THE ROAD 63 HÄNSEL, GRETEL I LA CASA DE “XOCOLATA” UNISEX

Aquell capvespre, en Hänsel i la Gretel van haver de fugir de casa. El seu pare, borratxo, i la seva malvada madrastra, ja no podien suportar més les excentricitats dels dos germans que tot el dia romancejaven per la seva habitació, alcoholitzats, emporrats, embriagats per tota mena d’al·lucinògens. Van caminar per la cuneta, sota la penombra dels fanals i la lluna, de coure, que semblava avergonyir-se dels dos germans esnifats, fins que un transportista va apiadar-se d’ells, potser imbuït per les sinuoses i atraients corbes del franc de la Gretel, que era com un pastisset, potser deixant anar la seva imaginació en les dureses del cos esprimatxat d’en Hänsel, que tenia la pell de color del sucre morè. Fos com fos, el camioner va conduir tota la nit observant de reüll els dos germans que, endormiscats, no s’adonaren que el transportista s’aturà, ja a l’alba, en un solitari i llunyà bar de carretera, la llum iridiscent del rètol vermell del qual, que pampalluguejava intermitentment, fou la que desvetllà la Gretel que, entre lleganyes i la mirada entenebrida, observà com el camioner es masturbava amb vehemència enfront del volant, sacsejant els seu membre amunt i avall sota una panxa opulenta, fent que els seu escrot, pelut i envermellit, rebotés contra el cuir desgastat del seient. Llavors, espantada, va estirar la mà de son germà i, apressadament, van córrer cap a l’interior del bar, sense adonar-se’n del significat del rètol que tentinejava dins la foscor: “Formen”. Ambient enxubat, humit, ranci, clandestí, fum opiaci de cigarretes, haixix, flaires d’alcohol edulcorat, suor a les aixelles, homes murris i pècores abillades amb blondes barates mostrant els seus cossos mulats, usats, fornicats, escorreguts... En Hänsel i la Gretel van encaixar ràpidament en aquell indret, en aquell parany de sexe i corrupció. Els clients del prostíbul buscaven cada dia carn fresca per alliberar els seus desitjos més ocults i els seus pensaments més immunds i inconfessables. La Gretel, engiponada amb uns sostenidors diminuts que amb prou feina li cobrien els mugrons que aparentaven trossets de pa de gingebre, deixava que els clients la usessin; homes barbuts; homes assedegats dels vicis de la carn; homes plens de furóncols; homes impúdics; homes goluts; homes malvats que només somiaven descarregar el seu esperma dins de les cavitats tendres de la Gretel, que cada nit s’espatarrava damunt d’un llit de llençols suats i rebregats, permetent que un d’aquells homes la sodomitzés, la penetrés, la foradés a canvi de quatre bitllets que agraïa per poder adquirir més alcaloides a la meretriu del bordell. En Hänsel estava reservat per als homes més viciosos, sòmines, gentussa, coxinos, els que frisaven per esparracar culs a batzegades, els que gaudien amb la fel·lació d’uns llavis de noi tendre, fins que el regust agre de l’esperma d’aquells homes rabassuts, panxuts i senosos, omplia amb amargor la seva gargamella. En acabat, en Hänsel podia comprar més “xocolata” amb els rèdits obtinguts per la vexació del seu cos masegat i corromput. De matinada, en Hänsel i la Gretel es trobaven d’amagat als ulls de les putes del bordell i, amb la mirada tèrbola, enyoraven la seva infantesa oblidada, quan la seva mare, que tenia la veu tan dolça que semblava feta de pastissets, els explicava el conte dels germans Grimm, dels protagonistes del qual havien heretat els seus noms. És clar que la història del conte era ben diferent, oi?

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 62 A LA BARRUFETA QUE NO PORTA BRAGUES, TOTES LES COSTURES LI FAN LLAGUES!

No, no us ho diré pas. No diré res. M’enduré el secret al nínxol. No us diré si va ser una policia local, ni tampoc si va ser una ertzaina, ni una mossa d’esquadra... Que us dic que no, que no us ho diré, recoi! Una cosa així no es delata quan ets a la garjola! Sí, d’acord, la bòfia aquesta formava part de la brigada mòbil de la unitat antidisturbis. Sí, em va detenir per exercir la prostitució al carrer. Sí, no us ho negaré pas això, però no us diré res més. Està bé, sí, quins collons que teniu! La paia estava per sucar-hi pa. Tenia un pitram, patrim, patram... Hostipadrena, quines mamelles que tenia la guripa aquesta! Grosses, plenes, d’aquelles que les agafes i t’hi amorres i rellepes i... Tenia unes cuixes! Caram quines cuixes! Se’m va apropar, va agafar-me pels cabells, va emmanillar-me mentre em retorçava el braç que bo i me’l trenca i jo, en canvi, només podia mirar-li aquelles cuixes, i aquell cul. Quin pandero que tenia la paia! Jo crec que no duia bragues i és clar, ja sabeu que a la que no porten bragues totes les costures li fan llagues. Quan em va agafar, de seguida vaig notar aquella olor de maduixa del seu pintamorros. Hostitú, allò me la va posar més dura que la punta de la seva porra. Va pressionar-me el cap contra el vidre del cotxe de la pasma i, zazzz, cap a dintre d’una revolada. I ja em vaig veure allí, menjant-me el cuir desgastat i pudent del seient, mentre la paia em lligava perquè no em pogués escapar. I jo només pensava en aquelles mamelles, amb aquelles tetes grosses i endurides, i amb aquells mugrons que se li marcaven sota de l’uniforme. Collons!!! Quan hi penso, és que em couen els ous! Vaig notar la duresa dels seus mugrons fregant-me l’esquena i allò va ser, wow! Sí, ho confesso, allò va ser el detonant, sentir les seves tetes dures i calentes a la meva esquena em va posar tan catxondu que em va sortir la llet per la punta. Sí, i què, és que la paia tenia unes tetes! Però no us diré res de res. Ja he xerrat massa. Callo! S’ha acabat el bròquil! Au, aneu a matxucar-vos-la a la cel·la del costat!

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 61 SI-CÒCCIX

Què pots fer amb un bon feix de bitllets, sense marcar i sense numerar? Dur-los al banc? Au va, home! Aquesta era la seva gran oportunitat per deixar la feina i escapar-se amb el seu amistançat, ben lluny, on ningú no els pogués trobar mai. Així, doncs, va pujar al seu vell i atrotinat vehicle i va sortir de la ciutat per l’autopista ullant pel mirall retrovisor com els edificis s’anaven fent petits, diminuts, tot i confonent-se amb la línia obscura de l’skyline. Va conduir hores i més hores, fins a perdre la noció del temps, notant com li suaven els palmells de les mans, sentint els nervis que li foradaven l’estómac i li burxaven les temples, buscant les carreteres secundàries, les carreteres perdudes, les carreteres humides, sòrdides i sinistres, fins que la foscor del capvespre i la pluja d’aquella nit luctuosa, van fer-la parar en un allunyat i decadent motel de carretera. L’encarregat tenia una mirada perduda, viciosa, com un espurneig enigmàtic als ulls, però ensems, amb el seu mentó prominent i els cabells llepant-li el front, tenia un aire malenconiós i trist que va inspirar-li confiança. L’habitació, que pudia a resclosit, era just al costat de la recepció i, havent deglutit amb certa avidesa un sandvitx, va agrair poder instal·lar-s’hi. Va amagar bé els diners embolcallats en un tros de diari i tot seguit va decidir regalar-se una bona dutxa refrescant abans d’anar-se’n a dormir. El que no s’imaginava ella, fou que l’encarregat, murri i sinistre, l’estava ullant per un petit forat de la paret. Mirava com ella es despullava, com deixava anar els sostenidors damunt del llit i les calcetes rebregades pel terra, observava com la noia obria l’aigua de la dutxa deixant que els esquitxos regalimessin per les rajoles esblaimades de la paret mentre ell, amb vehemència, es masturbava sacsejant els seu membre endurit i llefiscós deixant que la salivera li omplís la comissura dels llavis entreoberts. La noia, aliena i confiada, només podia pensar en els diners que havia robat i en la sort que tenia d’haver pogut fugir de la ciutat, i mentre ho feia, ensabonant el seu cos de pell blanca, deixant que l’aigua de la carxofa de la dutxa li acaronés els cabells rossos, i les espatlles suaus, i els pits de mugrons petits, i el llombrígol vellutat, i el pubis rosat, no va veure com una ombra se li apropava amb cautela, molt a prop, fins a llepar el plàstic humit i translúcid de la cortina de la dutxa que ara, d’una revolada, era correguda fent esglaiar la noia que, perplexa i amb la mirada tèrbola per l’escuma, no veia qui era o què era el que tenia enfront. Els nervis van apoderar-se d’ella tot i recordant la dissort que va patir la Marion a Psicosis en mans d’en Hitchcock i això la va esborronar. Llavors, sense subterfugis ni preàmbuls, va notar com unes mans la subjectaven. Eren mans fermes que, aprofitant la connivència de la pell ensabonada i lubricada per l’aigua, amb astúcia, palpava el seu flanc humit, les seves natges tremoloses, les seves mamil·les xardoroses, el seu engonal palpitant i esclofollat. Ella va provar de defensar-se, però tot va passar massa ràpid, massa inesperadament i, sense voler-ho, entre xiscles i moviments barroers, aferrant-se a la cortina de la dutxa, va arrencar-la caient bocaterrosa a la banyera, deixant el seu cos mig entortolligat amb el plàstic i les mans de l’home que la magrejava com si fos una barragana. De seguida va notar el pes del cos d’aquell home que s’ajupia damunt d’ella. De seguida va notar el contacte del seu pectoral endurit com mollons de pedra contra la seva esquena sedosa que s’estremia. De seguida va notar el seu alè pudent al clatell que la va fer centellejar. De seguida va notar l’embranzida d’aquell penis bastard perforant l’oclusió del seu forat anal, introduint-se amb destresa i desimboltura. De seguida va notar com aquell home inclinava el seu cos endavant empenyent ampul·losament la pelvis, fent rebotar la bossa pendular genital i peluda contra el seu còccix adolorit. De seguida va notar, a cada escomesa, com amb el moviment pendular de l’escrot, l’home anava perforant el seu clítoris en aquella doble penetració, anal i vaginal ensems. De seguida va notar la sensació mundana i divina, exultant, el plaer que, malgrat tot, aquell home li estava provocant. I de seguida va notar com un regalim de sucs vaginals omplien tota la cavitat del seu cony corromput i cardat com mai cap altre home no ho havia fet, com mai cap altra home no l’havia feta xalar, amb tanta intensitat i eloqüència que no va poder suportar més aquell litigi sexual, udolant i tot de plaer, sentint el seu cos abrandat i càlid, tremendament excitat, mentre pensava: -Renoi quina xamba avui, inesperadament ben rica i inesperadament ben follada!

