dimarts, 27 de desembre del 2011

THE ROAD 31 CORPÚSCULS I ACOPLAMENTS ESTEL·LARS


Pel·lícules com la nissaga d’Star Wars, 2001 una odissea espacial, Stargate, Apol·lo 12, Dune o el mític film de ciència ficció Blade Runner, van desvetllar en ella el cuquet per la cosmonàutica i les prediccions de viatges en el futur, superant obstacles, recels de la família i constants incredulitats. Ara, orgullosa i satisfeta, contempla la bellesa del globus terraqui des de la International Space Station. Veure el món a 400 quilòmetres de la superfície de la terra, suspesa en l’òrbita espacial damunt de l’oceà pacífic, experimentant aquella sensació d’ingravidesa malgrat els compartiments pressuritzats, han provocat en ella quelcom desconegut i dolorosament atraient. Se sent poderosa i lasciva, com l’androide C3PO quan era a prop de l’Obi-Wan Kenobi, com la capitana Samantha Carter entortolligada entre les mans rudes i masculines d’en Jack O’Neill, com en Rick Deckard assedegat de sexe per la mirada sexy de la sensual replicant Rachael, com la concubina Jessica als braços del Duque de la Casa d’Atreides, com la consellera Deanna Troi delint-se per una carícia del comandant de l’Enterprise, com l’atracció maliciosa del Hall 9000 botxinejant la seva tripulació, que va idear l’Stanley Kubrick mentre la bellesa de la Terra ascendia damunt de la visió atraient de la Lluna alineada i acoplant-se amb el Sol. Servar aquella bellesa espacial la fa sentir altiva, humida i enjogassada, intuint dintre seu com es desvetlla de la llarga letargia la libido de fembra per saciar. Des dels comandaments a la Terra han detectat una llarga el·lipsi temporal durant la qual cap notícia els arriba de l’estació espacial, ni senyals d’àudio, ni de vídeo, ni dades complementàries... res, només somort silenci. Finalment, Houston ha enviat el transbordador Atlantis en missió de rescat, la tripulació del qual no pot creure allò que els seus ulls albiraven. La MIR deambula fora d’òrbita, sense ordre ni concert, els nivells d’oxigen són alarmantment baixos, la meitat dels instruments de navegació cosmonauta han fet pana i l’interior dels compartiments pressuritzats tenen l’aparença d’haver viscut una batalla estel·lar. Tot fa fortor a resclosit, ferum esparracada de bromohidrosi i suor, fins que topen amb els cossos de la tripulació surar bocaterrosa. Estan despullats, entortolligats, s’ho fan amb desimboltura, cardant per tots els orificis que troben, xuclant, mossegant, llepant, abarbant sexe contra sexe enmig d’esbufecs i xiscles corromputs per la trempera i la sodomia més ardent. Ella és poderosa, vet aquí! Amb les seves mans, pits, natges i el cony untuós, manega els genitals dels dos cosmonautes com quan fas sexe a migjorn, d’una forma barroera, fent-los enfollir, fins que els fa esclatar de plaer, una i una altra vegada, omplint de pol·lucions làcties l’ambient fètid de l’estació espacial en aquesta orgia intergalàctica. Houston, Houston... tenim un problema!

dissabte, 17 de desembre del 2011

THE ROAD 30 LA CAPUTXETA VERMELLA I SANT NICOLAU


Era de nit i l’aiguaneu rossolava pels vidres de la finestra del motel, deixant que els colors dels llums de Nadal que il·luminaven els carrers fent pampallugues iridiscents s’escolessin dins la penombra de l’habitació. Els llençols rebregats delataven els seus actes. L’ampolla buida de ginebra, capgirada. El cendrer, fumejant. Una gota d’aigua que martellejava la pica del wàter. Joguines eròtiques, de formes diverses, textures i colors, escamades pertot. Uns sostenidors suspesos de la làmpada al costat de la tauleta de nit. El paper de les parets, de vellut vermell esgrogueït. L’aire feia olor de sexe recent, de sexe lúbric, de sexe indòmit. El somier va grinyolar quan la noia va incorporar-se per seure a la vora del llit observant, cap cot, el seu cos nu. El cos que feia tan sols un moment aquell home de galtes enrojolades, pelut, gros i alegre, havia fet trontollar amb sublim plaer mentre cardaven. Volia esborrar aquella imatge, però no podia. Cloïa els ulls i veia el cos greixós d’aquell home barbut, amb aspecte de gnom entremaliat, ajocat sota seu, embadocat sense moure’s mentre ella el cavalcava amb deliri deixant que tot el seu ésser glatís de plaer, sentint les dureses del seu membre, manyós i traçut, esquinçant les voluptuositats del seu clítoris untuós. Cloïa els ulls i sentia els palmells de les mans damunt del pectoral ablanit d’aquell home, entortolligant els seus dits enmig dels pèls platejats, respirant entre bleixos, observant la barba blanca i espellifada de l’home que gemegava com un animal irracional, com un llop salvatge, a cada escomesa del seu cos jove i tendre esclofollat contra els seu sexe humit i ardent. De reüll va guipar el rellotge. Era tard. Nua i amb l’engonal encara adolorit i roent, va fugir d’aquell ésser que exercia en ella una influència i una atracció irracional. Va veure les calces i la jaqueta vermella de l’home i s’abillà amb ella abans d’eixir del motel per submergir-se en aquella freda i humida nit de Nadal, deixant-lo panxa enlaire, roncant satisfet. Fora, sota la foscor bruna de l’esplanada de l’aparcament del motel, un tràiler vermell, majestuós, romania pacient. Era el camió de Sant Nicolau de Cola-Cola esperant ser conduït per al repartiment d’aquella solitària i subversiva nit de Nadal.

diumenge, 11 de desembre del 2011

THE ROAD 29 SI ENS LLEVEM BEN D’HORA... BEN D’HORA...


Els carrers que envolten el Camp Nou eren restringits a la circulació. Es tractava d’una mesura habitual i necessària, doncs els autocars de turistes, penyes i afeccionats de tot tipus, col·lapsaven la zona embriagats per la celebració. Era mig quart de set de la tarda i encara feia xafogor. La munió de gent, amunt i avall, tenyia la Diagonal de color blau i grana. Grenyuts esbojarrats enfilant-se pels fanals. Cotxes bigarrats envolant bufandes per les finestres. Gentussa esbatussant-se amb eufòria. Mirades cercant els seus ídols, aquells que ens fan reviure bacanals d’èxits i il·lusions. De cop, com per art d’encanteri, es feu un silenci lacerat, només esquinçat pel so llunyà del trànsit que no parava d’adollar pol·lució. Vaig creure que finalment veuria passar l’autocar sense sostre del dream team, exhibint el preuat trofeu, obsequiant-nos amb mirades èbries i somriures folls. Però no, tan sols era l’autocar de la penya femenina culé de Berga que arribava. N’havia sentit a parlar de les seves trafolleries. Creia, però, que es tractava d’un mite, d’una llegenda, i observar com passava l’autocar amb aquell bé de déu de mosses saludant-nos des de l’interior, em va excitar com una mala cosa, sodomitzant la meva mirada de pallús i notant com se’m removia la xixota, que prenia vida pròpia. Podeu imaginar-vos un autocar ple de gom a gom de noies espectaculars mostrant els seus pits exultants i despullats rere els vidres de les finestres? És el miratge més somniat, la pàtria on vols tornar, el bordell bandejat que et captiva, el país de les fantasies més ardents a tan sols una finestra d’emergència de distància. No es tracta pas d’una guerra de sexes, no, es tracta d’una guerra de mugrons: mugrons d’oval arrodonit, mugrons punxeguts, mugrons rosats, mugrons satisfets, mugrons malfactors, mugrons insurrectes, mugrons que et fan trempar, mugrons entremaliats, mugrons humits, mugrons que tentinegen, mugrons erèctils, mugrons que tenen gust de mel, mugrons que desvetllen pol·lucions nocturnes, mugrons que generen espasmes musculars als genitals, mugrons que t’escruixeixen el cos, mugrons coquets, mugrons que enlluernen, mugrons embriagats d’erotisme, mugrons que et turmenten la mirada, mugrons de tonalitats violàcies i etèries, mugrons calents, mugrons de magnòlia, vèrtexs endurits que complaïen la multitud rere la cleda dels vidres de l’autobús. Coxines! (Suuut! M’agradaaaaahhh!!!).

dimarts, 29 de novembre del 2011

THE ROAD 28 BANDA DELS PERUANS: PASSERELL CAGARUL·LO MITJAFIGA QUE NO VAL NI UN PET DE PUTA


Fent un cop d’ull al mirall retrovisor, vaig veure com el vehicle del darrere ens alertava amb ràfegues intermitents dels fars. Era un cotxe de gamma alta, elegant, amb els vidres nets i pintura metal·litzada de color fosc. La meva dona i jo ens vàrem espantar. Ho entén, oi, senyor policia? Potser ens passava alguna cosa? Potser trèiem fum pel tub d’escapament? Havíem punxat un pneumàtic? Sentint el cor bombant amb virulència damunt del pit, vaig reduir la velocitat fins aturar-me al voral de l’autopista. La resta de vehicles circulaven vora nostre a una velocitat que ara, de peus damunt l’asfalt, semblava exagerada, notant com la inèrcia del seu pas ens envolava la roba i ens provocava vertigen i inseguretat. Aquell vehicle s’aturà davant nostre, amb el motor al ralentí, mentre s’obrien les portes i en baixaven dos homes, musculats, abillats amb robes elegants, amb aspecte i deix genuïnament albano-kosovar: ulls clar, cabell ros i galtes rudes. Un d’ells em parlava, maldestrament, bo i no l’entenia. Em deia que hi havia un problema, gesticulava ampul·losament i m’agafava per l’espatlla obligant a acotar-me per mirar sota la carrosseria del meu vehicle. L’altre, romania dret, quiet, emmudit, expectant. Una suor freda va inundar-me la mirada omplint-me de neguit i desgavell. De seguida vaig recordar les notícies dels robatoris de la banda dels anomenats “peruans” que atracaven turistes al bell mig de l’autopista. Les cames em feien figa i el cor se’m va glaçar i, alhora, l’estómac m’abrusava. Què podia fer? Coi de malparits! En un rampell, vaig incorporar-me per intentar alliberar-me de la pressió d’aquells delinqüents. Tot va passar molt ràpid. Tenien una agilitat innata, ensinistrada. Quan vaig adonar-me’n, l’altre home, com un liró, lluny del que jo sospitava, no estava pas robant-nos res, no regirava les nostres pertinences, no foragitava els interiors de les nostres bosses, noooo, tot al contrari. En veure el que estava passant, vaig haver de fregar-me els ulls com un enze. Havia assolir mig despullar la meva dona que, estirar-la bocaterrosa damunt del seient posterior, gemegava mentre la penetrava amb virulència, sense subterfugis ni contemplacions, etzibant-li el seu nap nerviüt que mostrava una erecció victoriosa, grapejant tota la blanesa del seu cos, fent-la glatir, estremir, panteixar, bramar com una gata maula en zel. No estava emmordassada, ni emmanillada, ni coaccionada, tan sols es deixava fer mentre aquella bèstia llepa-xones l’envestia salvatgement. Ho entén senyor policia? -Així, doncs, vol posar la denúncia per atracament? Per robatori? Per violació?- No, res de tot això se me’n refot. Vull denunciar la meva dona per barjaula!

