THE ROAD 24 HISTÒRIES DE HALLOWEEN: LA NOIA DEL REVOLT

És nit fosca com la gola de llop i plou a bots i barrals. Plou tant que la pluja bo i no m’evita atropellar-la, obligant-me a fer una forta ajaçada, fent que els fars il·luminin el bosc que encercola la carretera solitària. Encara amb l’esglai al cor, aturo el vehicle sentint la sang coent-me a la nuca. La fito pel retrovisor. Duu un vestit blanc, calat fins el moll de la solitud. -Quin ensurt m’has fotut!- Comento amb la veu quequejant sota la dringadissa de la pluja contra el vidre entelat. Aixoplugada al seient del darrere, sembla simpàtica. El cotó mullat fa que el vestit s’engarroti al seu cos, prenent reflexos opalescents sota l’embruix de la penombra somorta de la lluna tenyida de coure. De seguida noto l’absència de roba interior, la delaten els mugrons tibants i la foscor bruna del seu pel púbic abundant sota el melic. Té la pell blanca, que contrasta amb el rosat d’uns llavis inflats, saborosos, d’aquells que et fan agafar ganes de mossegar, llepats pels cabells atzabeja, molls de pluja. Ens apropem a un revolt perillós de la carretera i ella, amb veu vellutada, entre panteixos fets d’alè gelat, exclama: -Compte!- Freno de cop notant com rellisquen els pneumàtics damunt l’asfalt humit, recordant aquella història fantasmagòrica de l’autoestopista morta que s’apareixia de nit als conductors. Les pupil·les se’m dilaten i, molt lentament, de busarda perquè ella no noti la meva suor i el pànic que em paralitza, miro enrere. Però no, no ha desaparegut pas, al contrari, aquesta noia està ben viva. Bé m’ho sembla a mi, servant estupefacte l’afany execrat que té per masturbar-se mentre jo noto l’estremiment del cor al meu gland que comença a palpitar.

THE ROAD 23 UNDERWEAR: ENCAIXOS FRANCESOS I SOUTACHES

Tinc tres màsters en direcció i administració d’empreses, dos postgraus de màrqueting, dues llicenciatures universitàries, en ciències de la comunicació i en sociologia, i malgrat tot a mi el que sempre m’ha agradat és treballar en contacte amb les clientes. Per això, quan vaig decidir ser comercial tothom em deia que era un inconscient, un somniador, un boig, un consentit i un baliga-balaga. Però se me’n refum el que la gent digui. El meu sou enlluerna, sobretot per les comissions que guanyo, diners a cabassos, fàcils i còmodes de fer, viatjo de franc per tot el món i tinc un vehicle de gamma alta, nou de trinca, amb totes les comoditats i avantatges dels directius avariciosos de les firmes italianes de roba íntima femenina que represento, La Perla, Dolce Vita, de Dolce Gabbana i Roberta SPA, de Línia Dori. Confesso, però, que al principi em va costar una mica, les encarregades de les boutiques i selectes cotilleries que visitava, semblava que estiguessin més interessades en mi que no pas en el gènere que els duia. Notava com guipaven amb ànsia els meus ulls verds, el meu cabell fosc, els meus morros llepa-xones, el meu pectoral afaitat, el bony entremaliat del meu sexe dins dels pantalons... sense parar atenció en les avantguardes fabricades amb blondes fines, colors, disseny, encaixos francesos, suggerents transparències, deliciosos soutaches i brodats ideals amb què em guanyo la vida i provoco felicitat a tantes dones arreu. Saps què? Un dia, fart d’haver de suportar com em despullaven amb la mirada mentre es llepaven la comissura dels seus llavis glutinosos amb la llengua humida i llustrosa, vaig decidir fer una demostració de com quedava el gènere posat i allí, deixant la dependenta astorada, enrojolada i amb un puntet d’avolesa i d’excitació a la mirada, vaig provar-me un conjunt de calcetes negres, de blonda, que amb prou feina m’abraçaven la titola, amb transparències als malucs i sostenidors a joc, d’una sola peça, que notava còmodes i balders damunt del meu pectoral de mascle treballat al gimnàs. Que si vaig vendre? Una de les millors comandes mai fetes. I ho haig de dir, veure’m amb aquella fila grotesca de mascle transvestit, de pubis depilat i cames peludes, la va excitar de valent, i vaig aprofitar l’oportunitat per seduir-la i cardar-me d’improvís aquella mossa, abans de sortir de la boutique. Com una taca d’oli es va escampar la veu de les meves infal·libles tècniques de vendes, col·lapsant la central per l’allau de trucades reclamant la meva presència. Ara tan sols em dedico als grans centres comercials, on una munió de noies esveltes i lleument maquillades, àvides d’adquirir el meu gènere, m’esperen obertes de bat a bat. Això si, he de confessar que acabo la jornada esllenegat, xuclat, suat, ensalivat i escorregut, però renoi, creieu-me, xalo com un beneit amb la meva feina. I tot ho fa el contacte amb les clientes. Vetuadena!