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 60 OXITOCINA’T: LA DONA ÉS LA QUE MIRA, REMENA, TRIA, OLORA I ADOPTA UN HOME

N’havia sentit a parlat molt i ho seguia a la xarxa, però no m’ho podia creure fins que vaig decidir anar a París per veure-ho i, ara, en sóc fanàtica. Sóc fanàtica del portal adopteunmec.com i dels productes que ofereixen, i sóc fanàtica de la Rue Mouffetard i del barri de la Montagne Ste Geneviève. La idea és tan senzilla com genial, el màrqueting més original elevat a la màxima potència. Es tracta de flirtejar i lligar en una pàgina de contactes de la mateixa manera que pots comprar en un supermercat. Sí, sí, tal qual. Els parisencs sempre m’han semblat divertits, originals i un pèl gamberros, i especialment desinhibits, però amb aquesta iniciativa s’han superat, perquè han aconseguit relegar als homes a la categoria d’objecte, com si fossin el producte d’un simple lineal de supermercat. Trobo que és una proposta peculiar per facilitar trobades íntimes i sense compromís. El plaer pel pur plaer. El plaer per la vista, l’olfacte i, sobretot, el tacte. Quan vaig arribar-hi per primera vegada hi havia fileres d’homes col·locats a l’interior de caixes de joguines gegants, com si fossin regals, com si fossin BarbieKens perfectes i ben musculats, però de mida real, dins de les seves caixes de cartró amb la tapa de plàstic transparent per deixar veure tots els seus suculents atributs, i amb un foradet per a la transpiració. Era la meva primera “collector by adopteunmec.com”. N’hi havia per a tots els gustos: el surfista, el policia, l’indi, el bomber, el militar, el barbut... tots els homes s’exhibeixen dins de les seves capses, i les dones, les úniques que poden exercir el dret de compra, ens passegem esquirolejant carrer amunt, carrer avall, somrient mel·lífluament, observant els cossos dels homes-objecte dins dels seus embolcalls plastificats. Quan hi vaig anar per primera vegada, vaig tenir la sensació que em trobava al bell mig del barri Roig d’Àmsterdam, però amb les tornes canviades, perquè aquí, a París, som les dones les que decidim. Som les dones les que tenim el poder per mirar, per remenar, per triar, per olorar com els homes exposats suen dins dels seus embolcalls amb l’esperança que els triïs i te’ls enduguis a l’hotel per traginar-te’ls i fornicar-te’ls, per experimentar amb ells les fantasies eròtiques més escandaloses i ardents que mai no t’has pogut arribar a imaginar. París, París, París... Je t’aime!

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 59 CARPOOLING O CARDAPOOLING?

Va buscar per la xarxa fins que va trobar una pàgina web de contactes per compartir cotxe. Els avantatges eren evidents: ella només havia de posar el vehicle i la resta d’ocupants compartien les despeses, peatges i carburant. Però, sobretot, va pensar que era una magnífica manera de renovar amistats, fer nous coneixements i sortir del cercle viciat i avorrit dels seus embolics habituals. Per a ella la puntualitat era primordial, per això quan va veure que el grup de quatre desconeguts amb els quals havia quedat per internet ja l’esperaven a l’hora convinguda i a l’indret pactat, es va sentir alleugerida i confiada. De seguida va veure que aquell viatge seria distret. No s’ho esperava, francament, i l’aspecte dels quatre nois la va captivar: semblaven sortits d’un concert de rock: texans arrepapats a l’engonal; cinturons amb sivelles argentades; samarretes negres encercolant els seus cossos esprimatxats, però de musculatura promiscua i tatuada; caçadores negres de pell; pentinats esbullats; barbes fogoses. Van intercanviar petons mentre es presentaven i, en aquell instant, ella va sentir com una fiblada coent que li traspassà la carcanada, imbuïda per les olors masculines i d’atracció rotunda i sexual que emanaven de la pell dels quatre nois. Eren flaires denses, una mescla d’acidesa i dolçor, d’alcohol i de cànem, que feu activar les seves feromones alterant-li la circulació sanguínia i removent els sucs interiors de la seva vagina que va començar a contraure’s amb petits espasmes musculars originats per l’efecte de l’oxitocina, l’hormona de l’activitat eròticofestiva. Se sentia feroçment atreta per aquells quatre mascles, irracionalment excitada, fins al punt que, asseguda al volant del seu vehicle, fitant-los pel mirall retrovisor, somrient amb neguit i delejant amorrar-s’hi, no podia evitar flirtejar amb ells, com tampoc no podia evitar sentit petits orgasmes espontanis que maculaven la seva roba interior, humida i penetrant. Potser fou el rau-rau del motor, potser fou el vent torb i impetuós que bufava a la carretera, potser fou que va notar la mútua atracció que es respirava en l’ambient, potser fou la seva addicció luxuriosa al sexe amb promiscuïtat, però el cas és que quan van parar a la primera àrea de servei de l’autopista, bo i sense adonar-se’n, van iniciar els rituals d’aparellament. Van abatre els seients i, sense prolegòmens, veient que ella es desfeia de la roba amb certa desimboltura, els quatre nois es van despullar mostrant-li els seus atributs enaltits i sucosos. Mans acaronant mugrons ensalivats; llavis mossegant melics endurits; dits jugant amb llengües aspres i dolces; dents torturant amb plaer escrots farcits i calents. Amb rapidesa els vidres del cotxe es van enterbolir proporcionant una certa intimitat als actes execrats a les mirades alienes que, a l’esplanada d’aquella àrea de servei ni tal sols sospitaven el bric-à-bric que s’estava reproduint en aquell cotxe que es balandrejava amb cert desori. La fogositat dels quatre nois l’excitava fent-la sentir com una plutòcrata poderosa i influent. Les cavitats del seu cos aixoplugaven els glands inflats i de capoll violat, amb voracitat i desimboltura. Ella, completament nua i cavalcant damunt d’un dels nois, va sentir com s’omplia la seva vulva amb les carnositats de dos membres flexibles i prominents. Va notar com s’omplia la seva gargamella amb un tercer masteler, el farcellet de l’engonal del qual, li rebotava als llavis ennuegant-la de sabors i de plaers. Va notar com un quart fal·lus la sodomitzava esparracant-li l’orifici anal i provocant-li una luxació, com si fos un punyent i gustós fisting, fins a les profunditats més fosques del seu ventre, esbarriant tot el seu cos amb els plaers d’aquella experiència carpooling. Sentia el seu cos corromput pels quatre membres d’aquells brivalls grenyuts que se la traginaven simultàniament amb les seves quatre titoles, cardant-se-la fins al punt que va perdre el senderi deixant anar tot el seu cos a les fantasies i al plaer que aquells membres erèctils, carregats de fluids, li atorgaven. Ella notava el seu cos ejacular com una doll de sucs orgàsmics, provocant-li espasmes clitorians, al·lucinacions vaginals i restriccions del camp visual, millors que els efectes de qualsevol droga, fins que els quatre nois, amb perfecte sincronització, van deixar anar la mel abundosa dels seus líquids enterbolits amb les seves excrescències de capolls espavilats i palpitants.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 58 BROKEBACK URBS

El mateix dia que estrenaven el nou furgó blindat, el que havia estat el seu company de feina durant anys, es jubilava. Fou per això que l’empresa de seguretat privada va assignar-li un nouvingut acabat de sortir de l’acadèmia i, segons ell, sense experiència en la custòdia i transport de diners. El nou furgó era ample i còmode, tenia caixes de seguretat amb sistema d’obertura retardada, prestatgeries cromades, seients de cuir negre, aire acondiciat, sistemes de navegació via satèl·lit, comunicacions digitals, wifi i un ordinador des d’on es podia controlar, domòticament, tant el funcionament mecànic del furgó, com les eines de seguretat activa i, també, la munició que un vehicle com aquell havia de dur. De seguida es va trencar la comoditat de la rutina diària. El nou company estava entusiasmat amb la feina. Tombar de banc en banc, recollint sacs farcits de bitllets, l’excitava. Jugava amb el revòlver calibre 38 especial de quatre polsades, apuntant amb ell al seu company, fent-lo giravoltar enganxat al seu anular, obrint les cames en posició d’assalt tot recolzant l’arma per damunt del braç esquerre i cridant “mans enlaire, això és un atracament”. Mentre ell l’esperava, pacient, estacionat a les majestuoses i imponents portes dels bancs, amb el motor al ralentí, el nouvingut hi entrava procurant mostrar amb evidència el revòlver suspès de la cintura, obrint-se pas amb una certa fatxendaria, remenant els malucs amb obscenitat i veient a les mirades alienes aquell puntet d’avolesa que provoca saber que tens a les teves mans més diners dels que mai podries arribar a imaginar. Aquella era una sensació poderosa, atractiva, potent per al nou company del furgó, que imaginava la feina com si fos part dels cel·luloides de gàngsters malfactors i d’atracaments que tantes vegades havia vist al cine i que en realitat foren l’origen de la seva vocació. Va coincidir, però, l’estrena del nou furgó, amb un seguit de preocupants endarreriments durant les recollides de diners. Cada dia el furgó arribava mitja hora més tard i, el més curiós de tot, malgrat els darrers avanços tecnològics en comunicacions, durant aquelles absències temporals la central perdia tota connexió possible amb el furgó. Els guardes de seguretat no oferien cap explicació, tan sols eludien parlar-ne, o potser al·legaven problemes de trànsit, i com que els diners arribaven sans i estalvi, aquells endarreriments no amoïnaven excessivament els coordinadors de la central de seguretat. Però les setmanes anaven passant i el misteri era cada vegada més freqüent i prolongat, fins al punt que hi havia dies en els quals el furgó desapareixia totalment durant més d’una hora. Temps durant el qual, ni els sistemes de navegació, ni els telèfons mòbils, ni les connexions per internet, ni els rastrejadors incorporats al furgó, oferien cap pista plausible del que podia estar passant. Es feia fonedís. Simplement. Quan el furgó arribava, trobaven que els sacs de diners estaven rebregats, estireganyats, esbotzats, humits... Mai no faltava ni un sol bitllet, això sí, però aquella situació misteriosa i anormal havia de tenir una explicació versemblant. Per això, sense que els guardes de seguretat ho sabessin, la central va fer instal·lar una càmera oculta dins l’habitacle blindat del nou furgó. L’endemà mateix, a l’hora habitual, mentre feien el recorregut entre els principals bancs de la urbs, les connexions van caure durant gairebé dues hores. Dues eternes hores que van esdevenir un suplici inacabable per als responsables de la central que, asseguts davant de l’ordinador, com a espectadors privilegiats, no podien creure el desori que veien amb els seus propis ulls. Des de l’interior de l’habitacle blindat, el guarda de seguretat activava un dispositiu que, per radiofreqüència, deshabilitava totes les connexions mecàniques i automatismes del vehicle. Tot seguit el conductor s’incorporava a la part posterior i allí, sense preàmbuls ni prolegòmens, els dos guardes de seguretat es despullaven amb certa virulència, arrencant-se la roba, abraçant-se amb passió, llepant-se el clatell, mossegant-se els llavis, traginant els seus cossos per damunt dels sacs de diners, desenfundant el revòlver i jugant amb ell, fent veure que s’apuntaven, introduint-los a la boca, excitats pel poder de tenir entre les mans centeners de milers de bitllets que per una estona eren, només, seus. Mig despullats i estirats pel terra del furgó, el guarda més jove s’asseia a la gatzoneta damunt de l’altre arronsant les cames de manera que les natges li tocaven els talons, immobilitzant-lo amb el seu engonal endurit com l’argent, resseguint amb la punta gèlida de la pistola el cos nu el seu company abatut, els seu pit ferm de pelatge grisenc, els seus mugrons que s’endurien amb el contacte fred del canó de l’arma, el seu llombrígol que panteixava, fins que va acaronar-li els genitals amb l’extremitat metàl·lica de la pistola, pressionant-li l’entrecuix i provocant-li una descontrolada i ardent erecció. Aquells dos homes rubicunds i de musculatures inflades, esbarriaven els seus desitjos més sincers i impúdics, deixant anar els seus instints en aquell combat entre mascles que per uns instants, desinhibits pel beuratge dels diners i el poder que descontrolava les seves libidos incandescents, es deixaven anar en aquelles fantasies, en aquelles escaramusses i impulsos sexuals, flirtejant com dues concubines extasiades i corrompudes per l’eròtica dels diners, aliens al fet que el seu espai íntim i enxubat havia deixat de ser terreny vedat.