dilluns, 21 de novembre del 2011

THE ROAD 27 CARRETERA PERDUDA


Totes les nits toco el saxo al club de jazz. M’apassiona fer-ho! És el meu moment preferit del dia: la obscuritat tènue del local; el fum opiaci del tabac que es torna visible sota l’embruix dels focus; el gust embreat d’alcohol i haixix que m’alimenta el cos i la sonoritat del jazz que m’assedega l’ànima. Avui, quan he tornat de tocar, he tingut la sensació que hi havia algú amb la meva dona. La nuca se m’ha tornat rellent i he escoltat el meu cor bombar indecís a les temples. Ara camino d’esquitllentes, no vull fer soroll. Contrasta el silenci opac de la casa, els al·lògens encesos i la pulcritud minimalista del passadís que m’ha dut fins a la nostra habitació. Submergida plàcidament i innocent dins dels llençols de seda negra, ella dorm arraulida: bella, enigmàtica, sensual. La miro una llarga estona embadocat sense moure’m. Llavors, lentament, em despullo deixant que la roba, que fa encara la ferum del club, caigui per terra rebregada. Suaument entro dins del llit i, ella, amb una innocència adàmica, obre els seus ulls verds amb pestanyes que m’hipnotitzen. La seda negra dels llençols deixa intuir les corbes del seu flanc. Amb la mà els arrossego redescobrint la nuesa del seu cos. Estic excitat. Sento la sang bullir-me a l’entrecuix. M’hi poso al damunt, ensumant-la, i em deixo seduir per la sensualitat de la seva pell. Gairebé sense moure’ns, bo i immòbils, la penetro fins que sento l’escalfor del seu clítoris en contacte amb l’escrot tou i calent, i em quedo així, quiet. Ella em mira fixament als ulls, panteixa, es contrau botxinejada. Sento tot el meu sexe humit acollit dins la blanesa càlida del seu cos de fembra torbadora i començo a envestir-la amb moviments lents, cada vegada més bruscs, fornicant amb ella com un beneit, fent que els seus pits de mugrons rosats, perfectes, sotraguegin amunt i avall a cada envestida del moviment de la meva pelvis entre el seu engonal eixancarrat fins que, exhaust, deixo anar tots els fluids genitals. Llavors, sense eixir del seu interior, m’agemoleixo en la son. Qui m’ha de dir que hores més tard, quan em desvetlli, notaré una humitat enganxifosa entre els dits, obriré els ulls i veure el cos de la meva dona ert, embetumat de sang, amb el forat d’una arma blanca al mig del ventre. I no serà pas cap malson.

NdA: Gràcies, David Lynch, per tantes hores de maliciosa i grenyuda inspiració.

dilluns, 14 de novembre del 2011

THE ROAD 26 ACOPDEGARRÒTIX ET LE CHAUDRON


Ara que en Tintín està de moda gràcies al film d’Spielberg, jo us vull parlar dels personatges de còmic francesos (no pas belgues) més populars de la història, l’Astèrix i l’Obèlix, però no pas de les seves aventures i galifarderies a la Gàl·lia romanitzada, sinó del veritable secret de l’unicorn i les circumstàncies de la seva fama i poders. Sempre se’ns ha explicat que l’Obèlix no pot prendre poció màgica perquè de menut va caure de cap dins del calderó que el druida Panoràmix havia preparat, i això és ben cert. El que no s’explica és de què està feta la poció i quins són els seus veritables efectes. Doncs bé, fou per una distracció provocada pel juganer gos Idèfix, mentre tornaven d’aplacar romans amb el seu carro pel camí ral, quan l’Obèlix va caure dins del calderó tot just quan l’Astèrix havia de fer un tast previ a la visita conjugal a la seva amistançada, Farbalà, la gal·la més rossa, més atractiva, més sensual i més ferotge al catre de totes les mosses que coneixia. El druida Panoràmix havia creat la poció, viagrapènix, que servia per revitalitzar la circulació sanguínia després de cada batalla, alterar el ritme cardíac i fer venir ganes de cardar, provocades per les herbes que duia la poció, les quals proporcionaven una trempera difícilment saciable sense, com a mínim, set llargues i durables ejaculacions sense descans. Des d’aleshores, l’Obèlix viu en un estat permanent de priapisme, i la seva erecció és tan exagerada i enorme que per ocultar-la es veu obligat a dur sempre amb ell un menhir, l’única pedra, per la mida, capaç d’ocultar el misteriós i descomunal membre del pobre Obèlix, assedegat de sexe que tan sols pot calmar a garrotades amb els il·lusos romans que tremolen només de veure’l. Això sí, tan sols un romà té ganes de provocar un encontre fortuït amb l’Obèlix, és Juli Cèsar, tan refinat, tan sensible i erudit, que es deleix per descobrir les fàl·liques benaurances de les quals ha sentit tant a parlar, mentre Cleòpatra, oblidada, avorrida i deseixida al seu palau d’Egipte, pren banys de llet de burra sota les fidels carícies de les seves lèsbiques esclaves de pits bruns i lubricats dits que estimulen i fan engrescar la carestia del seu sexe abandonat.

diumenge, 6 de novembre del 2011

THE ROAD 25 SORTINT DEL DESPATX UN DIA DE PLUJA NOCTURNA


Aquell dia va sortir tard del despatx. Plovia i havia perdut el darrer Bus. Esmaperduda i inquieta va deambular d’esma, rumiant sota la marquesina d’accés a l’edifici. Va remenar la bossa de mà buscant del mòbil que finalment va trobar sota una munió de pintallavis, agendes, raspalls, papers variats, el moneder, la capsa de compreses... Quan aconseguí treure’l de la bossa estava tan emprenyada que, sense voler, se li va escórrer entre els dits d’ungles vermelles caient-li al bell mig d’un clot d’aigua enfangada a la vorera. Quina ràbia! Llavors va veure el seu reflex emmirallat al vidre de la porta: anava calada i molla de cap a peus, amb el rímel escorregut, la cabellera estireganyada i la brusa transparent, que deixava excel·lir les protuberàncies del seus mugrons erectes. De cop, un vehicle fosc, llampant sota l’efecte de la pluja nocturna i els fanals del carrer, es va aturar. Era el director de finances que li feia ampul·losos senyals amb la mà perquè s’hi acostés. Dins d’aquell vehicle que feia olor de cuir nou, sentint la Diana Krall que sonava a l’mp3 i observant de reüll aquell tros d’home que sempre duia impecables vestits grisos i cabell morè ben clenxinat, va pensar que tenia sort que s’hagués ofert per dur-la fins al seu apartament en una nit com aquella. L’home conduïa amb serenor, balbucejant mots indecisos amb la seva veu greu, de mascle dominant. Ella notava com la ullava d’esquitllentes, deixava els llavis mig oberts, el rostre serè i la mirada atenta a l’asfalt del carrer, però posant-li un ull amb sornegueria damunt l’escot humit que balandrejava sota el cinturó de seguretat. Van aturar-se enfront d’un semàfor vermell que els il·luminava les galtes. Els vidres repel·lien la pluja i el so de la ciutat, somort dins l’habitacle del vehicle, semblava llunyà. Ella notava com el perfum masculí que duia l’excitava com una cinglada densa, i va començar a imaginar les mans ben cuidades, però fortes d’aquell home, acaronant-li els genolls, pujant per l’engonal, fins a notar la humitat del seu entrecuix inflat i vibràtil. Intuïa i anhelava el sabor d’aquells llavis carnosos mossegant-li els seus, sentint la blanesa de la seva llengua aspra i dolça, gaudint del contacte del seu after-shave que li deixava la pell del rostre suau i càlida, experimentant la pressió dels seus dits abastant la duresa del seus pits ardents. Però el semàfor va recuperar el color verd i l’home reprengué la marxa truncant l’encanteri. Ambdós van romandre en silenci. Dins del vehicle s’hi podia respirar un aire dens, fruit d’una tensió sexual evidentment no resolta. Quan arribaren a l’apartament, s’acomiadaren fins l’endemà. Abans de tancar la porta del cotxe, però, ella detectà el lleu panteix del pit fornit de l’home sota el nus descordat de la corbata i la incipient voluptuositat de la seva bragueta inflada i palpitant.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

