant-nos res, no regirava les nostres pertinences, no foragitava els interiors de les nostres bosses, noooo, tot al contrari. En veure el que estava passant, vaig haver de fregar-me els ulls com un enze. Havia assolir mig despullar la meva dona que, estirar-la bocaterrosa damunt del seient posterior, gemegava mentre la penetrava amb virulència, sense subterfugis ni contemplacions, etzibant-li el seu nap nerviüt que mostrava una erecció victoriosa, grapejant tota la blanesa del seu cos, fent-la glatir, estremir, panteixar, bramar com una gata maula en zel. No estava emmordassada, ni emmanillada, ni coaccionada, tan sols es deixava fer mentre aquella bèstia llepa-xones l’envestia salvatgement. Ho entén senyor policia? -Així, doncs, vol posar la denúncia per atracament? Per robatori? Per violació?- No, res de tot això se me’n refot. Vull denunciar la meva dona per barjaula!

dilluns, 21 de novembre del 2011

THE ROAD 27 CARRETERA PERDUDA


Totes les nits toco el saxo al club de jazz. M’apassiona fer-ho! És el meu moment preferit del dia: la obscuritat tènue del local; el fum opiaci del tabac que es torna visible sota l’embruix dels focus; el gust embreat d’alcohol i haixix que m’alimenta el cos i la sonoritat del jazz que m’assedega l’ànima. Avui, quan he tornat de tocar, he tingut la sensació que hi havia algú amb la meva dona. La nuca se m’ha tornat rellent i he escoltat el meu cor bombar indecís a les temples. Ara camino d’esquitllentes, no vull fer soroll. Contrasta el silenci opac de la casa, els al·lògens encesos i la pulcritud minimalista del passadís que m’ha dut fins a la nostra habitació. Submergida plàcidament i innocent dins dels llençols de seda negra, ella dorm arraulida: bella, enigmàtica, sensual. La miro una llarga estona embadocat sense moure’m. Llavors, lentament, em despullo deixant que la roba, que fa encara la ferum del club, caigui per terra rebregada. Suaument entro dins del llit i, ella, amb una innocència adàmica, obre els seus ulls verds amb pestanyes que m’hipnotitzen. La seda negra dels llençols deixa intuir les corbes del seu flanc. Amb la mà els arrossego redescobrint la nuesa del seu cos. Estic excitat. Sento la sang bullir-me a l’entrecuix. M’hi poso al damunt, ensumant-la, i em deixo seduir per la sensualitat de la seva pell. Gairebé sense moure’ns, bo i immòbils, la penetro fins que sento l’escalfor del seu clítoris en contacte amb l’escrot tou i calent, i em quedo així, quiet. Ella em mira fixament als ulls, panteixa, es contrau botxinejada. Sento tot el meu sexe humit acollit dins la blanesa càlida del seu cos de fembra torbadora i començo a envestir-la amb moviments lents, cada vegada més bruscs, fornicant amb ella com un beneit, fent que els seus pits de mugrons rosats, perfectes, sotraguegin amunt i avall a cada envestida del moviment de la meva pelvis entre el seu engonal eixancarrat fins que, exhaust, deixo anar tots els fluids genitals. Llavors, sense eixir del seu interior, m’agemoleixo en la son. Qui m’ha de dir que hores més tard, quan em desvetlli, notaré una humitat enganxifosa entre els dits, obriré els ulls i veure el cos de la meva dona ert, embetumat de sang, amb el forat d’una arma blanca al mig del ventre. I no serà pas cap malson.

NdA: Gràcies, David Lynch, per tantes hores de maliciosa i grenyuda inspiració.