THE ROAD 57 L’ELECTRICISTA, EL TÈCNIC DE SO I ELS GUNS N’ROSES

Cada setmana vaig a quatre concerts diferents. En realitat és tremendament esgotador, però no pas pel que us penseu. A les tres hores que pot durar l’espectacle, hi hem de sumar set hores més de preparació i muntatge, els prolegòmens i el desplaçament. És el que té ser tècnic d’imatge i so. Això sí, viatges molt i per tot arreu, i vius en directe la follia dels millors concerts de Heavy Metal. Viatges de franc per països i ciutats que desconeixies que existissin, t’allotges en hotels glamurosos i menges àpats que desvetllen i fan ensonyar la teva libido. Et fan un passi VIP per accedir a les zones restringides, és clar, els tècnics hem de poder muntar els cables, oi? I, llavors, prens consciència de la magnitud del que t’embolcalla i et regira l’interior: riuades d’alcohol, opi, cocaïna, beuratges d’estramoni i sexe a dojo sense preàmbuls ni contemplacions. Beus de tot, ensumes de tot i t’ho cardes tot. Ja que hi ets, oi? Et tragines, amb un vis-a-vis, la maquilladora que vas conèixer al darrer concert de l’Airon Maiden; flirteges anfractuosament amb el bateria grenyut i atraient dels Black Sabbath; tastes una mica de haixix als camerinos de Metallica; observes amb perplexitat com esberlen una atrèsia amb un improvisat fisting anal entre proxenetes tatuats al concert dels Scorpions; empedreïda pels efectes de mesclar alcaloides i gintònics, la mànager dels Motörhead et fa una fel·lació brutal introduint-se la teva titola fins al més profund del seu ganyot ensalivat; coneixes mil dones luxurioses que s’esbatussen per fer ungüents amb els teus fluids genitals i l’excés de la seva segregació vaginal; fins i tot et deixes sodomitzar, subversivament i inesperadament, pel cantant dels Guns N’Roses, coi, que és l’Axl Rose, què voleu? Hi ha divinitats a les quals els permets qualsevol cosa. Doncs ja ho veieu, aquesta és la vida avorrida i insulsa dels tècnics d’imatge i so que tombem pels concerts i espectacles d’arreu, malgrat que sovint tinc la sensació que treballo en un bordell de carretera, francament! Però com se sol dir en aquests casos: “que me quiten lo bailao”!

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 56 XALAR VEIENT LES ESTRELLES AMB NOCTURNITAT I AMB MOLT DE GUST!!!

Ja coneixes la meva afició per l’astronomia, oi? Doncs resulta que els de l’associació van fer un emailing organitzant una sortida nocturna per veure la pluja d’estels, les famoses perseidas, les llàgrimes de Sant Llorenç i, és clar, m’hi vaig apuntar de seguida. El viatge en autocar va ser pesat, francament, però després, collons... Em va passar una cosa que... Si ho arribo a saber... Ens van dur fins a la serralada de Gemenelles, sí, home, aquella que hi ha cap al sud, el perfil de la qual té forma de pitram, oi? Cal anar ben lluny, perquè per poder veure la pluja d’estels és important que no hi hagi contaminació lumínica. Creu-me, era tan fosc que bo i feia por i tot. La foscor no ens deixava veure ni tan sols on trepitjàvem. Vaig seure damunt l’herba humida per la rosada i, molt lentament, la gent va deixar de xerrar per contemplar, en silenci, la bellesa del cel estrellat. Llavors, ostres!!! Sí, sí, llavors, vaig notar com s’apropava una noia. No vaig veure qui era, doncs els ulls encara no se m’avien dilatat prou per veure-hi clar dins la fosca, però vaig intuir que tenia una silueta suggerent. No va dir-me res, tan sols va seure vora meu, molt a prop, abraçant-se els genolls i contemplant, pacient i macilenta, el cel enteranyinat d’estels. De seguida vaig notar la seva cabellera rinxolada que em besava les galtes. Que flirtegés en silenci fou una sensació agradable que em va captivar. Jo no gosava dir-li res, però et confesso que mil pensaments obscens van inundar la meva ment. De cop, la noia va apropar-se una mica més, fins al punt que vaig notar el seu alè càlid, olor de murtra, a la meva nuca. Era agradable, molt excitant i, atònit, la vaig deixar fer com un estaquirot. No t’ho creuràs, però de seguida va començar les rebequeries de fembra en zel. Va agenollar-se davant meu i amb destresa, va descordar-me la sivella del cinturó i la bragueta. Vaig estirar-me amb els colzes damunt de l’herba, embadocat sense moure’m i ella, entremaliada, va fer-me fer un alçaprem tot i estirar els pantalons, arregussant-los fins als turmells, deixant els meus genitals al descobert. Sentir l’aire refrescant de la nit, l’herba fent-me pessigolles a l’escrot i saber que en qualsevol moment podíem ser descoberts per mirades alienes, va provocar-me un enrenou genital i una enorme trempera que ella, encaparrada, no deixava de llepar i succionar, primer lentament, jugant amb la seva llengua humida encercolant el meu penis inflat, per engolir-lo bruscament amb delit. Notava les batzegades dels meus testicles rebotant-li al mentó, mentre els seus rínxols tamborinejaven el meu melic, el meu pubis, el meu engonal. Jo intentava reprimir els gemecs, els udols i els espasmes que aquella estimulació bucal del meu òrgan genital em provocava. La seva llengua llepava, els seus llavis succionaven, la seves dents mossegaven mentre sacsejava vívidament el meu capoll lubricat amb l’abundosa salivació d’aquells llavis que, de sobte, van aixoplugar els ungüents d’una ejaculació que va deixar-me completament extasiat. Aquella nit no vaig veure ni una sola pluja d’estels, però t’asseguro que vaig xalar veient les estrelles.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 55 L’ENIGMA DEL NÚMERO 23: EL SECRET DEL CÒDEX CALIXTÍ

Jo vaig robar el Còdex Calixtí de la Catedral de Santiago de Compostel·la. Va ser molt fàcil. Tenia un amic a Milladoiro que durant anys ha fet de lampista i manyà a la catedral, per això sempre ha tingut via lliure a tots els racons del monument i coneixia com custodiaven el còdex. Sí, sempre he sabut que estava follament enamorat de mi i, aprofitant la connivència, no em va costar gaire que s’imputés declarant-se autor del robatori. Durant anys d’estudi teològic i astrològic he anat forjant una teoria esbojarrada, a priori una hipòtesi sense cap ni peus, però que m’ha mortificat fins al deliri, ha estat la meva obsessió i, és clar, ho havia de comprovar. Decidida, doncs, vaig invertir 23 dies fent el camí de Sant Jaume a peu, des de Roncesvalles fins a la platja de Lourido, arribant a Muxía, pel camí de Finisterre. I sí, efectivament, hi ha un secret, una llegenda, un mite suggestivament cel·lat, allò que no s’explica, el que ningú no vol desvetllar, però jo us ho diré, què carai! Teniu dret a saber-ho. A la col·legiata d’Orreaga, a Roncesvalles, vaig obtenir la Credencial, el passaport que pots anar segellant a cada alberg i que al final, després d’acreditar 100 quilòmetres de camí, t’atorga la Compostel·la, el document del Cabildo Catedralici que t’acredita com a caminant. El primer dia de camí, vaig entrar en un restaurant i vaig demanar el menú del peregrí. Van oferir-me un plat de mongetes vermelles d’Ibeas amb xorisso i morcilla de Burgos, un filet de vedella i crema Doña Blanca per postres. Carai! Vaig pensar. Certament, un àpat complet. Calorífic en excés, però tantes hores a peu representa un desgast energètic important. Tantes hores caminant i, és clar, la recompensa que t’arriba al final del dia, quan entres a determinats albergs, que et deixa absolutament esllenegada. Ni capbussant-me a les biblioteques, ni navegant llargues hores per internet, ni entrevistant-me amb erudits, professors, teòlegs ni savis, res no em conduïa on volia arribar, per això vaig robar el Liber Sancti escrit pel Papa Calixt II i que relata amb tot luxe de detalls els miracles de l’apòstol Sant Jaume. Consultant el còdex, de seguida vaig veure un símbol que, difós, es repetia cada 23 pàgines. Era com una marca d’aigua amb forma de petxina de la qual emergia una creu patriarcal, el perfil de la qual era una espasa encarnada. Em va recordar els signes dels templaris santiaguistes, eren símbols que s’associen a les bules i les dispenses, i que presenten un marcat caràcter màgic i esotèric. Totes les investigacions em duien a la mateixa conclusió, el còdex ocultava les pistes d’un misteri escabrós, escandalós... Un enigma que les templaris van ocultar durant segles per associar-lo a actes satànics. Però fins que no vaig arribar a l’alberg situat a prop del Monte do Gozo, no vaig poder constatar-ho. Segons les meves investigacions, els frares franciscans, carmelites i els jesuïtes, a l’edat mitjana, usaven determinades ermites, petites esglésies i convents perduts enmig dels boscos com a via d’escapament per practicar-hi orgies, viciosos actes de sodomia i altres depravacions per alliberar la immundícia del sexe oprimit per les autoritats eclesiàstiques i la inquisició. Es tractava d’indrets ocults als serfs de l’església i que es coneixien amb el nom de mancebías, però que no eren cap altra cosa que bordells clandestins. La petxina i la creu patriarcal era el símbol ocult que indicava que allí podien deixar anar les seves fantasies més obscenes sense contemplacions, i sense haver de pagar cap penyora o bula. El gran secret d’aquells albergs, doncs, és que en realitat eren prostíbuls on els religiosos podien alleugerir les tensions del camí, llocs on podien recuperar la calma i assedegar els seus genitals escaldats. Recintes on practicar gang bangs sexuals, endebades, sense haver de donar explicacions, gaudint dels plaers de la carn amb desconeguts, del sexe esporàdic, plaent i sense compromís. Podríem dir que eren indrets on es va practicar el primer cruising clandestí de la història dels fidels a Sant Jaume. Aquest és, doncs, el gran enigma. Però, us preguntareu, perdura encara aquesta “tradició”? Tan sols necessiteu segellar la Credencial, completant-la, i deixar-vos anar quan trobeu al llindar de la porta d’accés d’un alberg, el símbol de la petxina i la creu amb l’espasa encarnada, i ja ho veureu! Recordeu, cada 23 albergs. Ara enteneu el somriure perenne dels peregrins malgrat el cansament i les penúries del camí, oi? Ai, galifardeus!!!