THE ROAD 24 HISTÒRIES DE HALLOWEEN: LA NOIA DEL REVOLT


És nit fosca com la gola de llop i plou a bots i barrals. Plou tant que la pluja bo i no m’evita atropellar-la, obligant-me a fer una forta ajaçada, fent que els fars il·luminin el bosc que encercola la carretera solitària. Encara amb l’esglai al cor, aturo el vehicle sentint la sang coent-me a la nuca. La fito pel retrovisor. Duu un vestit blanc, calat fins el moll de la solitud. -Quin ensurt m’has fotut!- Comento amb la veu quequejant sota la dringadissa de la pluja contra el vidre entelat. Aixoplugada al seient del darrere, sembla simpàtica. El cotó mullat fa que el vestit s’engarroti al seu cos, prenent reflexos opalescents sota l’embruix de la penombra somorta de la lluna tenyida de coure. De seguida noto l’absència de roba interior, la delaten els mugrons tibants i la foscor bruna del seu pel púbic abundant sota el melic. Té la pell blanca, que contrasta amb el rosat d’uns llavis inflats, saborosos, d’aquells que et fan agafar ganes de mossegar, llepats pels cabells atzabeja, molls de pluja. Ens apropem a un revolt perillós de la carretera i ella, amb veu vellutada, entre panteixos fets d’alè gelat, exclama: -Compte!- Freno de cop notant com rellisquen els pneumàtics damunt l’asfalt humit, recordant aquella història fantasmagòrica de l’autoestopista morta que s’apareixia de nit als conductors. Les pupil·les se’m dilaten i, molt lentament, de busarda perquè ella no noti la meva suor i el pànic que em paralitza, miro enrere. Però no, no ha desaparegut pas, al contrari, aquesta noia està ben viva. Bé m’ho sembla a mi, servant estupefacte l’afany execrat que té per masturbar-se mentre jo noto l’estremiment del cor al meu gland que comença a palpitar.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

THE ROAD 23 UNDERWEAR: ENCAIXOS FRANCESOS I SOUTACHES


Tinc tres màsters en direcció i administració d’empreses, dos postgraus de màrqueting, dues llicenciatures universitàries, en ciències de la comunicació i en sociologia, i malgrat tot a mi el que sempre m’ha agradat és treballar en contacte amb les clientes. Per això, quan vaig decidir ser comercial tothom em deia que era un inconscient, un somniador, un boig, un consentit i un baliga-balaga. Però se me’n refum el que la gent digui. El meu sou enlluerna, sobretot per les comissions que guanyo, diners a cabassos, fàcils i còmodes de fer, viatjo de franc per tot el món i tinc un vehicle de gamma alta, nou de trinca, amb totes les comoditats i avantatges dels directius avariciosos de les firmes italianes de roba íntima femenina que represento, La Perla, Dolce Vita, de Dolce Gabbana i Roberta SPA, de Línia Dori. Confesso, però, que al principi em va costar una mica, les encarregades de les boutiques i selectes cotilleries que visitava, semblava que estiguessin més interessades en mi que no pas en el gènere que els duia. Notava com guipaven amb ànsia els meus ulls verds, el meu cabell fosc, els meus morros llepa-xones, el meu pectoral afaitat, el bony entremaliat del meu sexe dins dels pantalons... sense parar atenció en les avantguardes fabricades amb blondes fines, colors, disseny, encaixos francesos, suggerents transparències, deliciosos soutaches i brodats ideals amb què em guanyo la vida i provoco felicitat a tantes dones arreu. Saps què? Un dia, fart d’haver de suportar com em despullaven amb la mirada mentre es llepaven la comissura dels seus llavis glutinosos amb la llengua humida i llustrosa, vaig decidir fer una demostració de com quedava el gènere posat i allí, deixant la dependenta astorada, enrojolada i amb un puntet d’avolesa i d’excitació a la mirada, vaig provar-me un conjunt de calcetes negres, de blonda, que amb prou feina m’abraçaven la titola, amb transparències als malucs i sostenidors a joc, d’una sola peça, que notava còmodes i balders damunt del meu pectoral de mascle treballat al gimnàs. Que si vaig vendre? Una de les millors comandes mai fetes. I ho haig de dir, veure’m amb aquella fila grotesca de mascle transvestit, de pubis depilat i cames peludes, la va excitar de valent, i vaig aprofitar l’oportunitat per seduir-la i cardar-me d’improvís aquella mossa, abans de sortir de la boutique. Com una taca d’oli es va escampar la veu de les meves infal·libles tècniques de vendes, col·lapsant la central per l’allau de trucades reclamant la meva presència. Ara tan sols em dedico als grans centres comercials, on una munió de noies esveltes i lleument maquillades, àvides d’adquirir el meu gènere, m’esperen obertes de bat a bat. Això si, he de confessar que acabo la jornada esllenegat, xuclat, suat, ensalivat i escorregut, però renoi, creieu-me, xalo com un beneit amb la meva feina. I tot ho fa el contacte amb les clientes. Vetuadena!

dimarts, 18 d’octubre del 2011

THE ROAD 22 EL SOPAR


Recordava, entre els meus llavis molsuts, l’alcoholímetre amb una textura diferent, agradable, càlida, carnosa, endurida, ennuegadora i amb un cert regust agradable i complaent. Vet aquí! Devien ser pels vols de les quatre de la matinada quan tornava conduint el meu A1 nou de trinca, regal del meu marit, per l’autovia de Castelldemunt. El sopar amb els companys del bufet d’advocats per celebrar la meva incorporació com a sòcia de ple dret, s’havia perllongat més del que m’imaginava. Cervesa, bordeus, caves, caipirinhas, wiskies i tota mena de caldos i begudes opiàcies havien drogat el meu cos, embriagant i obnubilant el meu senderi. Circulava pel carril central, tranquil·la, inconscient del fet que l’asfalt nocturn era, només, meu, albirant com les línies discontínues es perdien sota els pneumàtics del vehicle que anava engolint-les sistemàticament. Vaig obrir la finestreta permetent que l’aire bru i humit de la matinada m’eixorivís els sentits, mentre la música de l’mp3 sonava eixordadora, intentant mantenir l’escassa atenció al volant. No recordo què marcava el comptaquilòmetres, però quan em van parar els mossos, enfocant-me els ulls lleganyosos amb el seu lot incandescent, m’informaren que conduïa de forma temerària, sense dur el cinturó de seguretat cordat i en un lamentable estat d’embriaguesa i intoxicació etílica reprotxable. Ignoro si fou per l’abusiva ingesta alcohòlica, però trobar-me davant dels nassos, enfront de la finestreta oberta del meu A1, el mosso d’esquadra embotit dins del seu uniforme blau marí, em va provocar un estat d’alteració sanguínia prou excitant. Vaig imaginar-me el cos del mosso nu, musculat, ben iodat, mostrant els seus atributs erigits, i alguna cosa va desvetllar la meva libido, com una foguerada breu i intensa que va córrer pel meu cos, sortint de la letargia eròtica en la qual l’alcohol m’havia capbussat, humitejant el meu entrecuix, provocant-me espasmes musculars al clítoris i desvetllant, sense control, els fluids vaginals que raïen dins meu. Mitja hora més tard, ja més serena, prosseguia el meu viatge cap a casa, sense entendre, però, quin tipus d’aparell m’havia fet bufar el mosso, doncs recordava, entre els meus llavis molsuts, l’alcoholímetre amb una textura diferent, agradable, càlida, carnosa, endurida, ennuegadora i amb un cert regust agradable i complaent. Vet aquí!

dilluns, 10 d’octubre del 2011

THE ROAD 21 MONKEY PYTHON, NGORONGORO I EL GRAN MASTURBADOR


Eren les sis del matí i el sol abrusava amb virulència, fent que la línea de l’horitzó es desdibuixés en el paisatge, com quan destapes una olla d’aigua bullent. La terra seca feia olor a excrements. El cel s’havia tornat d’un blau gairebé nuclear, que enlluernava. Els arbres que esquitxaven la sabana africana, rondinaven mentre de lluny, les girafes s’hi dirigien per manllevar-los les fulles petites i rumiar les espines burxants. Una família d’elefants avançava fermament i pausada, en fila índia, movent ampul·losament les orelles i la trompa mentre un allau de nyus i zebres corrien esparverats en sentir el motor del nostre Jeep, vell i atrotinat, que avançava entre la terra rogenca que es dipositava imperceptiblement en la nostra pell blanca. De cop, vàrem veure’l de lluny, era el Baobab que s’alçava immòbil i enigmàtic, presidint l’entrada del refugi de primats on ens dirigíem: orangutans, ximpanzés, lèmurs, goril·les, macacos i papions de pell grisa flairaven rere les gàbies la nostra imminent arribada. Les instal·lacions tenien aigua corrent i dispensari per als veterinaris, però els sostres de palla, les parets de fang i el tancat de fusta, em transportaven cap el passat encara recent del parc natural del Serengeti, on el romanticisme de les velles pel·lícules de Hollywood, atorgava un perfum especial al centre, embolcallat de paisatges agrestes i comunitats tribals, nòmades, que amb el pas del temps s’havien instal·lat a la vora del refugi, a cavall entre Kenya i Tanzània, molts dels quals ajudaven en la captura de micos i en les tasques de manteniment i cura dels primats que allí, protegits dels animals carnívors, però sobretot del seu pitjor enemic, el caçador furtiu, vivien protegits i preservats. Aquell dia tocava treballar amb els papions mascles, netejar-los, pentinar-los i extreure’n mostres de sang, d’orina i de semen. Aquesta era, efectivament, la meva tasca. Quan em veien, s’excitaven de seguida, movien els braços esprimatxats, però forts, i grunyien amb sons guturals fins que el veterinari els injectava un lleuger calmant. Llavors, ells mateixos cedien, relaxant el cos, obrint les extremitats i tapant-se amb el palmell de les mans aquells ulls foscos, amb innocència, ja ensinistrats en l’art de l’ejaculació voluntària, mentre obrien els morros prominents mostrant aquelles dents grogues i les genives rosades, sense saber si reien o es burlaven de mi per veure’m obligat a sacsejar-los el gland, primer lentament, fins que la punta violàcia emergia d’entre els genitals petits, peluts i vermellosos, fins que accelerava el ritme de la masturbació i, amb rapidesa, un filet blanquinós i espès, excel·lia del seu penis aconseguint amb destresa fer-lo caure dins la safata esterilitzada que esperava per rebre’l. Després, ells mateixos baixaven de la taula del veterinari i agafats de la mà d’un botswanès rialler, marxaven xisclant, amb la mirada un xic decebuda, inquieta, mirant-me d’esquitllentes, com si esperessin alguna cosa més d’aquella relació execrada. Què mireu? Els exclamava. Una palla us la faig, però no espereu pas que us petonegi! Coi de micos!