dilluns, 14 de novembre del 2011

THE ROAD 26 ACOPDEGARRÒTIX ET LE CHAUDRON


Ara que en Tintín està de moda gràcies al film d’Spielberg, jo us vull parlar dels personatges de còmic francesos (no pas belgues) més populars de la història, l’Astèrix i l’Obèlix, però no pas de les seves aventures i galifarderies a la Gàl·lia romanitzada, sinó del veritable secret de l’unicorn i les circumstàncies de la seva fama i poders. Sempre se’ns ha explicat que l’Obèlix no pot prendre poció màgica perquè de menut va caure de cap dins del calderó que el druida Panoràmix havia preparat, i això és ben cert. El que no s’explica és de què està feta la poció i quins són els seus veritables efectes. Doncs bé, fou per una distracció provocada pel juganer gos Idèfix, mentre tornaven d’aplacar romans amb el seu carro pel camí ral, quan l’Obèlix va caure dins del calderó tot just quan l’Astèrix havia de fer un tast previ a la visita conjugal a la seva amistançada, Farbalà, la gal·la més rossa, més atractiva, més sensual i més ferotge al catre de totes les mosses que coneixia. El druida Panoràmix havia creat la poció, viagrapènix, que servia per revitalitzar la circulació sanguínia després de cada batalla, alterar el ritme cardíac i fer venir ganes de cardar, provocades per les herbes que duia la poció, les quals proporcionaven una trempera difícilment saciable sense, com a mínim, set llargues i durables ejaculacions sense descans. Des d’aleshores, l’Obèlix viu en un estat permanent de priapisme, i la seva erecció és tan exagerada i enorme que per ocultar-la es veu obligat a dur sempre amb ell un menhir, l’única pedra, per la mida, capaç d’ocultar el misteriós i descomunal membre del pobre Obèlix, assedegat de sexe que tan sols pot calmar a garrotades amb els il·lusos romans que tremolen només de veure’l. Això sí, tan sols un romà té ganes de provocar un encontre fortuït amb l’Obèlix, és Juli Cèsar, tan refinat, tan sensible i erudit, que es deleix per descobrir les fàl·liques benaurances de les quals ha sentit tant a parlar, mentre Cleòpatra, oblidada, avorrida i deseixida al seu palau d’Egipte, pren banys de llet de burra sota les fidels carícies de les seves lèsbiques esclaves de pits bruns i lubricats dits que estimulen i fan engrescar la carestia del seu sexe abandonat.

diumenge, 6 de novembre del 2011

THE ROAD 25 SORTINT DEL DESPATX UN DIA DE PLUJA NOCTURNA


Aquell dia va sortir tard del despatx. Plovia i havia perdut el darrer Bus. Esmaperduda i inquieta va deambular d’esma, rumiant sota la marquesina d’accés a l’edifici. Va remenar la bossa de mà buscant del mòbil que finalment va trobar sota una munió de pintallavis, agendes, raspalls, papers variats, el moneder, la capsa de compreses... Quan aconseguí treure’l de la bossa estava tan emprenyada que, sense voler, se li va escórrer entre els dits d’ungles vermelles caient-li al bell mig d’un clot d’aigua enfangada a la vorera. Quina ràbia! Llavors va veure el seu reflex emmirallat al vidre de la porta: anava calada i molla de cap a peus, amb el rímel escorregut, la cabellera estireganyada i la brusa transparent, que deixava excel·lir les protuberàncies del seus mugrons erectes. De cop, un vehicle fosc, llampant sota l’efecte de la pluja nocturna i els fanals del carrer, es va aturar. Era el director de finances que li feia ampul·losos senyals amb la mà perquè s’hi acostés. Dins d’aquell vehicle que feia olor de cuir nou, sentint la Diana Krall que sonava a l’mp3 i observant de reüll aquell tros d’home que sempre duia impecables vestits grisos i cabell morè ben clenxinat, va pensar que tenia sort que s’hagués ofert per dur-la fins al seu apartament en una nit com aquella. L’home conduïa amb serenor, balbucejant mots indecisos amb la seva veu greu, de mascle dominant. Ella notava com la ullava d’esquitllentes, deixava els llavis mig oberts, el rostre serè i la mirada atenta a l’asfalt del carrer, però posant-li un ull amb sornegueria damunt l’escot humit que balandrejava sota el cinturó de seguretat. Van aturar-se enfront d’un semàfor vermell que els il·luminava les galtes. Els vidres repel·lien la pluja i el so de la ciutat, somort dins l’habitacle del vehicle, semblava llunyà. Ella notava com el perfum masculí que duia l’excitava com una cinglada densa, i va començar a imaginar les mans ben cuidades, però fortes d’aquell home, acaronant-li els genolls, pujant per l’engonal, fins a notar la humitat del seu entrecuix inflat i vibràtil. Intuïa i anhelava el sabor d’aquells llavis carnosos mossegant-li els seus, sentint la blanesa de la seva llengua aspra i dolça, gaudint del contacte del seu after-shave que li deixava la pell del rostre suau i càlida, experimentant la pressió dels seus dits abastant la duresa del seus pits ardents. Però el semàfor va recuperar el color verd i l’home reprengué la marxa truncant l’encanteri. Ambdós van romandre en silenci. Dins del vehicle s’hi podia respirar un aire dens, fruit d’una tensió sexual evidentment no resolta. Quan arribaren a l’apartament, s’acomiadaren fins l’endemà. Abans de tancar la porta del cotxe, però, ella detectà el lleu panteix del pit fornit de l’home sota el nus descordat de la corbata i la incipient voluptuositat de la seva bragueta inflada i palpitant.