Gràcies, Enric Pérez, per ser, sense saber-ho, font de la meva inspiració literària.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 54 SÍ, VAIG PERDRE LA MEDALLA DE BRONZE, PERÒ...

Quan era petita em feia pànic nedar, perquè creia que m’enfonsaria i m’ofegaria. Quan vaig aprendre a fer-ho, però, vaig comprendre que l’ésser humà sura a l’aigua, sobretot si et relaxes i t’hi deixes anar. Ara sé que quan ets a l’aigua pots fer de tot, sí, sí, de tot... També això que t’imagines. Sóc una excel·lent nedadora, sóc campiona nacional, medalla d’or als europeus de natació en aigües obertes, plata als mundials de natació i he estat a punt d’aconseguir el bronze olímpic. Si no fos per la belarussa, punyetes! Però això no és el que et volia explicar. Resulta que la belarussa... Renoi amb la belarussa! Cos motllurat, fibrada, musculosa, de pell ben iodada. Estàvem disputant els 10 km. en aigües tranquil·les al llac Serpentine del Hyde Park de Londres. Jo sabia que l’or i la plata tenien nom, la nord-americana i la xinesa estaven molt per davant meu i començava a notar que em flaquejaven les cames. Però tenia una oportunitat, només faltaven 2 km. per penjar-me el bronze. Tenia els braços adolorits, els tendons de les cames endurits, les sofrages em cremaven dins l’aigua i les nàusees envaïen la meva gargamella. Però volia aquell bronze, el necessitava i estava disposada a fer de tot. Competir en una prova de natació com aquesta és molt dur: cops, empentes, estiraments, pessigades... Sempre acabem amb sangtraïts per tot el cos. Les rivals neden molt a prop teu i els tocaments i les friccions són inevitables. Des d’una de les barques vaig veure com un jutge feia un amonestament i, creient que anava per mi, vaig girar la testa instintivament. Llavors vaig veure la maleïda belarussa que m’estava trepitjant els talons. A cada braçada que feia, més a prop la tenia, no mostrava gens de fatiga i jo bo i no podia resistir-ho més. Vaig intentar treure forces d’on ja no me’n quedaven en un inútil i fallit intent d’esgarrapar uns metres a la belarussa que gairebé ja m’havia avançat. Nedàvem tan juntes que els nostres braços en fregaven i l’aigua, escalaixada, ens esquitxava pertot. La belarussa em colpejava i reia mentre jo notava les cames de fusta i el cos entumit. De cop, la belarussa va fer un moviment inesperat, tot i col·locant-se damunt la meva gropa. Va ser tot molt ràpid. Tot va passar en uns instants. Vaig notar el seu cos fred i calent ensems, moll per l’aigua del Hyde Park i la seva pell rellent de suor. Allò, inesperadament, em va agradar excitant el meu apetit. Amb prou feina no podia treure el cap de l’aigua per respirar, però notar el cos atlètic de la belarussa damunt meu, els seus pits premuts dins del banyador, de mugrons erigits que se’m clavaven a l’esquena, el seu alè calent acaronant-me el clatell, els seus braços forts remant amb virulència mentre les seves cames xapotejaven entre les meves, va fer que em donés completament. Només podia fer una cosa, deixar-me anar. De sobte, vaig notar com la belarussa s’excitava, els seus genitals eren d’una mida exagerada, molt prominents, semblaven uns genitals masculins, que lluitaven per excel·lir de l’opressió del banyador. Quan més avançàvem, més excitada estava fins al punt que vaig començar a notar com els seus llavis inferiors, inflats i endurits, i el seu clítoris exageradament opulent, penetraven per la ranura del meu banyador que amb els moviments natacionals, s’havia desplaçat. No vaig intentar desfer-me’n, perquè era extremadament agradable i complaent sentir les pessigolles i les envestides, breus i contínues, del cony de la belarussa entre les meves natges, furgant al meu cony dins la frescor de les aigües del Serpentine i davant la mirada de jutges, la gent que hi havia a la riba del llac, i centenars de milers d’espectadors d’arreu del món que ho veien en directe per la televisió. Mig ofegada, excitada com mai no m’hi havia sentit i completament escorreguda i avergonyida, vàrem aconseguir arribar a la línia de meta, però la belarussa tenia la braçada més llarga i per una mil·lèsima la photo finish li va atorgar el bronze tan delejat per mi. Sí, em vaig haver de conformar amb el diploma olímpic, però no m’importa, la belarussa em va proporcionar una cosa superior a qualsevol metall, una quimera, el millor multi orgasme mai no somniat! T’ho asseguro!

THE ROAD 53 NYOTAIMORI: EL PLAER DE MENJAR-TE EL SUSHI.

Ni nata, ni xocolata, ni crema catalana… A mi el que m’agrada de debò és el sashimi o el sushi. Tinc una veritable passió pel menjar japonès. Això ho vaig tenir clar des del primer viatge que vaig fer Heijo-kyo per expandir el negoci familiar al Japó. Després de les erudites i inacabables reunions de treball, i per tancar els tractes, els meus amfitrions van dur-me a sopar al selecte restaurant Chúó. Va ser un generós i incitant obsequi per als sentits. Un allau d’aromes va revolucionar les meves narius i la meva libido que vivia en letargia fins a aquell moment: trufes, caviar, llagosta, delícies de wahyu, el millor sake d’arròs... El meu olfacte es va expandir, el meu ganyot es va contraure entre espasmes guturals, vaig començar a notar com s’incrementava el ritme de les meves palpitacions i com s’alterava la meva sang que, concentrada al ventre, gairebé em va provocar una erecció. Com un passerell, sense entendre massa bé què estava passant, els meus amfitrions van acompanyar-me a través d’un Kondo, una mena de passadís d’or, vers una zona oculta del restaurant i, de sobte, perplex i incrèdul, la vaig ullar. Al bell mig de la sala, il·luminada en la penombra, estirada panxa enlaire damunt d’una taula feta amb fusta de xiprer, una noia ens esperava, quieta, completament immòbil, submisa. Tenia tot el cos cobert de sushi esbarriat per tota la seva pell. Era com un tapís meravellós que s’amotllava com un guant a les corbes del seu flanc. De seguida va començar l’impúdic ritual. Simultàniament anàvem retirant els trossets de sushi, deixant al descobert la pell suau, blanca i delicada de la noia. N’hi havia que usaven els pals ohashi, d’altres ho feien directament amb els dits i fins i tot n’hi havia que s’hi apropaven ensumant ben a prop el sushi, per arrencar-lo amb la llengua i amb les dents. Els ulls dels comensals estaven plens de desig i de luxúria. Menjaven sense mastegar, engolint el sushi esperonats pel rebombori d’aquell acte que ens assadollava els sentits. Lentament la noia va anar quedant nua: el llombrígol que tremolava lleugerament; els mugrons ensalivats; els pits adolescents que panteixaven; l’engonal humit que s’estremia; el pubis perfumat, palpitant, de vellut... El seu cos era encara el d’una nena tendra, pura, era el cos verge d’una geisha virtuosa. Usar-la com a recipient culinari va ser l’experiència eroticogastronòmica més intensa que mai no havia experimentat. Aquell acte va esdevenir un ritual que va estimular els meus sentits, el gust, el tacte, la vista, l’olfacte, desvetllant la meva libido i fent que el meu sexe, inflat com un bocoi, incitat per l’aiguabarreig incontrolable del plaer que inundava el meu organisme, tingués un espectacular, generós, incontrolable, gustós i extasiant orgasme, motivat per aquell increïble sploshing gustatiu.

THE ROAD 52 FOREVER YOUNG

-T’agradaria jubilar-te?- Quan el cap de personal va fer-li aquesta pregunta, no s’ho va pensar dos cops. Havia treballat tota la seva vida com un cabró i... Ser bomber és gratificant, però ensems, molt dur. Ja en tenia ganes! La seva il·lusió era fer un viatge d’aquells que mai no havia pogut fer: la dona, les obligacions, la hipoteca... Si no ho feia ara, jubilat, vidu i amb els fills col·locats. Quan ho faria? Les Illes Verges, la República Dominicana i Puerto Rico fou el viatge que dissenyà pel Carib, ansiós per gaudir del clima tropical. Allotjat a l’hotel El Convento, que traspuava un cert aire colonial, gens decadent, San Juan de Puerto Rico va semblar-li una ciutat acollidora, propera, amable, i de seguida va notar l’empatia cap el personal de l’hotel, sempre disposat a donar-li un cop de mà amb un ampli somriure estintolat als morros. El grum va esmentar-li que tenia un parent, mestís, que gastava un cos musculat i faccions afro caribenyes, que s’oferia com a taxi-guia, la manera més còmode, pràctica i interessant de conèixer l’illa per a un turista que viatjava sol. Així doncs, capbussat dins d’un Chevrolet Chery del 63 blanc amb la capota taronja, van fer un agosarat i intrèpid recorregut per les carreteres que duien a platges de sorra blanca, plenes de palmeres onejants i petits crustacis que allí els anomenaven buruquenas, pel Castell del Morro, les coves de Camuy, la plaça de la Cultura, el Museu Pau Casals, el barri antic de San Juan, farcit d’esplèndides façanes coloristes i llambordes ancorades en el passat colonial de l’illa, desplaçant-se fins a Caguas, Guayunabo, Cataño, i arribant a la ciutat de Ponce per visitar el Parc de Bombas, emblemàtic edifici roig i negre, que flairava encara a les aromes de la genuïna arquitectura caribenya, però amb un deix certament oriental, curiós, si més no. Essent bomber jubilat, era visita obligada. Ja al capvespre, havent ingerit diversos Copitos i Mojitos, embadocat per l’efecte de diferents alcaloides i tabac importat de Cuba, va deixar-se endur per l’harmònica virtut del seu amic i guia, el taxista. Era agradable, atent, sol·lícit, divertit, semblava que es coneixien des de sempre i això el reconfortava, era còmode i hi havia una sincera complicitat. El noi parlava, reia ampul·losament, li tocava l’espatlla i li donava copets als genolls entre anècdota i anècdota, teixint un missatge farcit de volicions febles, d’insinuacions i obscenes vel·leïtats. Les seves gesticulacions les interpretà com a part del caràcter genuí i obert dels nadius de l’illa i el bomber va deixar-se fer. Potser fou per la seva ignorància, innocència, desídia o simplement per la curiositat i per les ganes que tenia de passar-s’ho bé, però desconeixia que aquest tipus de taxis privats oferien, a banda del transport i companyonia, un plus especial de serveis. Carícies al pit esquitxat de pèls platejats. Alè rossolant-li el ventre que li tremolava com ja no recordava. Pressions digitals a l’engonal que desvetllava de la seva letargia i humitats als llavis ensinistrats que es preparaven, molsuts i obedients, per ser estimulats. El bomber jubilat no buscava aquells actes execrats, però va reconèixer que aquell dia, arrepapat al seient del vell Chevrolet del 63, van fer-li la millor fel·lació de la seva vida.