dilluns, 3 d’octubre del 2011

THE ROAD 20 DONES AL PARADISE


Aquell dia va tenir l’embranzida per trencar amb la rutina quotidiana, avorrida i enervant dels seus 25 anys de matrimoni. Emmirallant-se dins del wàter encara hi veia una dona jove, de bon veure, gastava bons pits, natges abundants i sense panxa. La neguitejava sentir-se més independent, més satisfeta, més lliure, trencar amb les cledes que la lligaven al seu home, que carda amb ella amb aquell moniato eixarreït tots els dijous perquè és el dia en què es van conèixer, com una norma, com un deure que cal complir, com el sacrifici imposat per alguna religió ancestral, sense passió, sense preàmbuls, sense el neguit del que és nou. -Vull treure’m el carnet de conduir!- Digué aquell dijous, tot just després del coit setmanal i abans que ell s’agemolís en la son, omplint de roncs trencats la claror somorta de catre. No n’estava gaire convençuda fins que va fer les primeres pràctiques. Pujar al cotxe de l’autoescola, sentir el tacte del cuir del volant, l’emoció de dominar aquella màquina, va fer que se sentís entremaliada, fins que topà amb la professora, una noia jove, de cabell curt i cos esvelt, que la mirava amb cert menyspreu. -Molt malament!- Exclamava. -Has de prémer l’embragatge! Mira pel retrovisor abans de girar! Amb l’espai que tens seràs tan inútil de no fotre’l a l’aparcament!- Malgrat els insults que li feien força la guitza, ella se sentia encoratjada, li agradava quedar per fer pràctiques, tenir aquella noia a prop, sentir la seva decisió, tan poderosa, tan segura, prenent-se els seus desdenys com un repte, com una superació personal. Les hores se li feien eternes fins que començava les pràctiques i, llavors, només tenia ganes d’aturar el temps per gaudir d’aquelles sensacions. Amb rapidesa, els insults i la fredor de la jove professora va anar migrant vers una relació més serena. De cop intuïa que havia de girar cap a la dreta amb una mirada esquívola de la noia, quan estacionar en bateria, o fer la rotonda, o avançar el bus del davant. Entre elles hi havia complicitat, harmonia i un cert trasbals interior. -Crec que no et calen més pràctiques. Ja estàs a punt!- Li digué un dia la noia estintolant-li un generós somriure i imposant el palmell de la mà damunt del seu genoll tremolós. Fou un acte improvisat, natural, sense premeditació, endebades ambdues dones van sentir com es revoltava la sang dins l’estómac, com una fiblada roent que va traspuar-los l’ànima, mentre les galtes se’ls enrojolaven com una magrana a punt d’esberlar-se. Ara que té el carnet continua cardant amb el seu home tots els dijous, ella es deixa fer fins que ell acaba. Els divendres, però, està més xiroia que de costum, surt a sopar amb la seva amiga, la professora d’autoescola, i a prendre una copa, i a fer una ballaruca a Paradise, fins que acaben juntes a casa de la noia on fan l’amor d’una manera deseixida i fermentada, llepant-se els mugrons vibràtils i estremits, flairant la carnositat dels seus cossos plens de confidències, grapejant-se les natges, xuclant-se el sexe fins a esllenegar-se els clítoris amb habilitats que farien engrescar un misogin exhaurit per l’alquímia del desig de les dones execrades, que Ovidi anomenava lesbianes.

dimecres, 28 de setembre del 2011

THE ROAD 19 - LA DEL 69


ELL: La parada del 69 és just davant del portal de casa, ombrejada per les branques d’un plàtan de fulles argentades que filtren la llum del sol quan espetega a les llambordes de la vorera. Cada dia prenc el 69 per desplaçar-me a la feina i cada dia, ensems, inicio el ritual. Hi pujo, marco el bitllet bitllo-bitllo i em quedo rere la conductora com un estaquirot, ullant pel mirall retrovisor com li trontollen els pits amb el sacseig de l’autobús. Duu una brusa blau cel, molt cenyida, mostrant un escot generós, embotit rere de dos botons descordats, que sempre estan a punt de desprendre’s per la pressió del mamellam que oculten. Té els ulls verds, cristal·lins, i es pentina amb una cua de cavall que deixa veure el mocador que li abraça la nuca amb un nus simple. Bo i no puc reprimir les ànsies per allargar la mà i desfer-li el nus d’aquell mocador, guipant-li, així, la pell curvilínia, de cutis fi i regat de sang, d’aquell pitram que em sedueix i em fa oblidar el xivarri de la resta de passatgers. Aquesta dona té uns pits que em tornen foll, que m’obliguen a empassar-me la salivera ganyot avall, que fan esbatussar-me la sang a la titola fins que em quedo esbalaït per la trempera, que em fan xalar com si els veiés per primer cop, que m’humitegen els genitals, que m’alimenten amb les aromes que desprenen, que esdevenen el paradigma de la sensualitat i la bellesa, que em fan tornar la pell rellent imaginant el seu mugró fosc, i només tinc ganes de fer-hi moixaines, despullar-los, amorrar-m’hi per xuclar-los, masegar-los, aixoplugar-m’hi i mantenir un vis-à-vis amb ells fins a quedar-me abrandat i satisfet.
ELLA: Aquest paio que puja cada dia al bus em té boja. Ell creu que no me n’adono quan em mira, però el que no sap és que jo el guipo a ell pel retrovisor: tan guapo, tan musculós, i amb aquest paquetot que gasta! I té un culet! Qualsevol dia perdo el seny i li poso la mà als ous, a veure si així es decideix a tirar-me la canya d’una vegada. Tinc unes ganes de cardar-me’l. Per què s’ha tornat tan atur babaus, els paios, últimament?

dilluns, 19 de setembre del 2011

THE ROAD 18 PITS ESTIREGANYATS CONTRA EL VIDRE


Tothom volia aturar-se al semàfor del carrer Casanovas. S’hi feien unes retencions que donaven la volta al carrer i provocaven congestió a tota la xarxa viària del voltant, fet que no esporuguia els conductors que, conscients de l’espectacle, feien cua enfront del semàfor, frisant perquè es posés vermell per aturar-s’hi metre la noia esperava, pacient, a la vorera, la seva oportunitat. De cop, el vermell fet de leds, conferia la sort a tres afortunats conductors que aturaven els vehicles, motor en ralentí, mans al volant i finestra oberta guipant-se de reüll, desitjant ser el triat per la noia del semàfor que, submisa, entre el xivarri i la munió de vianants que creuaven el carrer, oferia els seus serveis sota l’atenta mirada dels que quedaven descartats. Pantalonets curts, retallats a l’altura de les natges, T-shirt blanca, llombrígol descobert i un escot generós, que deixava intuir l’absència de sostenidors, mirada d’aigua i llavis que et provocaven desassossec. Aquell dia vaig assaborir els plaers de la deessa fortuna, doncs la noia va triar-me a mi. Se m’apropà mentre jo, orgullós i satisfet, vaig fitar la resta de contrincants, estintolant un somriure golut de satisfacció a la comissura dels llavis i observant els seus rostres cobdiciosos, decadents de decepció, mentre remugaven, i la seva mirada estràbica on hi lluïa la còlera. La  noia inicià el seu ritual, submergint l’esponja dins del cubell d’aigua amb detergent i embetumant amb escuma el vidre del meu vehicle, amb aquella gràcia que feia tornar tots els homes babaus. Encabat, abocada en la seva tasca neteja vidres, bolcava tot el seu cos damunt del capó per arribar a l’altre extrem del vehicle, fent que la humitat de l’aigua i el sabó, tornés transparent el cotó de la T-shirt, arrepapada al vidre, fins que apareixien, com en un encanteri, els mugrons endurits per la frescor de l’escuma, entireganyats i agegantats contra el vidre, fregotejant i esgüellant amunt i avall fent ziga-zagues. Eren uns mugrons generosos, rosats, perfectes, entremaliats, exultants, il·lusoris, ufanosos, embriagadors, que es movien amb mordacitat, que em van fer xalar mentre m’empassava la salivera ganyot avall. Tothom s’esbatussava per aturar-se enfront del semàfor del carrer Casanovas, estòlids conductors, coxinos que quedaven embadocats i trempats amb la imatge dels mugrons de la noia neteja vidres, notant com una fiblada d’excitació, com un dolor creixent i punyent a l’escrot comprimit i arrepapat sota el volant.