THE ROAD 22 EL SOPAR

Recordava, entre els meus llavis molsuts, l’alcoholímetre amb una textura diferent, agradable, càlida, carnosa, endurida, ennuegadora i amb un cert regust agradable i complaent. Vet aquí! Devien ser pels vols de les quatre de la matinada quan tornava conduint el meu A1 nou de trinca, regal del meu marit, per l’autovia de Castelldemunt. El sopar amb els companys del bufet d’advocats per celebrar la meva incorporació com a sòcia de ple dret, s’havia perllongat més del que m’imaginava. Cervesa, bordeus, caves, caipirinhas, wiskies i tota mena de caldos i begudes opiàcies havien drogat el meu cos, embriagant i obnubilant el meu senderi. Circulava pel carril central, tranquil·la, inconscient del fet que l’asfalt nocturn era, només, meu, albirant com les línies discontínues es perdien sota els pneumàtics del vehicle que anava engolint-les sistemàticament. Vaig obrir la finestreta permetent que l’aire bru i humit de la matinada m’eixorivís els sentits, mentre la música de l’mp3 sonava eixordadora, intentant mantenir l’escassa atenció al volant. No recordo què marcava el comptaquilòmetres, però quan em van parar els mossos, enfocant-me els ulls lleganyosos amb el seu lot incandescent, m’informaren que conduïa de forma temerària, sense dur el cinturó de seguretat cordat i en un lamentable estat d’embriaguesa i intoxicació etílica reprotxable. Ignoro si fou per l’abusiva ingesta alcohòlica, però trobar-me davant dels nassos, enfront de la finestreta oberta del meu A1, el mosso d’esquadra embotit dins del seu uniforme blau marí, em va provocar un estat d’alteració sanguínia prou excitant. Vaig imaginar-me el cos del mosso nu, musculat, ben iodat, mostrant els seus atributs erigits, i alguna cosa va desvetllar la meva libido, com una foguerada breu i intensa que va córrer pel meu cos, sortint de la letargia eròtica en la qual l’alcohol m’havia capbussat, humitejant el meu entrecuix, provocant-me espasmes musculars al clítoris i desvetllant, sense control, els fluids vaginals que raïen dins meu. Mitja hora més tard, ja més serena, prosseguia el meu viatge cap a casa, sense entendre, però, quin tipus d’aparell m’havia fet bufar el mosso, doncs recordava, entre els meus llavis molsuts, l’alcoholímetre amb una textura diferent, agradable, càlida, carnosa, endurida, ennuegadora i amb un cert regust agradable i complaent. Vet aquí!

THE ROAD 21 MONKEY PYTHON, NGORONGORO I EL GRAN MASTURBADOR

Eren les sis del matí i el sol abrusava amb virulència, fent que la línea de l’horitzó es desdibuixés en el paisatge, com quan destapes una olla d’aigua bullent. La terra seca feia olor a excrements. El cel s’havia tornat d’un blau gairebé nuclear, que enlluernava. Els arbres que esquitxaven la sabana africana, rondinaven mentre de lluny, les girafes s’hi dirigien per manllevar-los les fulles petites i rumiar les espines burxants. Una família d’elefants avançava fermament i pausada, en fila índia, movent ampul·losament les orelles i la trompa mentre un allau de nyus i zebres corrien esparverats en sentir el motor del nostre Jeep, vell i atrotinat, que avançava entre la terra rogenca que es dipositava imperceptiblement en la nostra pell blanca. De cop, vàrem veure’l de lluny, era el Baobab que s’alçava immòbil i enigmàtic, presidint l’entrada del refugi de primats on ens dirigíem: orangutans, ximpanzés, lèmurs, goril·les, macacos i papions de pell grisa flairaven rere les gàbies la nostra imminent arribada. Les instal·lacions tenien aigua corrent i dispensari per als veterinaris, però els sostres de palla, les parets de fang i el tancat de fusta, em transportaven cap el passat encara recent del parc natural del Serengeti, on el romanticisme de les velles pel·lícules de Hollywood, atorgava un perfum especial al centre, embolcallat de paisatges agrestes i comunitats tribals, nòmades, que amb el pas del temps s’havien instal·lat a la vora del refugi, a cavall entre Kenya i Tanzània, molts dels quals ajudaven en la captura de micos i en les tasques de manteniment i cura dels primats que allí, protegits dels animals carnívors, però sobretot del seu pitjor enemic, el caçador furtiu, vivien protegits i preservats. Aquell dia tocava treballar amb els papions mascles, netejar-los, pentinar-los i extreure’n mostres de sang, d’orina i de semen. Aquesta era, efectivament, la meva tasca. Quan em veien, s’excitaven de seguida, movien els braços esprimatxats, però forts, i grunyien amb sons guturals fins que el veterinari els injectava un lleuger calmant. Llavors, ells mateixos cedien, relaxant el cos, obrint les extremitats i tapant-se amb el palmell de les mans aquells ulls foscos, amb innocència, ja ensinistrats en l’art de l’ejaculació voluntària, mentre obrien els morros prominents mostrant aquelles dents grogues i les genives rosades, sense saber si reien o es burlaven de mi per veure’m obligat a sacsejar-los el gland, primer lentament, fins que la punta violàcia emergia d’entre els genitals petits, peluts i vermellosos, fins que accelerava el ritme de la masturbació i, amb rapidesa, un filet blanquinós i espès, excel·lia del seu penis aconseguint amb destresa fer-lo caure dins la safata esterilitzada que esperava per rebre’l. Després, ells mateixos baixaven de la taula del veterinari i agafats de la mà d’un botswanès rialler, marxaven xisclant, amb la mirada un xic decebuda, inquieta, mirant-me d’esquitllentes, com si esperessin alguna cosa més d’aquella relació execrada. Què mireu? Els exclamava. Una palla us la faig, però no espereu pas que us petonegi! Coi de micos!