THE ROAD 51 EL GUST DE LA PIAGGIO

“Un americano en París”, “La dolce vita”, “Boccaccio 70”, “American Graffiti”... Moltes són les referències cinematogràfiques que us podria esmentar, però sens dubte, la primera vegada que vaig veure “Vacaciones en Roma”, vaig decidir que volia una Vespa. Sí, ja ho sé, sona un pèl carrincló tot plegat, però jo tenia només 12 anys i els meus pares m’havien posat el nom de l’actriu protagonista d’aquella pel·lícula, Audrey, en honor a la Hepburn, i és clar, per a mi era emocionant veure les innocents aventures i trapelleries de l’actriu i el seu company de repartiment, en Gregory Peck, empaitant-se amb la Vespa damunt de les llambordes dels carrers de la bella ciutat italiana. Des de llavors vaig tenir una obsessió: sí o sí, volia una Vespa. Havia de tenir-ne una i no vaig parar fins que el pare me la va comprar als 16 anys. Sempre he tingut una relació especial amb el pare. Sóc filla única i potser per això m’ha mimat en excés. Però no us enganyaré pas, m’agrada que el pare em mimi, m’agrada que em faci totes les atencions del món. Quan vaig tenir la Vespa, el pare va decidir que m’ensenyaria a muntar-la. I tal dit, tal fet! Vàrem pujar a la clàssica Vespa Primavera 125, color de rosa, no fos cas, i amb el seient entapissat de cuir blanc, jo al davant i ell al darrere, i a poc a poc va ensinistrar-me en la conducció. Alguna cosa addictiva, misteriosa i atraient tenia aquella Vespa, perquè mentre conduíem, sempre notava el ralentí del motor, el tragí dels cilindres i dels pistons que em pujava per l’engonal com un pessigolleig excitant que s’escolava fins al bell mig del meu sexe. Era com un coqueteig intens i agradable que va desvetllar en mi alguna cosa més que la passió per la motocicleta. Mentre practicàvem, carrer amunt, carrer avall, notava com el rau-rau del motor també afectava l’estabilitat de l’engonal del meu pare que, arrepapat rere meu, creient que jo no ho notava, deixava que els seu membre s’inflés dins dels pantalons. M’agradava sentir-lo, notar com se li enduria la bragueta, copsar la palpitació nerviüda, aquell bric-a-bric genital, que el pare refregava per damunt del meu còccix. M’acompanyava sustentant el manillar de la Vespa per damunt de les meves mans, deixant que sentís el seu alè càlid espetegant-me al clatell. Sovint permetia que la seva barba, suau i lleugerament canosa, em llepés les oïdes. Això m’excitava granment fins a fer-me venir coïssor a l’entrecuix. Notar el pectoral del pare clavat a la meva esquena i el seu llombrígol escalfant-me la zona lumbar, m’enduria els mugrons fins al punt d’humitejar-me’ls, i això em feia somiejar que un dia, potser oblidant-nos de qui érem, el pare em duria cap a un carreró estret i ombrívol i, allí, deixant el xivarri del motor de la Vespa al ralentí, em faria seure a l’inrevés col·locant les meves natges tendres i guerxes damunt del manillar de la Vespa mentre ell, tustant amb els dits el meu clítoris saberut, impacient i vívidament irritat, m’arrencaria d’una revolada les calcetes per gaudir de la visió del meu pubis innocent i tendre. Llavors, mantenint l’equilibri com un saltimbanqui ambidextre damunt del seient de cuir blanc de la Vespa rosa, el pare deixaria excel·lir el bé de déu dels seus atributs genitals per corrompre amb deliri, monstruós i complaent, la cavitat del meu sexe nou en aquell acte d’estupre, bandejat i impúdic, a les mirades alienes. La primera vegada que vaig veure “Vacaciones en Roma” vaig decidir que volia una Vespa. El que no he decidit encara és el manso que s’atreveixi a fer amb mi, sense escarafalls, la “desambiguació”.

THE ROAD 50 EL FORAT DE LA GLÒRIA

Em dic Glòria i ho reconec. Sí. Sóc nimfòmana. Necessito sexe cada dia. No és pas una obsessió, ni un vici, és una necessitat vital. Potser per això les parelles que he tingut no arriben a ser mai massa estables. M’avorreixen els prolegòmens i vull experimentar, descobrir, viure sense embuts la meva sexualitat femenina i, alhora, tenyida de masculinitat. Sóc al metro, observant com una gata maula en zel, buscant, ensumant les feromones de la meva víctima d’avui, fins que de cop, zazzz, l’he vist: bambes de marca; texans ajustats; samarreta negra de cotó deixant intuir l’aurèola del seus mugrons endurits com mollons de pedra; cabell bru; dents perfectes. Clarament és gai, però no m’importa. És un repte. M’agrada. Activo el meu sensor de fèlid a la cacera. El vagó del metro s’atura amb el so dels frens que esgüellen. El noi baixa entre la munió de gent que, aliena a les meves intencions, avancen catatònics per l’andana. Sortim al carrer. El noi camina sota la penombra del fanals que custodien la meva ombra entre les parets noucentistes i modernistes de l’Eixample. No s’adona que el segueixo i això m’excita encara més. Entra, sense aturar-se, en un local d’ambient escassament il·luminat. Per sort, el meu cos esprimatxat, de pits petits, transmet de mi una imatge anodina, farcida d’ambigüitat, i no em resulta gaire difícil enganyar el porter de bíceps tatuats que m’ha mirat, això sí, amb cert recel i incredulitat. Albiro entre la penombra del local. Combinacions musicals de la Donna Summer i els Scissor Sisters martellegen el meu subconscient. De seguida el veig, palplantat davant la barra del bar, prenent-se de cop un gintònic que degluteix amb avidesa, amb ànsia, sense assaborir-lo. Es dirigeix cap a la zona dark room i jo, excitada i sense una estratègia definida, notant les cames de fusta, balbes, camino rere seu sentint bategar el cor a les temples. Escolto bleixos, petits crits de plaer, el so somort de cossos suats que es freguen, i tot fa ferum de làtex i d’ejaculacions. Les pupil·les se’m dilaten lentament i començo a veure l’espectacle que ni ha al meu voltant. Espiar tots aquells homes practicant sodomies, fel·lacions i fins i tot un fisting anal, no fan res més que incrementar la meva libido incandescent i humida. Llavors, el veig a ell situat al racó més fosc del fons. S’ha abaixat els texans que té arriats fins als turmells i introdueix el seus atributs sexuals dins d’un glory hole. Aquesta és la meva! Ja no em cal cap estratègia. M’hi apropo i, custodiada per la intimitat de la paret, m’agenollo. Noto excitar granment el meu apetit, abundosa salivació als llavis i luxúria a les meves mans que encercolen sense contemplacions el membre curvilini, endurit i nerviüt d’aquell desconegut. Llepo, succiono, sacsejo, mossego, lubrico, introduint dins la meva gargamella la totalitat d’aquell sexe dolç i nou que atzarosament he aconseguit, fins que el desconegut, pensant que és un mascle qui li provoca, potser, el millor sexe oral que mai no ha tingut, entre espasmes i batzegades del farcellet del seu engonal corromput i adolorit contra el forat de la paret, deixa anar una ejaculació abundosa, com si d’una hemorràgia escrotal es tractés. Complaguda, requesto com el darrer filet de semen li rossola penis avall, encara palpitant i erecte, dins del glory hole. Quan surto al carrer, continuo excitada com una mala pècora i, xino xano de camí cap el metro, activo novament els meus sensors a la recerca d’una altra víctima per esprémer tots els seus fluids genitals. Ja us ho he dit. No us enganyo pas. Sóc nimfòmana.

THE ROAD 49 BOEING BOEING AL COCKPIT

Cada setmana agafo el pont aeri tres vegades i cada vegada tinc la mateixa sensació tot just quan pujo a l’avió i la tripulació ens dóna la benvinguda amb un somriure una mica mel·liflu sota les narius, com si ens ocultessin alguna cosa bruta, marrana, inconfessable... El capità, embotit dins del seu vestit de comandant, amb la seva gorra, la seva americana, la seva camisa blanca i els seus galons perfectes; el copilot amb el seu uniforme immaculat, ben emmidonat i el seu somriure pretensiós; les auxiliars de vol, amb els seu pentinat refotudament ben clenxinat, tan rosses, amb les mirades tan cristal·lines, amb les seves draperies tan premudes, i amb els mocadors de coll tan ben lligats que gairebé semblen un maniquí del Corte Inglés. Tots ells ens amaguen alguna cosa. N’estic convençut, quins romanços! Pacients, anem seient, fullegem el diari, fem la darrera ullada als dispositius electrònics abans d’apagar-los i, finalment, ens enlairem sentint aquell lleu pessigolleig al bell mig del sexe que ens desvetlla la libido involuntàriament. Cada setmana creuem una zona de turbulències que ens fan trontollar a tots i, immediatament, les auxiliars de vol corren la cortineta que separa la zona popular de la primera classe i entren dins de la cabina de vol, diuen, per garantir la seguretat i la comoditat dels clients. És llavors quan se’m dispara la imaginació i penso que el capità i el sobrecàrrec activen el pilot automàtic i comença el “gangbang” mentre l’hostessa s’apuja la faldilla, s’asseu a la gatzoneta damunt de la falda eixancarrada del capità, obrint-se la brusa i deixant que els seus pits, de mugrons perfumats, li acaronin les galtes, li treu la gorra i l’escabella amb les mans d’ungles vermelles mentre ell la condueix amb el seu instrumental nerviüt. M’imagino com el copilot ressegueix amb la seva llengua la gropa de l’altra hostessa, que fa contorsions i bleixos al mateix temps que es desempallega de l’uniforme i permet que el sobrecàrrec enfonsi la llengua, llarga i entremaliada, dins dels llavis humits de seu sexe rosat. Imagino com l’auxiliar de vol masculí busca amb els dits palpissos, sota les batzegades de la noia, l’escrot del capità que se la tragina, penetrant l’orifici anal del sobrecàrrec per provocar-li encara més plaer amb un improvisat massatge prostàtic. És clar que només m’ho imagino, perquè mai no podem sentir res, mai no podem veure res, perquè sospito que aquella activitat bandejada a les nostres mirades fineix quan fineixen les turbulències. Llavors, quan aterrem, tota la tribulació s’enfila al costat de la sortida per donar-nos l’adéu. El capità duu la camisa blanca, arrugada, per fora dels pantalons; el copilot, els cabells esbullats; les auxiliars de vol, el pintallavis esborrat i el mocador de coll fet apressadament amb un nus esgarriat, i de l’interior de la cabina de vol emana una ferum enxubada de sexe botxinejat. Això sí, tots ells ens mostren un ampli somriure de complaença i felicitat estintolat a la comissura dels llavis.