dimarts, 13 de setembre del 2011

THE ROAD 17 NEGRA BARCELONA


La policia havia trobat el seu cos ert i inflat a les aigües tèrboles i llefiscoses del port, a prop del Moll de la Fusta: vestit de lluentons, perruca de rínxols pèl-rojos que li llepaven el rostre, llavis esblaimats i set ferides d’arma blanca al ventre que embetumaven d’un roig violat l’aigua serpejant. Uns testimonis diuen que la van veure baixar d’un Audi fosc, ben entrada la matinada, acompanyada d’un home abillat amb vestit elegant que duia capell i fumava haixix. D’altres la recorden eixir de l’Otto Zutz, penjada del braç ferm d’un imponent mulat de samarreta arrepapada als bíceps i ulls enriolats i viciosos, pujant dins d’un taxi que els allunyà, capbussant-los a l’interior del tramat nocturn i llòbrec de l’Eixample. N’hi ha que juren haver compartit taula al restaurant japonès Mikasa, deixant-se masegar ampul·losament per un acompanyant amb deix anglosaxó, fins que han marxat romancejant, deixant-se acaronar per la pell blanca dels seients d’un Mercedes classe C coupé nou de trinca. Els més agosarats afirmen que la van veure seduint conductors afamats de sexe clandestí pels vorals del Camp Nou, passejant descarada amb desimboltura, incitant, entre escaramusses de la resta de bagasses, la libido dels mascles camuflats sota la penombra dels fanals i aplicant fel·lacions esporàdiques sota els plataners de fulles caduques que ocultaven la seva veritable identitat. A l’interrogatori, el seu manso, de veu rogallosa, perjura que no s’havien vist des que la va deixar, el capvespre anterior, asseguda a la barra del l’hotel Axe, ingerint gintònic rere gintònic, amagant la seva mirada porpra i contrafeta sota un maquillatge grotesc, mentre sonava de fons l’Ella Fitzgeralt. I els clients de l’Hotel, abstrets per les fantasies ardents que els provoca l’excitant uniforme dels mossos, deixant envolar la seva imaginació, veient-se emmanillats dins dels masculins vehicles antidisturbis, no amaguen pas que havien coincidit amb ella rondant i coquetejant amb turistes gais i altres clowns lúbrics pels jardins de Montjuïc. Finalment el seu cos de plom, espectre de la mort, és transportat a l’institut anatòmic i forense. Allí descobriran que havia menjat Wasabi en mal estat, que havia mantingut relacions sexuals orals i anals, que el nivell d’alcohol i altres substàncies estupefaents en sang, supera amb escreix els límits del que és moralment permès, i que la profunditat i mida de les ferides del seu abdomen coincideixen amb exactitud amb la navalla que l’amant del seu manso oculta maldestrament. El que no pot determinar el metge forense és quan va fer-se l’operació de canvi de sexe, l’única circumstància de la seva breu, cruel i esbojarrada vida que el seu mesquí, immund i amargat assassí, no ha pogut tolerar.

divendres, 9 de setembre del 2011

“AIXÒ QUE TINC... ÉS TAN PETIT”


Estic enamorat i ho vull cridar ben fort, perquè arribi ben lluny, perquè se sàpiga i això que tenim esdevingui la malsana enveja de tothom. Vet aquí, doncs, el que sento i el que es remou dintre meu: hem estat amants de romans, de romàntics, de hippies i de moderns; hem conegut nissagues forjades pel vici de treballar de sol a sol sense descans; hem descobert junts paisatges enlluernadors, místics, que fan enfollir la mirada i remoure la sang dins del cor; hem escoltat la veu d’erudits literats, pensadors i famosos artistes que han traspuat les nostres fronteres; hem construït edificis exultants on emmirallar el nostre caràcter i ocultar confidències; frec a frec, unint els nostres cossos, subtil i plaent lluita de pits balandrejant, hem creat la dansa més bella de totes les que es fan i desfan; entre tripijocs, honor i llàgrimes forjades d’emoció, hem conquerit la glòria rere els caliu blau i grana; amb una mica d’enyorança, un xic d’amor, un pèl d’orgull, hem creat amb la viola el cant més emotiu que hom pot composar; hem gaudit tot tipus de plaers culinaris, la senzillesa atraient del pa amb tomàquet, l’envejada contemporaneïtat de les esferificacions, el sabor inconfusible de calçots i xató, la sorprenent visió dels cargols, les flaires i tanins astringents dels nostres caldos que brollen de la terra, i la saborosa experiència de les gambes i peixos del Mediterrani; tenim una llengua única, bella, immortal, plena d’història, de colors i de música, que ens uneix i distingeix. I malgrat tot, els que s’han alçat com despietats enemics, brivalls espellifats, grenyuts, superbs i amb la cara plena de furóncols, ens han tractat com la vaca que tothom vol munyir, com el corn de l’abundància que tots volen exprimir, ens han esclavitzat, repudiat, emigrat, prostituït, odiat, profanat, corromput, assassinat, s’han mofat de nosaltres i ens han vençut en moltes guerres i escaramusses, però, exultants, sempre hem demostrat insurrecció, doncs només necessitem una falç al puny per tornar a excitar-nos i vèncer. Vet aquí, doncs el que tenim, la devoció i l’amor per la nostra pàtria, pel nostre país que, tal com canta en Llach “és tan petit, que quan el sol se'n va a dormir, mai no estic prou segur d’haver-lo vist”. És així com, també, m’agrada a mi!

dimarts, 6 de setembre del 2011

THE ROAD 16 POLE POSITION


Us ho confesso, sóc fanàtic de la Fórmula 1. No recordo quan m’hi vaig afeccionar, tan sols puc recordar que de ben menut ja m’excitava veure per la tele els grans premis. A les acaballes dels anys 70 estava boig pel Niki Lauda. Els 80 volia ser com l’Ayton Senna. A principis dels 90 al·lucinava amb la perícia de l’Alain Proust i encabat vaig demostrar tota la meva fidelitat i devoció pel gran Michael Shumacher. Aquesta fal·lera m’ha dut a viure en directe emocionants curses als circuits de Mónaco, Singapur, Baréin, Malasia i Hockenheim. Ara friso per veure en Felipe Massa dins del seu Ferrari, o el Mark Webber fent volar els xassis de Red Bull, tot i que el meu preferit, sens dubte, és en Lewis Hamilton. De fet, diuen que tinc una gran semblança amb ell, tant, que a la feina fins i tot m’anomenen el McLaren quan pretenen enfotresse’n de mi. Però tant se val! Que riguin! Ahir en va passar una cosa extraordinària. Tenia entrades per a Montmeló. Fou trepidant, emocionant i inesperat! Com us podeu imaginar, vàrem viure una lluita aferrissada entre Nick Heidfeld, de l’equip Mercedes, i en Hamilton, que finalment va alçar el trofeu i va ruixar amb cava tots els membres de l’equip, periodistes, hostesses, mecànics i VIP’s que el lloaven entre esgarips. A mi m’abellia un autògraf del meu ídol i en un descuit de l’organització, transcorreguda una estona, escapolint-me de la seguretat, vaig assolir escolar-me entre la munió de gent entrant al paddock de l’escuderia, ple de tècnics i de les anomenades noies de l’F1. De cop, algú de l’organització m’agafà per l’espatlla, xerrant pels descosits un anglès poc convencional, i va dur-me fins al remolc dels McLaren: rams de flors, caves, alcohols i una selecta tria de substàncies estupefaents m’estaven esperant al costat de dues mosses exuberants: cabelleres brunes sota la visera de la gorra, ulls verds, llombrígols palpitants i tops minúsculs que de seguida van quedar rebregats pel terra mentre somreien meloses carantonyant-se els mugrons. Aquelles noies tenien un cos aerodinàmic, una obra mestra de l’enginyeria corporal. Els seus pits eren ferms i voluptuosos com pneumàtics nous que al desplaçament dels seus cossos provocaven la dinàmica dels fluids genitals, turbulències i la propulsió del meu gland. La fricció dels seus llavis incandescents resseguint les pelleringues del meu penis van eixorivir-me la bomba hidràulica que amb rapidesa va cedir a la resistència del rodament de les seves mamelles contra els meus ous, mentre amb les mans exercitaven l’embragatge de la xixota augmentant el ritme d’aquella masturbació, fent que la cilindrada connectés amb la transmissió genital, una i una altra vegada, entre plaents bleixos, fins que una llarga i espessa ejaculació va esquitxar les seves cares satisfetes, assaborint amb la punta de la llengua el coeficient d’adherència del meu esperma. De sobte, la porta del camió s’obrí entrant l’autèntic McLaren exclamant: stop-and-go! Llavors vaig poder corroborar el que diuen, la nostra semblança és increïble, us ho puc ben jurar!

dimecres, 31 d’agost del 2011

THE ROAD 15 LA DARRERA AMPOLLA D’ÈXTASIS


La verema havia començat i tot feia olor de fruita dolça. L’enòleg havia demanat acompanyar els pagesos per comprovar la temperatura del raïm i ara tornaven plegats, carregats al remolc del tractor, enmig de paisatges pintats de pàmpols verds i daurats, travessant senders polsegosos. Ella va fixar-se en el bony boterut de l’entrecuix de l’enòleg de cos ben iodat que, assegut enfront, intentava no perdre l’equilibri entre els sotracs del tractor mentre ullava el perfil de la noia que, descalça, s’havia arregussat la faldilla per damunt dels genolls, tot i que ell només tenia ulls per aquells pits refrescants que saltironaven amb la gràcia que només tenen les dones de debò, permetent que s’escolessin les aromes del seu escot, deixant entreveure’ls ferms, de pell colrada, de mugrons petits i rosats sacsejats cap amunt, fins que la cinta de la samarreta va rossolar-li espatlla avall, desnuant-li la pitrera. Les seves mirades es van creuar sense saber on posar-se i el seu cor va començar a bombar la sang amb virulència i excitació a les temples. Mentre desrapaven el raïm, just abans de fer el most, la pagesa i l’enòleg van trobar un moment de solitud en la penombra del celler per inventar un bes llarg i gustós que els va fer fermentar les entranyes com ho feien els llevats, transformat la seva salivera en sucres dolços i el seu senderi en alcohols carbònics pel desig i l’atracció ferotge que experimentaven. Sense adonar-se’n, en aquell instant de trasbals de la libido i el desig sexual, van caure dins del most, mesclant els seus cossos nus amb les pells i llavors de la brisa que deixava el suc de raïm, xuclant-se mútuament, mossegant-se, penetrant-se en un estrany i plaent idil·li dels seus sexes que no paraven d’adollar nèctars, maridant els seus cossos embetumats de tanins granes i olors de vi acabat de xafar, assaborint aquell instant, embessonats, sentint la grandesa del seus sexes explotar, deixant excel·lir les impureses i pòsits del seus interiors escorreguts i embriagats. Diuen que el vi d’aquella anyada tenia un sabor especial, gust de vainilla i maduixots, aromes de fusta de cirerer i alfàbrega, una lleugera nota d’acidesa a la gola i regust de mar. Diuen que quan algú el tastava, sentint la textura del seu cos tenyit de robí a la gargamella, de seguida notava unes ganes irreprimibles de sexe, palpitacions, pessigolles als genitals i una incipient i incontrolable excitació. Diuen que fou tanta la fama d’aquell vi envellit durant 24 mesos en barriques de roure francès que actors, prínceps, famosos cuiners, músics, col·leccionistes i artistes d’arreu el preferien a les dosis de la seves drogues habituals, fins el punt que es va generar una histèria col·lectiva quan el celler va fer públic que s’havia esgotat l’anyada del vi anomenat Èxtasis, convertint-se en una llegenda, allò del què tothom en parlava i es delia per posseir. El que no diuen és que va quedar tan sols una única ampolla, un miratge que ha estat el secret més ben sigil·lat de la Mediterrània, una única i última oportunitat de gaudir els plaers incombustibles d’aquell caldo forjat en el fornal del Deu Dionís. Guarda’m el secret, doncs el que ningú no sap és que jo tinc aquesta darrera ampolla de vi. T’abelleix compartir-la amb mi?