THE ROAD 20 DONES AL PARADISE

Aquell dia va tenir l’embranzida per trencar amb la rutina quotidiana, avorrida i enervant dels seus 25 anys de matrimoni. Emmirallant-se dins del wàter encara hi veia una dona jove, de bon veure, gastava bons pits, natges abundants i sense panxa. La neguitejava sentir-se més independent, més satisfeta, més lliure, trencar amb les cledes que la lligaven al seu home, que carda amb ella amb aquell moniato eixarreït tots els dijous perquè és el dia en què es van conèixer, com una norma, com un deure que cal complir, com el sacrifici imposat per alguna religió ancestral, sense passió, sense preàmbuls, sense el neguit del que és nou. -Vull treure’m el carnet de conduir!- Digué aquell dijous, tot just després del coit setmanal i abans que ell s’agemolís en la son, omplint de roncs trencats la claror somorta de catre. No n’estava gaire convençuda fins que va fer les primeres pràctiques. Pujar al cotxe de l’autoescola, sentir el tacte del cuir del volant, l’emoció de dominar aquella màquina, va fer que se sentís entremaliada, fins que topà amb la professora, una noia jove, de cabell curt i cos esvelt, que la mirava amb cert menyspreu. -Molt malament!- Exclamava. -Has de prémer l’embragatge! Mira pel retrovisor abans de girar! Amb l’espai que tens seràs tan inútil de no fotre’l a l’aparcament!- Malgrat els insults que li feien força la guitza, ella se sentia encoratjada, li agradava quedar per fer pràctiques, tenir aquella noia a prop, sentir la seva decisió, tan poderosa, tan segura, prenent-se els seus desdenys com un repte, com una superació personal. Les hores se li feien eternes fins que començava les pràctiques i, llavors, només tenia ganes d’aturar el temps per gaudir d’aquelles sensacions. Amb rapidesa, els insults i la fredor de la jove professora va anar migrant vers una relació més serena. De cop intuïa que havia de girar cap a la dreta amb una mirada esquívola de la noia, quan estacionar en bateria, o fer la rotonda, o avançar el bus del davant. Entre elles hi havia complicitat, harmonia i un cert trasbals interior. -Crec que no et calen més pràctiques. Ja estàs a punt!- Li digué un dia la noia estintolant-li un generós somriure i imposant el palmell de la mà damunt del seu genoll tremolós. Fou un acte improvisat, natural, sense premeditació, endebades ambdues dones van sentir com es revoltava la sang dins l’estómac, com una fiblada roent que va traspuar-los l’ànima, mentre les galtes se’ls enrojolaven com una magrana a punt d’esberlar-se. Ara que té el carnet continua cardant amb el seu home tots els dijous, ella es deixa fer fins que ell acaba. Els divendres, però, està més xiroia que de costum, surt a sopar amb la seva amiga, la professora d’autoescola, i a prendre una copa, i a fer una ballaruca a Paradise, fins que acaben juntes a casa de la noia on fan l’amor d’una manera deseixida i fermentada, llepant-se els mugrons vibràtils i estremits, flairant la carnositat dels seus cossos plens de confidències, grapejant-se les natges, xuclant-se el sexe fins a esllenegar-se els clítoris amb habilitats que farien engrescar un misogin exhaurit per l’alquímia del desig de les dones execrades, que Ovidi anomenava lesbianes.