THE ROAD 48 LA DONA QUE VA DEIXAR-ME BEN REFOTUT!

Vaig fer un brill tot i aixecant el braç perquè el taxi s’aturés. Vaig pujar-hi i just en aquell instant, quan el vehicle arrencava, la vaig veure caminant per la vorera. Va ser tan sols un moment, un segon, un miratge, i vaig quedar ben refotut: els seus pits saltironaven d’una manera bo i impúdica; els seus mugrons, tafaners, volien eixir de l’escot fent excitar el meu apetit; els seus malucs feien voleiar la faldilla provocant-me un rebombori d’ungüents genitals; els seus llavis entremaliats, petoners, que mossegava amb encaparrament, van provocar-me un excés de salivació en els meus; els seus ulls, que titil·laven, van creuar la meva mirada, fent que tot el meu cos quedés agombolat, ensonyant-me; la seva cabellera fosca, lluent, li llepava les galtes i la nuca i les espatlles, seduint i sodomitzant la meva voluntat; la seva respiració era un esbufec dolç, un bleix que em xiuxiuejava al batec del meu sexe; mostrava el seu ventre deliciós i vellutat, que va provocar-me una incontrolada i agradable sensació de vertigen i d’inseguretat, i ganes de llepar-lo amb avidesa. Vaig imaginar-me el seu entrecuix rosat, humit, encès, gustós, acollint el meu sexe esbaldregat, de prepuci vívidament irritat, adelerat per deixar-s’hi anar i esbarriar-me completament dins d’ella. Tot va ocórrer en un segon, en un instant, fou com una foguerada intensa que va deixar-me perplex i ben fotut. Vaig gratar-me la barba intentant dissimular la dolorosa excitació de la meva titola dins la bragueta mentre escoltava la veu del taxista que em preguntava: -On anem?- Francament, vaig pensar, ara se me’n refot on anem!

THE ROAD 47 FLINGANTEJANT LES NATGES A RITME DE SWING

Vivim, mengem, dormim, pixem i forniquem a la carretera. És la vida dels músics. Ho vaig tenir ben clar des del primer cop que vaig escoltar a en Ray Charles interpretant I got a woman. Encara no m’aixecava dos pams de terra i ja frisava per tamborinar amb els dits la lluentor d’una trompeta o amorrar els llavis al saxòfon. És quelcom inexplicable. S’ha de sentir a la pell, a l’estómac, al sexe... Tinc una band jazz amb la qual fem uns directes que sonen de conya, brutals. El nostre espectacle no es pot arribar a definir i, potser per això, lluny d’adduir cap problema, és quelcom que atrau l’atenció de tot tipus de públic que paga bitllo-bitllo per venir a escoltar-nos. Primer, l’atzarosa improvisació a ritme de swing omple els locals foscos i enxubats on ens contracten. Diuen que sonem amb elegància, força i vitalitat, com el millor hard bop d’en Max Roach, del Sonny Rollins o de les big bands de Thad Jones i Maynard Ferguson. Però el ritme i la sensualitat dels instruments ens aboquen de seguida al funky jazz, intentant emular admirats mestres com en Ramsey Lewis. El bateria: cabellera rossa, de seda, ulls cristal·lins, braços d’argent, plens de giny; el clarinet: cos esprimatxat, farcit de luxúria, sempre llest per fecundar; el trombó: un negre imponent amb una aurèola de misteri encapsulada rere un sexe que s’intueix enorme, gràcil, juganer, camuflat a l’entrecuix; el contrabaix: dits llargs, ensinistrats, que provoquen el rebombori interior de los noies quan els acarona la pell; el trompetista: cos ben iodat, motllurat, atraient, rebec; el saxòfon: gratant-se la barba de quatre dies, mirada perduda, capel malgirbat, cabells esbullats, pectoral pelut, llenguallarg, de salivació abundosa i dolça... Però no us vindré ara amb camàndules! Potser és l’atracció misteriosa del blues i del soul, o els llums somorts dels escenaris, o el swing que les hipnotitza, però majoritàriament el nostre públic és femení: dones de pits generosos, fembres de pits erigits, bagasses de pits exprimits, mosses de pits tatuats, nenes de pits tendres, femelles de pits ardents i trapelles, i concubines de pits reconstruïts i mugrons humits i atractius, de textura i mides perfectes, d’aquells que t’agafen ganes de remenar i xuclar... Totes elles omplen cada nit els tuguris on actuem, i en acabant, excitades per la música, èbries per l’ambient opiaci i resclosit pel sabor de l’estramoni i del cànem i de les feromones, excel·lides pel vibràfon, extasiades pel fliscorn, orgàsmiques i ullpreses per l’òrgan hannord, es deixen seduir per les percussions i ritmes de la nostra actuació que sempre fineix en la intimitat dels camerinos, mal averany, que flairen a alcohol i haixix, amb l’acció d’aquelles dones luxurioses flingantejant les nostres natges, entestades perquè les envestim una altra vegada, sense prolegòmens, sota l’embruix del nostre jazz, fins que aconsegueixen buidar els nostres ungüents genitals, assedegant el seu plaer. A la carretera hi forniquem, hi pixem, hi dormim, hi mengem i hi vivim... És, sens dubte, el resum de la rutinària vida dels músics de jazz.

THE ROAD 46 LA DONA DE L’ENGONAL PODAT-A-RAS-DE-SOCA.

Treballar a l’arc de seguretat de la terminal de vols internacional de l’aeroport mai no és avorrit, sobretot per a una dona com jo. Us en faríeu creus de tot el que veig passar per la màquina d’infrarojos, i no us creuríeu la quantitat d’objectes i substàncies alcaloides que requisem a diari. Però el més divertit, si més no curiós, són els indrets on la gent intenta camuflar, colla de mindundis, tot el que és bandejat i prohibit. Ho noto de seguida quan algú pretén aixecar-me la camisa. Sí, és com un do, no us ho podria pas explicar. Detecto les mirades, els gestos titubejants, la suor rossolant pell avall, la inquietud... Fins i tot hi ha dies que ho intueixo quan em vesteixo per anar a la feina, perquè tinc el pressentiment que alguna cosa especial, potser diferent, succeirà. Avui mateix, mentre m’abillava amb la camisa blau cel de l’uniforme, em penjava la porra a la cintura dels pantalons i em feia una cua de cavall per posar-me la gorra, he notat quelcom especial, com una fiblada roent a l’estómac, com una coïssor a la zona púbica, com un senyal que, us ho he de confessar, sí, fins i tot m’ha arribat a excitar. La gent va passant per l’arc de seguretat i jo, sol·lícita i professional, registro butxaques, bosses, maletes, sacs, carteres, sabates, abrics i, també, palpo amb les mans tothom que em resulta sospitós: braços, esquena, estómac, malucs, engonal... Toco tot el que em ve de gust tocar. Què voleu? És la meva feina! De sobte, la coïssor a l’entrecuix m’ha tornat a envair. Aquesta vegada, però, és un rau-rau més intens, més punyent, tant, que fins i tot se m’han endurit els mugrons que ara, semblen voler foradar la brusa de l’uniforme que me’ls oprimeix. I llavors, la veig. És una dona exuberant: cabellera bruna, ondulada, que li llepa les espatlles; escot generós, mostrant un bé de déu de mamellam abundós, de pell fina, voluptuós, que balandreja amb el vaivé del caminar fent que el frec a frec d’aquells dos pits dins l’escot esdevingui captivador, bo i hipnòtic. Mini vestit de tub que deixa al descobert unes cames infinites, de pell suau, musculoses, fibroses; tacons de xarol negres i ungles pintades d’un robí intens, de fulana pertorbadora. Quan l’he tinguda al davant no me n’he pogut estar. Li he demanat que es retirés de la munió de gent i he procedit al registre habitual. Quan he imposat les meves mans al seu cos, he sentit com m’escruixia el sexe, que se m’ha humitejat de cop, inflant-se dins de les calcetes. La seva pell flairava a vainilla; els seus ulls, brillants, de dona luxuriosa, m’han anestesiat; he notat el seu alè càlid damunt les meves galtes; he magrejat amb els dits palpissos, les seves mamil·les de fembra, els seus malucs de gata maula, els seu engonal podat-a-ras-de-soca. I el meu desvari interior ha arribat a ser tan vivament irritat que la coïssor interna ha esdevingut, sense control, una hemorràgia d’ungüents vaginals tan intensa que fins i tot he perdut el coneixement. Doncs sí, ja ho veieu, treballar a l’arc de seguretat de la terminar internacional de l’aeroport, mai no és avorrit. Tot al contrari, és d’allò més motivador per a una dona com jo.

THE ROAD 45 LA LLEGENDA DE LA INDOMABLE!