diumenge, 28 d’agost del 2011

THE ROAD 14 MEUBLÉ CYCLING


És inevitable! A l’estiu apareixen per les carreteres, envaint vorals, pertorbant la placidesa dels carrers rurals i tallant accessos a ports de muntanya. Sovint congrien munions de gent que admiren el seu esforç i es delecten al seu pas bel·ligerant dins del paisatge: sofrages endurides com l’argent, natges musculoses, pectorals esvelts i braços que enlluernen les mirades alienes. Excita admirar aquells cossos masculins, lleugers, atraients, suats, lluitant, esllenegant-se damunt l’asfalt abrusador per assolir la glòria, servant com es mullen amb ampolles d’aigua que es llencen per damunt, permetent que la humitat xopi els seus mallots que es tornen translúcids per deixar veure la perfecció dels seus bíceps amainats. L’escamot s’estira i arronsa com la pell d’un acordió. Sempre hi ha algú que s’escapoleix en solitari i, llavors, els altres l’empaiten fins que li donen cacera abans d’arribar a la meta. Il·lusoris flaixos, trofeu, flors i entrevistes, donen peu al moment que tots ells frisen per gaudir, l’instant pel quan van fer-se ciclistes professionals: la dutxa, el descans i el consegüent massatge prescriptiu al final de cada etapa. Estirats bocaterrosa, embadocats sense moure’s, amb un petit cobertor de cotó cobrint-los les natges, s’aixopluguen en la son mentre les mans proxenetes de la massatgista apliquen una suau pressió, resseguint braços, espatlles, ronyons, cames, garrons, fent-los sentir un plaer que d’inici és dolç i que de cop es torna urgent i llefiscós. Els olis essencials que flairen a lavanda i els ensinistrats moviments del massatge, inevitablement duen els ciclistes cap a un estat de contorbació escrotal. La noia suggereix que es posin panxa enlaire i ells obeeixen. Ara aplica un aiguabarreig de fregues a les cames, als genolls, a l’entrecuix. Inevitablement rossola els seus sexes flonjos, calents, mentre els ciclistes, amb la mirada closa, es deixen endur pels viaranys del desig i la inquietud interior. La noia, succedani de vici solitari, és entremaliada i, mentre aplica olis essencials, els fregoteja i els unta amb cremes regeneradores en un reguitzell de carícies manuals. I ja els té a punt, les explicacions són endebades: relaxats, descansats, seduïts, embotornats pels massatges de la noia que s’ha quedat nua, deixant que les mirades dels campions devorin els seus pits tendres, fent trontollar els seus escrots ardents, erigint les titoles vacil·lants, obrint les portes al ritual del gang bang tot i iniciant l’orgia final d’etapa per alliberar la tensió de la cursa, masturbant-se tots junts, en cercle, entre grotescos esbufecs, movent ampul·losament el braç dret fins que esquitxen barroerament els pits de la noia amb l’assortiment de líquids dels seus flascons genitals, que llustregen daurats i diàfans rossolant-li pell avall. Glòria? Fama? Èxit? No sigueu pallussos. Vet aquí el salconduit que els va esperonar a fer-se ciclistes.

dimarts, 23 d’agost del 2011

THE ROAD 13 EL PAIO QUE XALAVA AMB UNA SÍNDRIA


Feia dies que estava obsessionat amb les síndries que transportava amb el seu tràiler. Les havia de dur fins al sud d’Itàlia i el trajecte s’estava fent llarg, molt llarg. Ell sabia que no podia passar més nits sense activitat eroticofestiva, no era natural, ell havia de fornicar com a mínim un cop al dia. Durant els trajectes llargs, fora de les rutes de cruising clandestí i bordells de carretera poc recomanats, succedanis habituals del sexe brut i còmode amb la seva dona, començava a estar fart de masturbacions nocturnes a les àrees de descans de les malfactores i solitàries carreteres. De sobte, va pensar que havia de provar-ho. I perquè no? Decidit, havent estacionat el tràiler en una esplanada desèrtica rural, lluny de mirades furtives i indesitjables, obrí les portes posteriors del camió contenidor flairant les aromes dolces i refrescants de les dues tones de síndries que duia emmagatzemades. La gèlida càmera refrigerant el va eixorivir. Amb la navalla heretada de l’avi va fer-li una atrèsia circular a la síndria que va veure més ufanosa i disposada a cedir a les seves anfractuositats lascives experimentals. La primera sensació fou de fredor esparracada i humida, però de seguida va trobar-s’hi bé penetrant aquella fruita sucosa amb el seu gland endurit i assedegat, notant els regalims enganxosos del seu suc rossolar-li avall per les cames peludes amb les batzegades dels seus malucs d’orangutan contra la submisa síndria, embetumant els pantalons escorreguts fins els turmells amb els nèctars apegalosos que brollaven del seu interior, subjectant amb les mans balbes, aquella fruita madura, sodomitzada, experimentant un plaer nou, immund, barroer, bandejat i fètid, però que no el va dissuadir de practicar-ho cada vegada que ho va necessitar, fent-li el seu trajecte fins a Itàlia, una mica més plaent i refrescant.

divendres, 19 d’agost del 2011

THE ROAD 12 A FOLSOM STREET, SI US PLAU


No vaig veure una dona. El que vaig veure foren un parell de mamelles i vaig aturar el taxi perquè pugés, com és natural. -A Folsom Street, si us plau- digué aquell tros de dona que semblava extreta d’una pel·lícula de Fassbinder. Per inèrcia, vaig introduir les dades al navegador, tot i que aquella tarda era ja la tercera carrera que feia fins a aquest carrer de San Francisco. Però tant se’m refeia, la veritat sigui dita, i més observant el cos d’aquella paia. Recollons! Vaig conduir tot el trajecte excitat com un semental en zel. Duia sabates de xarol negres amb uns tacons de punxa impossibles; mitges de reixa que deixaven entreveure unes cames fermes, atractives i la lliga de cuir negre que lluïa sota una minifaldilla tipus Rock and Hot, ajustada fins a tal extrem que amb els genolls creuats gairebé se li podia veure la zona genital, entre ombres suggerents i carns balbes i oloroses; abillada amb un bustier de làtex negre molt cenyit abraçant-li els pits just per sota dels mugrons que intentaven fugir de l’opressió d’aquella cotilla i que no donaven treva a la meva imaginació, eren grans, suaus, turgents, sensuals, fetitxistes, deixant-li les espatlles i braços despullats i llestos per a qualsevol acte bondage; guants de vinil fosc brillant i arrepapats als dits; collaret de pell amb incrustacions metàl·liques i una sivella que li estrenyia excessivament la nuca; llavis vermells, intensos, d’aquells que et mosseguen quan els tens a prop; ulls blaus emmarcats per una ombra violàcia i cabellera atzabeja que li llepava l’esquena blanca. San Francisco, com la majoria de ciutats de Califòrnia, té moltes virtuts, però hi ha carrers de traçat tan sinuós i malparit que si condueixes el taxi ullant d’esquitllentes el retrovisor per guipar-li els pits a una clienta, tens moltes possibilitats d’estampar-te contra un fanal, i això fou el que va estar a punt d’ocórrer en diverses ocasions. Per sort, malgrat tantes distraccions, vam arribar a la Leather Pride Week. La paia va abonar-me la carrera i eixí del taxi mentre jo deglutia el seu cos amb la mirada bruta i malaltissa fins que, inesperadament, va saludar una altra paia que esperava entre la munió, abillada amb un vestit de pantalons de làtex tan ajustat que se li marcava el clítoris al bell mig de l’entrecuix. Veure abarbar els pírcings de les seves llengües en aquell òscul sorgit del món lesbicounderground, va trempar-me de tal manera que em fou literalment impossible conduir el taxi fins mitja hora més tard, quedant-me assegut al volant com un estaquirot, enmig de Folsom Street, encaparrat en ser el cuir que llepava els cossos d’aquelles dues paies, mentre una punyent i molesta coïssor m’abrusava l’escrot.