Encadenats pels turmells, arrenglerats com esclaus al voral de la carretera, amb el pic i la pala entre les mans, els presidiaris, descamisats i insurrectes, havien de suportar el sufocant sol de mitja tarda del calorós estat de Florida, custodiats pel l’atenta mirada dels guardians que, malfactors sorruts, rere les ulleres de sol fosques, capell de feltre i camisa caqui amb les mànigues arregussades, lluïen els emblemes de la penitenciaria amb estultícia i murrieria, subjectant rifles i, a voltes, un fuet esfilagarsat per l’ús. De sobte, com una alenada d’aire fresc, com una visió angelical, un fet inesperat i inquietant va eixorivir aquelles midades esmaperdudes, refrescant les seves pells emmascarades, amarades de suor i quitrà. A prop de la carrereta, una noia de cabells rossos i pell bruna va eixir de la cabanya de fusta on vivia iniciant el ritual de neteja del vell Ford Mustang que reposava, inert i empolsegat, davant d’ells. La noia, abillada amb un vestit curt, d’aquells botonats per la davantera, deixava brollar l’aigua de la mànega que subjectava amb desimboltura, entortolligant-se amb ella i fent que li estrangulés la cintura balba. Deixava que la humitat de l’aigua tornés transparent el cotó que l’embolcallava. Deixava que l’escuma li rossolés cos avall, molt lentament i, en acabant, s’ajupia per remullar l’esponja dins del cubell metàl·lic, mostrant les seves natges calentes, fermes, generoses i obertes al final d’unes cames infinites, d’aquelles que no s’acaben mai. Coneixedora de les mancances i limitacions sexuals dels interns a la penitenciaria, deixava que els presidiaris excitessin granment el seu apetit amb la visió del seu escot voluptuós i implacable. Deixava que somniessin amb el delit de posseir aquella carn prenyissa i seductora mentre els provocava com la barjaula més barroera i sexy. Deixava que els seus pits freguessin, estireganyats, els vidres molls del vehicle, amb petits aürts que provocaven l’enduriment dels seus mugrons erèctils, com erèctils romanien els membres escaldats i coents dels presos que no podien evitar empassar-se la salivació abundosa dels seus llavis ansiosos, entestats per deglutir amb avidesa els de la noia que els feia fantasiejar com passerells trempats per aquella visió desconcertant i ardent que els va ullprendre. Aquella nit, quan els presidiaris van ajocar-se en la penombra de les cel·les enxubades, emparats per la foscor de la seva onanista solitud, s’inicià un nou ritual, una esbatussada orgàsmica que acabà, entre gemecs i bleixos masturbatoris, amb una hemorràgia genital col·lectiva imbuïda pel record viciós i descarnat del miratge de la mala pècora escalfa tites que rentava el vell Mustang empolsegat.

NdA: Gràcies Stuart Rosenberg, per la teva irritant inspiració. Gràcies Paul Newman, pel teu aclucar d’ulls extasiant.

THE ROAD 44 RADAR: APARELL QUE, MITJANÇANT ONES RADIOELÈCTRIQUES D'ALTA FREQÜÈNCIA, ÉS CAPAÇ DE LOCALITZAR I D'IDENTIFICAR OBJECTES A DISTÀNCIA. SÍ? SEGUR?

Fart de sentir-se capturat pel flaix, infal·lible i molest; avorrit de rebre les notificacions i les multes; tip de sentir-se coartat a la carretera i impotent per no poder gaudir del ronc de motor i de la velocitat amb el seu cotxe nou de trinca, aquell dia no va poder aguantar-se més i, quan veié la senyalització tot indicant que s’apropava a un radar, decidí aturar el vehicle a la cuneta, tragué les ulleres de sol de la guantera estintolant-se-les a la cara, eixí de l’automòbil i es dirigí, lentament, amb el posat fatxenda, fins a l’aparell delator, impassible, palplantat a l’asfalt que, ara, davant seu, semblava només una caixa metàl·lica amb un forat poc amenaçador. Mirà cap a la dreta i cap a l’esquerra. La carretera es veia llargaruda i solitària. Es descordà la sivella del cinturó, es desbotonà els pantalons que van rossolar-li ràpidament cames avall, fins als turmells, alliberà la membre flàccid de l’interior dels calçotets de cotó i, sense aval ni gatge, inicià el ritual de bombeig masturbatori fent que el seu membre, gros i de color violat, s’inflés com un bocoi. Potser fou la sensació de transgressió, o bé el sentiment de victòria, o el triomf de trencar les normes i de burlar-se’n, però practicar aquell acte bandejat a plena llum del dia, enfront de l’objectiu del radar que no parada de disparar flaixos intermitents, i exhibint-se davant d’alguns vehicles que anaven passant i fent sonar els clàxons en veure el que estava exercitant, va fer que tot plegat l’excités com una mala cosa. Sigui com sigui, arribà ben aviat al clímax individual, embetumant el diafragma del radar amb ràfegues llefiscoses i abundoses de segregació genital. Des d’aquell dia s’ha creat un gran rebombori, perquè a tots els controls de reconeixement, els Mossos d’Esquadra comencen amb una frase: -Bon dia senyor, faci el favor d’aparcar, surti del vehicle, abaixi’s els pantalons i comenci a sacsejar-se-la!- Dubto molt, però, que aquests tipus de mesures serveixin per atrapar l’infractor.

THE ROAD 43 “DILDOS” NÀUTICS AMB VUIT POLZADES, FARCELLET D’ENGONAL I COPA DE SUCCIÓ

Ella es feia la morta, deixant surar el cos nu damunt de l’aigua turquesa de les platges de Malàisia, abstreta, gaudint del suau onatge que li llepava els pits escalfats pel sol, aliena a allò que se li apropava nedant dins l’aigua, sense compassió, com un animal mesquí, com un tauró de sang freda, de cos endurit i de formes llefiscoses i nerviüdes. De sobte, una onada escalaixada va fer que topés amb ella, que s’esporuguí en veure aquell objecte que havia aparegut del no res, un consolador de làtex que surava erecte i, que amb el vaivé de l’onatge, envestia amb insistència el seu cos de pell colrada. Diuen que un pescador nadiu havia vist un parell més de consoladors surar aigües endins. Quina poca soltada! Diuen que un vaixell que es dirigia cap a les platges del sud de Madagascar, havia topat amb el que aparentment era un blanc de sardines, però que sorprenentment havia acabat sent una munió de consoladors de làtex que ballaven i balandrejaven acompassadament a l’aigua, alineats com si d’una colla d’estornells es tractés, emmirallant-se damunt de l’escuma blanca per l’onatge de l’oceà. Diuen que una expedició científica que es dirigia cap a les gèlides aigües del Pol Sud, va veure milers de pingüins que arrossegaven entre el borrissol de les potes centenars de consoladors de làtex damunt de les plataformes de gel esquinçades pel desglaç. Diuen que davant de les costes de les platges de Xile, centenars de milers de consoladors de làtex van sorprendre els banyistes i wind-surfistes com si d’una enorme marea rosada inundés el turquesa del mar. Diuen que les veles lleugeres de la World Race van haver d’aturar la competició en veure’s atrapades per un garbuix de consoladors de làtex que s’acumulaven davant de les costes de Florida. Diuen que l’accident del camió que transportava les caixes de consoladors de làtex va tenir lloc a la carretera intermodal que connecta el port amb la fàbrica de producció de consoladors de làtex més gran del món, a l’estat d’Oregón. Diuen, els responsables de la fàbrica de consoladors, que el material en què estan fets és un nou aliatge de polipropilè no biodegradable pensat per durar tota la vida útil d’un bon consolador de làtex. Diuen, els científics, que aprofitaran l’avinentesa per fer un seguiment dels consoladors per estudiar els corrents marins intertropicals de deriva, de gradient i abissals. Així, doncs, ja ho sabeu, si us trobeu un consolador de làtex surant a la vora de la platja, diuen que probablement haurà donat la volta al món. Ja ho diuen, ja, que viatjar fa xalar, oi? Ep... Això diuen!

THE ROAD 42 MANEGAR-S’HO DINS D'UNA PIRÀMIDE DE FARAONS NEGRES

Ella mai no havia entrat a l’interior d’una piràmide de faraons negres, per això, quan li van encarregar l’expedició arqueològica al conjunt monumental de piràmides Núbies de Tanutamon, no s’ho va pensar dues vegades. Les havia vist en fotografies, les havia estudiat innumerables vegades, les havia analitzat fins al darrer racó, però res era comparable a la sensació de tenir-les enfront, alçant-se majestuoses i eloqüents al bell mig del Sudan. Cada dia es llevaven a l’alba, abans que els raigs del sol abrusessin sense compassió les arenes d’aparença llunàtica i ancestral del desert. Esmorzaven la poca fruita que els nadius reservaven per a ells, llet de cabra, dàtils i pastissets de festuc, per agafar l’energia que els calia per capbussar-se a l’interior enxubat de les piràmides per treballar, ajudats a tothora per Meroe, un sudanès d’ulls d’aigua, pell colrada i somriure afable, que els acompanyava cada dia guiant-los a l’interior del monument. Entraven per la capella que hi havia sota el mur oriental de la piràmide, de parets decorades amb relleus al·legòrics de llegendes ancestrals, baixant per les escales que conduïen a les cambres mortuòries. L’interior del monument era fosc i lúgubre, però estava edificat de tal manera que per la petita escletxa del portal d’accés hi entrava suficient llum del sol per poder veure-hi amb claredat. Meroe no gosava penetrar dins la cambra sepulcral i, gesticulant amb elegància, li demanava poder romandre a l’avantcambra, un espai força generós construït amb una volta de canó situada amb sis pilars tallats directament a la roca, que li conferien l’aparença d’una divinitat de l’antigor. Meroe s’asseia damunt la pedra arenosa i la fitava treballar. Ella feia fotografies i documentava cada acció. Amb l’ajut de pinzells i espàtules netejava la cambra buscant petits objectes enterrats que els espoliadors havien oblidat, i consolidava les policromies i esgrafiats que encara resistien a les antigues parets de maons. Meroe s’hi quedava llargues hores embadalit, observant-la emocionat per descobrir la delicadesa amb què ella guaria les ferides que el temps havia deixat en el temple del rei Tanutamon. Ella notava aquella mirada clavada al clatell, com la guipava en silenci, com la servava des de la penombra silenciosament i enigmàtica, i va començar a sentir alguna cosa més que admiració i complicitat. Era una atracció rudimentària i ferotge que creixia dins seu, com una lleu bonhomia a l’estomac que va desvetllar-li el desig, la sensualitat i el batec per aquell cos de mascle, hereu de faraons. De cop, Meroe va llançar-se damunt d’ella sense miraments, fent un esgarip d’auxili, deixant caure tot el pes del seu cos de caoba i pell bruna damunt de l’arqueòloga. Un escorpí havia emergit de la pols i gràcies a la seva reacció va poder preservar-la de la picada que podria haver estat fatídica, esclafant l’animal. Ella, entenent aquell atzucac, va sentir-se agraïda i complaguda, però sobretot va sentir el contacte del cos ben iodat de pell bruna de l’home, que feia olor de coco i de pinya, va notar la força dels seus braços encercolant-la, la pressió del sexe que es corrompia pel contacte amb el seu. Bocaterrosa, per un instant, els seus llavis es van acaronar. Fou suficient perquè una lleu foguerada d’excitació li endurís els mugrons i li tibés l’engonal. Meroe, però, va incorporar-se de seguida, es retirà de nou a l’avantcambra seient a la gatzoneta a l’arena del sòl, creuant les escardalenques cames i prosseguí immòbil, atraient, misteriós, admirant l’arqueòloga que ara, enrojolada i sentint una passió xardorosa, es delia per ser profanada, espoliada, segrestada per aquell mascle de cos fet paradigma de la divinitat.

EL DRAC VIU FERIT D’AMOR PER HAVER VIST EL SEXE D’UN ÀNGEL PROFANAT PER L’UNICORN FALB DEL CAVALLER SANT JORDI

El ferotge drac també volia beneficiar-se la donzella, i dic també, perquè sabia que el noble i burgès cavaller Sant Jordi se la traginava d’amagat a les golfes del Castell. I no m’estranya pas! Diuen que els àngels no tenen sexe, però no us ho creieu pas això, jo ho he vist, en tenen: els àngels són dones. La seva bellesa és… Els seus pits són… Els seus llavis et suggereixen una… La seva veu t’encisa com... La seva forma de caminar n’anorrea tant que… El seu perfum et penetra d’una manera... Bé, els àngels són tan... Que quan en veus un, et deixa sense paraules. Per això Sant Jordi va quedar completament atrapat per aquella bellesa enlluernadorament indesxifrable, tant que havia de ser clausurada a les masmorres del Castell per preservar-la dels depravats i lascius actes dels mascles que, com gossos en zel, la rondaven a tothora. Però Sant Jordi, impel·lit per l’exhausta i punyent follia que experimentava el seu sexe, va assolir vèncer les estultícies del drac, etzibant el seu membre de pell colrada i prepuci violat, dins del cony de la donzella que no podia deixar de xisclar sota les envestides d’aquell Unicorn Falb que profanava el seu interior d’àngel fallit, maldestre, vençut pel cos del noble cavaller damunt seu, sentint un plaer nou quan Sant Jordi el penetrava entre moviments convulsos de llurs cossos ardents, amarats de suor i líquids vaginals. El drac, que en realitat era un camaleó elefantí calidoscòpic, avergonyit i derrotat, s’ocultà. Però no patiu, jo sé on trobar-lo. Es manté immòbil, passiu, agemolit a la coberta d’un reputat edifici modernista de la gran urbs de Barcelona. Cada 23 d’abril, des de la coberta de la casa Batlló, belluga les encarcarades escates de la seva pell i permet que el seu cor, greument ferit d’amor, enfolleixi la ment dels humans, que aquell dia experimenten felicitat, enamorament i altres signes de badoqueria, fent que obsequiïn, a tort i a dret del país, llibres i roses, als seus àngels particulars.

300 Unicorns, El Cep i la Nansa edicions, 2012.

THE ROAD 41 FANG, ACCELERACIÓ, ESBUFECS, MOTOCROSS I PITS TATUATS QUE ET FAN VENIR SALIVERA!

Ja no recordo quan em va sortir el cuquet per la Supermotard, potser va ser en veure les espectaculars i excitants imatges dels motoristes xalar entre el fang i l’asfalt a la Superbikers que se celebra cada any al sud de Califòrnia. Però el que sí recordo és que sempre ha estat la meva malaltissa obsessió que mai no m’ha deixat aclucar l’ull: fer la Ruta 66 cavalcant una bona Harley escaldant-me l’engonal; sentir l’ambient rebec de les concentracions moteres eixorivint-me els sentits; caminar extasiat com un passerell entre aquelles màquines, tan trempants, tan suggerents: Morinis, Suzukis, Benellis, Yamajas, Riejus, Husqvarnas, Ducatis, BMW’s...; olorar aquella ferum de cuir que ho inunda tot d’un sentiment sexy i escabrós al mateix temps, les samarretes negres estampades amb calaveres que em quedo mirant com un sòmines, les caçadores de pell, les botes de goma, els cascos decorats amb les darreres novetats Custom motorcycles; fer el trapella grenyut i subversiu amb el passi del nou memake d’una de zombies; embriagant-me amb els nèctars de cerveses rosses, negres o triple Malta; sorprendre’m amb el brogit dels motors que intenten superar les rampes artificials, les piruetes freestyle, les curses supermotard rebentant els cilindres i les bombes radials de 6 pistons al ritme del millor rock... I de sobte, carai, topo amb elles, amb les meves dues femelles predilectes, atraients, disciplinades, sol·lícites, abnegades... A la dreta un cos escultural: llombrígol destapat, endurit, pantalonets curts i ajustats mostrant malucs espontanis i el borrissol daurat del pubis retallat, cuixes choppers, pits fecundats, tatuats, matussers, pits que intenten rebentar els sostenidors que amb prou feina oculten les confidències d’uns mugrons erèctils per frec a frec de l’escàs cuir que els subjecta. A l’esquerra una deessa sublim, de carrosseria renovada: pell iridiscent, llampant, motor 950 cc i dos cilindres en V. És la KTM Duke, la millor moto de ral·li que mai no he vist. Me cago en dena, quin dilema! Amb quina de les dues m’ho munto, jo, ara?

Unicorniades al Continuarà de TVE

http://www.rtve.es/alacarta/videos/continuara/ No us perdeu el minut 26:10 a l'agenda del programa.

THE ROAD 40 LUBRICANTS, ESCUMA ACTIVA I RENTAT DE BAIXOS

Sempre ofereixen els mateixos serveis: lubricants, abrillantador, escuma activa, neteja de baixos i el complet. Però ella només vol el rentat econòmic. Amb cautela col·loca les rodes, conduint a les palpentes dins del rail i deixa que la cinta transportadora tibi el vehicle empenyent-lo cap a l’interior del túnel de rentat. Ella, llavors, es relaxa observant com les esponges gegantines giravolten per tot el seu voltant. L’aigua esquitxa la pintura metal·litzada i els vidres, que queden embetumats amb l’escuma blanquinosa que rossola avall. En acabant, un bon raig d’aigua fina com la rosada però enèrgica com si es mogués entre rebequeries. Al final del túnel de rentat l’espera, pacient, com cada divendres, el noi eixuga vidres. Ella pensa que és el millor dia de la setmana. Veure aquell noi de pell bronzejada, mans rudes, mirada violeta i cabells grenyuts, l’excita com una mala cosa. Només espera que sigui divendres per sortir de treballar i anar a corre-cuita al túnel de rentat, encara que el cotxe estigui net, això tant se li en refot, per poder observar el noi eixuga vidres. Ella es mossega els llavis albirant-lo des de l’interior del seu vehicle enxubat. Mira els seus braços musculats; els seus cabells molls acaronant-li el rostre; el seu somriure atraient i galifardeu, fet de dents blanques i llavis carnosos, d’aquells que t’agrada mossegar; el seu culet repeló quan s’estira damunt del capó encara moll, per eixugar els vidres de l’altre extrem, permetent que la roba li quedi humida i transparent, arrepapada a la pell. Ella, llavors, es queda anorreada mirant-li els mugrons erectes, per la fredor de l’aigua, que se li marquen sota la samarreta de cotó, i nota espasmes musculars que li regiren el sexe i somia que un dia, aquell noi eixuga vidres la penetrarà ben endins, esbaldregant-la, assadollant aquell xivarri interior, aquell foc que la crema i sotragueja. Avui és divendres i ha demanat un complet: lubricant, laca tortuga, escuma activa, neteja de baixos, abrillantador i protector antipols. Quan les esponges gegantines han iniciat el seu moviment ritual rotatori, ningú ha vist que el noi eixuga vidres faltava. L’aigua brolla amb virulència, les esponges giravolten i giravolten, l’escuma blanquinosa embetuma els vidres i el vehicle fa uns moviments suspensoris que no han estranyat a ningú. Quan el cotxe fineix el recorregut per la cinta transportadora, ella acaba de retocar-se els cabells esbullats mentre el noi eixuga vidres, somrient, seduït, surt del vehicle amb el pectoral despullat i acabant-se de cordar els pantalons blaus, humits, patibularis, ejaculats. Sens dubte, el divendres és el millor dia de la setmana i en aquell túnel de rentat de cotxes més d’una neteja de baixos s’hi fa, i no pas sempre pel preu d’un complet. Vet aquí!

THE ROAD 39 EL VOLCÀ D’ULLS DEL SALAT DE LA LLACUNA VERMELLA

Havíem arribat amb els camions, rulots i caravanes. Davant nostre hi teníem el gran desert blanc. Una enorme extensió amb centenars de quilòmetres de superfície salada que ens enlluernava. Impressionava observar aquell altiplà infinit, franquejat per sinuoses serralades de volcans grisos enfarinats per la neu perenne i ancestral que hi reposava aliena a les nostres intencions. L’equip de rodatge estava a punt: els càmeres, els maquilladors, el regidor, els tècnics electricistes, els informàtics, les costureres, el director creatiu, el de comptes, el planner manager, les models, fins i tot els president de l’agència no va voler perdre l’oportunitat de viatjar fins a aquest paradís inhòspit que semblava existir apartat de l’evolució. L’indret triat per a la gravació de l’espot era la superfície productora de sal més gran del món, situada a l’Amèrica del sud. Molt a la vora hi havia dos grans llacs, un d’ells tenia l’aigua turquesa on s’hi emmirallava un cel sense núvols. L’altre, tenia les aigües tenyides de color rosa, ignoro si per la salubritat o per l’efecte de milers de flamencs de bec rosat que, incapaços de viure en cap altre indret, es refugiaven de les mirades furtives en aquest món perdut. Havíem triat les cent top models del moment: les més rosses, les més altres, les més primes, les més voluptuoses, les més bronzejades, les que tenien els llavis més molsuts i amb el caché més elevat. El llançament de la nova marca de roba interior sexy de luxe bé s’ho mereixia i no es van escatimar esforços. Veure les models treballar era extasiant. Abillades amb aquelles blondes, sostenidors minúsculs, calcetes diminutes i talons impossibles, projectaven la sensual imatge més preuada per a qualsevol col·leccionista fetitxista. Les cent millors models del món, gairebé nues, exhibint-se damunt del desert de sal, sota un cel de flamencs de bec rosa envolant-se, contusionant cossos, abraçant-se, morrejant-se, fregotejant-se... Algú podria no sucumbir a l’erotisme d’aquella imatge? Amb el tragí de l’anar i venir de tot l’equip de rodatge, ningú no es va adonar de la presència dels treballadors nadius de les salines, de pell colrada, que, d’en peus al costat de piletes de sal, pala en mà, s’havien quedat paralitzats com uns estaquirots, amb la boca oberta i una enorme erecció a l’entrecuix que els esparracava els vestits. Quedava ben palès, que ningú no podria resistir-se a l’embat d’aquella visió de les cent deesses en roba interior?

300 UNICORNS, EL LLIBRE

“arquitectura literària tenyida d’erotisme, un estil amanit amb un cert aire de pornografia, però manegat amb un to elegant, gens barroer, sovint descarnat i suggerent”. Arriben els 300 unicorns d’en Joan Fontanals.