dijous, 11 d’agost del 2011

THE ROAD 11 INTRIGUES PÚBIQUES ALS WÀTERS DE L’ÀREA DE SERVEI


ARA: No sé prou bé com he acabat en aquesta tessitura marranota i coxina, però m’agrada. Som als lavabos de l’àrea de servei de Calahorra. -C’est affreux, ja perds la tête-, diu ella, estintolada contra la paret enrajolada, amb les mans a la meva nuca i les cames encercolant-me la cintura, gemega com una truja mentre li arrenco els sostenidors i li entaforo els morros ensalivats a les mamelles meloses i, entre bleixos de plaer, li llepo el mugrons endurits, que tenen gust de mel i de magnòlia, a l’hora que li profano el seu cony amb repetides i virtuoses sotragades virulentes, notant els collons calents rebotar contra la seva vulva humida i llefiscosa.
FA DUES HORES: He tornat a topar amb ella. Bo i delejava trobar-me-la. Feia cua a la zona se servei de la cafeteria amb la safata entre les mans quan ella ha aparegut pel darrere, fregotejant els seu pitram francès contra mi, amb l’excusa d’agafar un dels donuts que reposaven, suculents i maliciosos, enmig dels entrepans de pernil i els plats combinats de l’àrea de servei dels Monegros. De seguida que he notat els seus mugrons intentant foradar-me la camisa, una incipient contractura genital s’ha apoderat del meu entrecuix, incitat per la bromohidrosi estranyament agradable i seductora del seu sexe de dominatriu fornicadora. Ella m’ha tornat a guipar de reüll i el seu alè, mescla de tarongina i pastís de maduixa, m’ha hipnotitzat i corromput la libido de mascle perennement trempat.
FA QUATRE HORES. He decidit aturar-me a l’àrea de servei de Lleida, perquè diuen que cal estirar les cames cada dues hores i per hidratar-se. Al mateix temps, posaré gasolina aprofitant l’avinentesa. -Redimonis! Collons! Quina tia!- Acabo de veure-la sota la marquesina de l’estació de servei i el cor se m’ha exaltat, palpitacions accelerades, hiperestèsies, espasmes testiculars i congestió escrotal. Observar com omple el dipòsit del seu vehicle m’està excitant d’una forma jaculatòria: pren la mànega amb fermesa, introduint-la amb destresa a l’orifici del dipòsit, amb un cop de testa envola la seva llarga, melosa i sensual cabellera de rossa afrancesada mentre els pits, pàtria de mascles corromputs, se li remouen sota la samarreta que els oprimeix. De sobte, m’adono que s’adona que l’estic sotjant com un pallús babau amb ganes de cardar-la. Em somriu amb malícia, obrint una espurna d’esperança i jo em quedo palplantat com un estaquirot galifardeu. Però és clar, aquesta mena de conjectures i intrigues púbiques entre dos desconeguts només passen a les pel·lícules, oi?

THE ROAD 10 ROCK AND ROLL ALL NIGHT


Fa anys, quan era una adolescent revolucionada pels estrògens, vaig decidir passar un estiu als Estats Units acompanyada d’una amiga. Acabava de llegir els Ponts de Madison, de Robert J. Waller, i estava completament enlluernada pel romanticisme d’aquella petita novel·la protagonitzada per la Francesca i el Robert Kincaid, delint-me per viure una experiència similar. Havíem viatjat en auto-stop pels extensos paisatges nord-americans fins arribà a l’estat d’Iowa. Llavors, vam topar amb una realitat pertorbadora. El sol, abrusador, ens obnubilava la mirada. La línia de l’horitzó, semblava un mar fumejant, fonent-se amb un cel brunzent que ens enlluernava enmig dels camps de soja i etanol. Gotes de suor ens rossolaven cos avall humitejant, amb aquella sensació llefiscosa i apegalosa, el nostre clatell, els pits calents i els malucs que bullien sota la roba. Ens trobàvem al bell mig del Comtat de Madison, molt a prop d’un dels ponts que tantes vegades m’havia imaginat llegint la novel·la, a la vora d’una carretera interestatal que dibuixava una línia infinita en el paisatge i que es perdia més enllà d’on s’allargava la mirada. De sobte, el so d’un motor va trencar l’afuada del silenci lacerat que ens embolcallava. De seguida va aparèixer un tràiler de sis rodes, llampant, customitzat amb pintures en blanc i negre, al·legòriques d’imatges musicals, al voltant d’unes enormes lletres negres on s’hi podia llegir “Hot In The Share”. No podia pas ser! Era impossible! El grup de hard rock THE KISS estava de gira amb el seu espectacle i creuaven els estats de Minnesota, Nebraska i Dakota del Sud, quan van topar-se amb un parell de turistes adolescents amb cara d’estar desesperadament perdudes enmig del desert. Veure’ls allí, dins del luxós tràiler on no hi faltada de res, ens va fer perdre el senderi. Abillats amb aquells cuirs negres i metàl·lics arrepapats als cossos prims, però musculats, pentinats espellifats, maquillatges impossibles en blanc i negre emulant cares d’animals ferotges, sens dubte ens va excitar com dues pallusses seduïdes pel glamour del shock rock i del glam metal. He de confessar que durant el trajecte amb ells vàrem tastar tot tipus d’al·lucinògens: haixix, cocaïna, belladona, opi, alcohols de tota mena i altres alcaloides i estupefaents de qualitat irreprotxable. Totes dues vam sentir els nostres cossos extasiats, vulnerables, catatònics, com si tinguéssim el mal del ball de Sant Vito, amb restriccions del camp visual, dificultats en la parla i al·lucinacions fantasiejants. He de confessar, també, que no recordo res del que va passar dins d’aquell tràiler, tan sols recordo la cara blanc-i-negra del vocalista i guitarra dels THE KISS, en Paul Stanley, enfonsant la seva llarga, aspra i seductora llengua fins el moll de la solitud del meu cony obert i humit que no parava d’adollar líquids vaginals sota la destresa ensinistrada de l’extremitat gutural d’aquell home amb qualitats eròtiques millors que les de la drogaïna. Dubto, però, que una cosa així li fes en Robert Kincaid a la Francesca a The Bridges of Madison Country?

THE ROAD 9 BORN TO RIDE


De menut, des que vaig veure per primera vegada una Harley Davidson, vaig saber que mai no deixaria de ser fanàtic de les motos, vaig saber que en cavalcaria una, sentint les agradables pessigolles del seu motor sota l’escrot, fins a tal punt que tan aviat com vaig poder em vaig comprar una Vespino, que m’ha dut sort, per cert, doncs ara treballo com a repartidor de pizzes. Avui em toca anar a la urbanització dels afores. M’excita anar-hi. Allí hi viu una dona que tots els dijous encarrega una “Capriciosa”. Viu en una casa petita, embolcallada de jardí. Té una piscina gran, il·luminada a l’horabaixa, fent que els reflexos serpejants de l’aigua banyin el seu cos de Venus quan surt de la piscina, emergint per la petita escala d’alumini que hi ha a l’extrem, deixant que l’aigua freda rossoli pel seu cos avall, cabellera xopa que li llepa la nuca, llavis humits, pits eixerits sota la fibra del banyador que l’abraça, natges malfactores que em fan enfollir i revolten els sucs dels meus genitals adolescents. Crec que escolta el rum-rum de la Vespino quan hi arribo, doncs cada dijous, abans fins i tot de prémer el timbre, ella surt de la piscina i ve a rebre’m, permetent que els meus ulls degluteixin amb avidesa aquell cos de dona humida, olorant el clor que embolcalla la seva pell que flaira a sexe ardent sota els fanals del jardí. Tots els dijous exhibeix la seva carn de deessa exultant que m’anorrea els sentits, drogant les meves ànsies de sexe brut i ardent dins la gropa d’aquella mestressa ensinistrada en l’alquímia de la seducció. Avui, però, m’he trobat la porta oberta i la dona, xapotejant dins la piscina amb moviments sinuosos i, a voltes, eixelebrats. M’hi he apropat d’esquitllentes i quina ha estat la meva sorpresa en servar les corbes nues del seu cos de dona efímera, simbiòtica, sirena atractiva i atraient dins l’aigua. En fitar la bellesa dels seus mugrons gràcils i esvelts, del seu llombrígol luctuós, del seu cony retallat, bru, de llavis inflats i rosats, no he pogut evitar una erecció indòmita i calenta que m’ha provocat coïssor a l’entrecuix i una foguerada ardent sota l’escrot carregat. Definitivament, la meva passió per les motos m’ha dut sort. Tinc la sensació que avui muntaré una Harley Davidson amb autèntic pedigree.

THE ROAD 8 VACANCES A LA TOSCANESCA


Feia ja moltes hores que conduíem perduts per aquella carretera rural de la Toscana, solitària, pintada de xiprers verds i camps de rostoll que sota el sol del migdia aparentaven mars serens d’argent, pentinats per l’oratjol. De sobte, al bell mig del camí, sota l’atzur serè de l’horitzó, vàrem topar amb un casalot hostal restaurant presidit per una magnífica buguenvíl·lia blanca que s’emparrava per la façana de pedra, entortolligant-se amb destresa entre la forja de les balconades. Quatre taules de fusta de cirerer romanien expectants enfront de la portalada de terracota, sota un tendal teixit de pàmpols i raïms que flairaven a maduixes fresques, a pa cruixent de llenya acabat de fer, a pasta cuita al dente i risottos saborosos farcits de ceps, a tovalles netes de quadres vermells, a formatges frescos, a caldos tenyits amb els millors tanins. Ens va atendre una dona voluptuosa, de cabellera atzabeja espellifada, d’ulls verds i cristal·lins, de sines prominents, de natges curvilínies, de llavis porpres, humits, que flairaven a tarongina. En veure-la, submergits per aquelles sensacions de benestar i bonhomia que ens embolcallaven pertot, vàrem notar com el temps s’aturava, fent que caiguéssim en un estat catatònic de trafolleries i congestió testicular. No recordo si fou per l’atmosfera sensual de l’amfitriona proxeneta, o per les al·lucinacions provocades per la ingesta descontrola de vi, o per les fal·lera irreprotxable de fornicar com beneits amb aquell tros de fembra que ens seduïa com pallussos trempats, però, obnubilats, vàrem quedar-nos dues setmanes reclosos en aquell indret paorós de la Toscana, abusant del sexe amb aquella femella que ens exprimia amb el seu cos fins a provocar-nos espasmes musculars, cardant amb ella d’una manera bruta, tòrrida, corromputs, exultants, despietats, drogats per les nostres pròpies flaqueses de mascles ximplets i submisos, fusionant els nostres cossos en el miratge dels tres sexes enteranyinats. Mai no hem parlat d’aquell episodi luctuós i eixelebrat, però quan ens mirem, alguna cosa es remou al nostre interior, la complicitat, l’enyor, el desig de reviure aquell perfum, ara ja esvanit, però que encara serpeja en el nostre record, imbuït d’excitants melangies.

THE ROAD 7 SOS


El sol del migdia queia damunt meu incandescent com un foc d’encenalls quan, de sobte, el motor del vehicle va espetegar d’una manera eixordadora, un fum negre i espès va excel·lir del tub d’escapament inundant l’asfalt dins del mirall retrovisor, i el vehicle se’m va aturar al voral de l’AP2, just entrant al desert dels Monegros. L’autopista semblava un riu de lava negra en ebullició que corria amainat entre camps de pedra seca i pollancres grisencs de fulles turqueses que s’envolaven lleument amb el pas bel·ligerant dels vehicles que m’ignoraven amb virulència i menyspreu. Malgrat no tenir cobertura al mòbil, vaig recordar els pals SOS que, erèctils, m’esperaven al voral de la via. La grua no va trigar gaire en arribar, tot i que per amortir l’escalfor tòrrida del migdia sota el meridià de Greenwich, m’havia desempallegat de la brusa, exhibint el meu cos de deessa a la mirada bruta del mecànic que estacionava el furgó d’assistència rere meu. Veure’l baixar d’aquella màquina em va excitar com mai no m’havia passat amb ningú altre: duia denims desgastats, maculats de greixos i olis, la bragueta mig oberta i el cos descamisat, de pell bruna, oliosa, de pectorals endurits i petits mugrons rosats ocults rere una lleu mata de pèl negre ben repartit, dibuixant una línia que s’estenia per damunt dels seu estomac ben iodat, de musculatura endurida i llombrígol atraient com la mel atrau les abelles inquietes. Albirar-lo, caminant cap a mi gastant un cert posat de fatxenderia, saberut de l’atracció que provocava, exultant amb el seu cabell grenyut, que li llepava el rostre, amb aquella caiguda d’ulls que corrompien la voluntat de la dona més casta i fidel, va seduir-me tan sols amb una innocent caiguda d’ulls i un lleuger moviment dels seus llavis molsuts que estintolaven un somriure adàmic, mig brivall, despietat amb les dones que, enfront la seva presència queien retudes als seus encants, deixant que aquell mascle de proporcions perfectes, sodomitzés la meva voluntat. Vaig quedar paralitzada, notant els espasmes musculars, bo i epilèptics, i les plaents hemorràgies vaginals que, una rere l’altra, aquell home de capacitats lúbriques al·lucinògenes, em provocava a cada escomesa del seu membre penetrant el meu cos damunt el capó del vehicle avariat. Vàrem cardar d’una manera enganxifosa, catatònica, exhausta, escorreguda, fent que tot el meu cos acabés drogat com les dones que abusen del haixix i de l’opi. El sexe, des d’aleshores, mai no ha tornat a ser el mateix. El mecànic de la grua de l’AP2 va emmetzinar el seu significat, convertint-me per sempre més en addicta al record del seu masteler, humit, calent i nerviüt, profanant amb destresa el meu cos estremit i rellent de plaer.  

THE ROAD 6 McMOSSA


Vaig apropar-m’hi conduint el vehicle molt lentament, amb la finestra oberta i el volum de l’mp3 un xic elevat. Ella m’estava esperant, pacient i sol·lícita. Dues cues rosses, de col·legiala, li emergien rere les orelles. Mirada distreta, absent. Escot generós, jaculatori, xardorós, prominent i subversiu. Rosegava un xiclet, la flaire dolça i apegalosa del qual va espetegar-me a la cara. Vàrem intercanviar un somriure somort, convencional, potser forçat, clar i inequívoc preàmbul del bescanvi comercial entre dos desconeguts que érem a punt d’efectuar. Jo sentia una lleu pressió sota el ventre, a la zona púbica i veure-la allí, estintolada enfront del meu vehicle, complaent i esbufegant, amb aquell uniforme d’interna irreverent, gairebé em va excitar, fent-me venir ganes de cardar-me-la, clavant-li la trempera al bell mig del seu clot que tant em fa fantasiejar. De sobte, sense coqueteigs previs, ella se m’atansà, abocant-me al damunt tota la majestuositat luctuosa i lúbrica del seu mamellam arrodonit i vellutat, saltironejant per damunt de l’ampit i traient mig cos per la finestra de la garita dispensadora, tot i dient-me mig cantussejant: -Aquí té el seu Macmenú: una BigMac amb mostassa, ceba, cogombre i formatge Cheddar; patates grans amb ketchup i un refresc de cola mitjana. De regal li toca una miniatura de Rayomcqueen. La vol?- Hauré de deixar de venir tots els divendres al Mcauto només per veure-li les metes a aquesta mossa. Ja tinc el colesterol prou “catxondu”!

THE ROAD 5 TOLL


Ésser cobrador de peatge és, possiblement, el millor ofici del món. És tenir sort. És viure el privilegi d’un espectacle visual i sensorial per als sentits. Des de la seva posició, estratègica dins la cabina, fita de reüll les clientes que se li apropen innocents i adàmiques com la conilleta a l’espavilat caçador. El cobrador observa. La finestreta del vehicle s’abaixa amb aquella cadència domoticomecanitzada. El ralentí del motor ronqueja amb el seu rum-rum que fa balandrejar les pitreres i els escots de les conductores que, alienes a les mirades furtives del cobrador, mostren orgulloses els seus pits. Pits que flairen a fruita dolça. Pits premuts, esquitxats de mil i una pigues. Pits de carnositat oculta. Pits de mugrons encledats que lluiten per desencotillar-se. Pits que enlluernen fins i tot el mascle més misogin. Pits calents. Pits que a voltes esdevenen mamil·les turgents. Mamellams suggerents. Metes desitjables. Braguers farcits de nèctars apegalosos que fan perdre el senderi. Pits on amorrar-hi els llavis ensalivats. Pits brivalls que et sedueixen. Pits que fan oblidar la xerrameca i els preàmbuls i t’obliguen a anhelar-los. Pits que desvetllen la letargia dels fluïts dels teus ous. Pits que et fan somiar mentre provoquen pol·lucions precoces. Pits que, en veure’ls, et fan fantasiejar. Pits que tens ganes d’estovar-los i d’ablanir-los. Pits de vèrtexs rosats que s’enreden amb la blonda de la roba interior. Pits que generen el teu encaterinament. Ésser cobrador de peatge és, segurament, el millor ofici del món. Et fa un home assadollat, subtilment arrasat sota l’embat viciós i catàrtic de la visió de la carn més delejada del món.

THE ROAD 4 L’AUTOVIA


Sempre em sorprèn com s’exhibeixen, sense embuts, obertament, amb un punt de fetitxisme i d’ironia marcida a la mirada, les vampiresses xucladores tenyides de ros. Cames escardalenques; faldilles coquetes, arran d’herbei; sostenidors que emboteixen pitrams de barjaula; pestanyes embetumades de pol·lucions clandestines i carn, molta carn. Carn que corromp, que fa perdre el seny, carn desimbolta i a voltes reblanida, carn feta d’articulacions guerxes, que sedueix pallussos i misògins, i excita excrescències erèctils entre mascles encaterinats per la seva visió. Carn que s’ofereix, entre escaramusses, als vorals de l’autovia feta bordell. Ja podria haver-hi una mica més de paritat, oi que si, senyores?

THE ROAD 3 BOOZE’N’CRUISE A LA RUTA 66


No es coneixien. Mai no s’havien vist i, potser, això era el que els excitava. Van acordar trobar-se a l’àrea de servei de l’autopista. Ell hi arribà conduint el seu tràiler llampant i decorat amb fantasies de cossos nus de bagasses exuberants de pits que feien incendiar la imaginació. Se sentia segur, poderós, envalentit al seu volant. Sota la marquesina del sortidor de gasoil, a l’entrada del Triki Triki Park, l’esperava la seva cita: pectoral pelut, braços de mascle rude i despietat, escrot grenyut, rogenc, carregat i humit. Emparats per la penombra nocturna dels fanals de l’esplanada, el cruising clandestí els allibera, descobrint en la soledat del viatge, petits i alliberadors instants de sodomia sense compromís.

THE ROAD 2 MOTEL


Dins la fosca del capvespre va veure els llums de neó fent pampallugues intermitents. Malgrat ser de carretera, el Motel semblava net i polit, discret, tal i com l’havia descrit el seu amant de cos motllurat i membre desimbolt. El grum, esprimatxat i poruc, era simpàtic. Ella va desfer la Sansonic i obrí la carxofa de la dutxa mentre emmirallava el seu cos de fembra dins del vidre bisellat del wàter. Tota ella semblava exclamar “ mossega’m”, “devora’m”: cabell ros, potser tenyit, de meuca; pell blanca, que emanava una mena d’halo gèlid; mugrons petits, erigits, granats; malucs generosos i un pubis retallat i experimentat que s’agombolava entre les ombres de les cuixes ablanides. L’aigua de la dutxa es mostrà reconfortant resseguint el clatell, la nuca, l’espatlla, les natges, l’estómac, fent-li pessigolles al bell mig del cony, mentre estirava la mà cap al seu engonal tot tustant les voluptuositats endurides del seu sexe inflat pel plaer d’aquella masturbació improvisada i, ensems, cloïa els ulls sense veure, però, com el resplendor del gabinet, rere la cortina de plàstic de la dutxa, penetrava el seu cos vinclat al dolor i tenyia, irremeiablement, de sang la banyera.

THE ROAD 1 CADILLAC


Gairebé havia perdut l’esperança quan, de cop, un Cadillac turquesa del 69 descapotable, s’aturà. -Ei, cowboy, et portem? -Digué la pèl-roja, de llavis saborosos i Ray Ban negres ocultant-li la mirada insurrecta, mentre la dels pits que balandrejaven sota l’escot, estintolava un somriure estrafet tot fitant-me l’entrecuix. Amb l’agilitat d’un saltimbanqui vaig instal·lar-me al seient de cuir blanc del darrere deixant que l’aire del desert m’espetegués a les galtes. Aquell capvespre vaig fornicar d’una manera ardent i subversiva, deixant que aquelles dues dones buidessin, entre esgarips i envestides vertiginoses, els càlids licors dels meus genitals satisfets.