dimarts, 27 de desembre del 2011

THE ROAD 31 CORPÚSCULS I ACOPLAMENTS ESTEL·LARS


Pel·lícules com la nissaga d’Star Wars, 2001 una odissea espacial, Stargate, Apol·lo 12, Dune o el mític film de ciència ficció Blade Runner, van desvetllar en ella el cuquet per la cosmonàutica i les prediccions de viatges en el futur, superant obstacles, recels de la família i constants incredulitats. Ara, orgullosa i satisfeta, contempla la bellesa del globus terraqui des de la International Space Station. Veure el món a 400 quilòmetres de la superfície de la terra, suspesa en l’òrbita espacial damunt de l’oceà pacífic, experimentant aquella sensació d’ingravidesa malgrat els compartiments pressuritzats, han provocat en ella quelcom desconegut i dolorosament atraient. Se sent poderosa i lasciva, com l’androide C3PO quan era a prop de l’Obi-Wan Kenobi, com la capitana Samantha Carter entortolligada entre les mans rudes i masculines d’en Jack O’Neill, com en Rick Deckard assedegat de sexe per la mirada sexy de la sensual replicant Rachael, com la concubina Jessica als braços del Duque de la Casa d’Atreides, com la consellera Deanna Troi delint-se per una carícia del comandant de l’Enterprise, com l’atracció maliciosa del Hall 9000 botxinejant la seva tripulació, que va idear l’Stanley Kubrick mentre la bellesa de la Terra ascendia damunt de la visió atraient de la Lluna alineada i acoplant-se amb el Sol. Servar aquella bellesa espacial la fa sentir altiva, humida i enjogassada, intuint dintre seu com es desvetlla de la llarga letargia la libido de fembra per saciar. Des dels comandaments a la Terra han detectat una llarga el·lipsi temporal durant la qual cap notícia els arriba de l’estació espacial, ni senyals d’àudio, ni de vídeo, ni dades complementàries... res, només somort silenci. Finalment, Houston ha enviat el transbordador Atlantis en missió de rescat, la tripulació del qual no pot creure allò que els seus ulls albiraven. La MIR deambula fora d’òrbita, sense ordre ni concert, els nivells d’oxigen són alarmantment baixos, la meitat dels instruments de navegació cosmonauta han fet pana i l’interior dels compartiments pressuritzats tenen l’aparença d’haver viscut una batalla estel·lar. Tot fa fortor a resclosit, ferum esparracada de bromohidrosi i suor, fins que topen amb els cossos de la tripulació surar bocaterrosa. Estan despullats, entortolligats, s’ho fan amb desimboltura, cardant per tots els orificis que troben, xuclant, mossegant, llepant, abarbant sexe contra sexe enmig d’esbufecs i xiscles corromputs per la trempera i la sodomia més ardent. Ella és poderosa, vet aquí! Amb les seves mans, pits, natges i el cony untuós, manega els genitals dels dos cosmonautes com quan fas sexe a migjorn, d’una forma barroera, fent-los enfollir, fins que els fa esclatar de plaer, una i una altra vegada, omplint de pol·lucions làcties l’ambient fètid de l’estació espacial en aquesta orgia intergalàctica. Houston, Houston... tenim un problema!

dissabte, 17 de desembre del 2011

THE ROAD 30 LA CAPUTXETA VERMELLA I SANT NICOLAU


Era de nit i l’aiguaneu rossolava pels vidres de la finestra del motel, deixant que els colors dels llums de Nadal que il·luminaven els carrers fent pampallugues iridiscents s’escolessin dins la penombra de l’habitació. Els llençols rebregats delataven els seus actes. L’ampolla buida de ginebra, capgirada. El cendrer, fumejant. Una gota d’aigua que martellejava la pica del wàter. Joguines eròtiques, de formes diverses, textures i colors, escamades pertot. Uns sostenidors suspesos de la làmpada al costat de la tauleta de nit. El paper de les parets, de vellut vermell esgrogueït. L’aire feia olor de sexe recent, de sexe lúbric, de sexe indòmit. El somier va grinyolar quan la noia va incorporar-se per seure a la vora del llit observant, cap cot, el seu cos nu. El cos que feia tan sols un moment aquell home de galtes enrojolades, pelut, gros i alegre, havia fet trontollar amb sublim plaer mentre cardaven. Volia esborrar aquella imatge, però no podia. Cloïa els ulls i veia el cos greixós d’aquell home barbut, amb aspecte de gnom entremaliat, ajocat sota seu, embadocat sense moure’s mentre ella el cavalcava amb deliri deixant que tot el seu ésser glatís de plaer, sentint les dureses del seu membre, manyós i traçut, esquinçant les voluptuositats del seu clítoris untuós. Cloïa els ulls i sentia els palmells de les mans damunt del pectoral ablanit d’aquell home, entortolligant els seus dits enmig dels pèls platejats, respirant entre bleixos, observant la barba blanca i espellifada de l’home que gemegava com un animal irracional, com un llop salvatge, a cada escomesa del seu cos jove i tendre esclofollat contra els seu sexe humit i ardent. De reüll va guipar el rellotge. Era tard. Nua i amb l’engonal encara adolorit i roent, va fugir d’aquell ésser que exercia en ella una influència i una atracció irracional. Va veure les calces i la jaqueta vermella de l’home i s’abillà amb ella abans d’eixir del motel per submergir-se en aquella freda i humida nit de Nadal, deixant-lo panxa enlaire, roncant satisfet. Fora, sota la foscor bruna de l’esplanada de l’aparcament del motel, un tràiler vermell, majestuós, romania pacient. Era el camió de Sant Nicolau de Cola-Cola esperant ser conduït per al repartiment d’aquella solitària i subversiva nit de Nadal.

diumenge, 11 de desembre del 2011

THE ROAD 29 SI ENS LLEVEM BEN D’HORA... BEN D’HORA...


Els carrers que envolten el Camp Nou eren restringits a la circulació. Es tractava d’una mesura habitual i necessària, doncs els autocars de turistes, penyes i afeccionats de tot tipus, col·lapsaven la zona embriagats per la celebració. Era mig quart de set de la tarda i encara feia xafogor. La munió de gent, amunt i avall, tenyia la Diagonal de color blau i grana. Grenyuts esbojarrats enfilant-se pels fanals. Cotxes bigarrats envolant bufandes per les finestres. Gentussa esbatussant-se amb eufòria. Mirades cercant els seus ídols, aquells que ens fan reviure bacanals d’èxits i il·lusions. De cop, com per art d’encanteri, es feu un silenci lacerat, només esquinçat pel so llunyà del trànsit que no parava d’adollar pol·lució. Vaig creure que finalment veuria passar l’autocar sense sostre del dream team, exhibint el preuat trofeu, obsequiant-nos amb mirades èbries i somriures folls. Però no, tan sols era l’autocar de la penya femenina culé de Berga que arribava. N’havia sentit a parlar de les seves trafolleries. Creia, però, que es tractava d’un mite, d’una llegenda, i observar com passava l’autocar amb aquell bé de déu de mosses saludant-nos des de l’interior, em va excitar com una mala cosa, sodomitzant la meva mirada de pallús i notant com se’m removia la xixota, que prenia vida pròpia. Podeu imaginar-vos un autocar ple de gom a gom de noies espectaculars mostrant els seus pits exultants i despullats rere els vidres de les finestres? És el miratge més somniat, la pàtria on vols tornar, el bordell bandejat que et captiva, el país de les fantasies més ardents a tan sols una finestra d’emergència de distància. No es tracta pas d’una guerra de sexes, no, es tracta d’una guerra de mugrons: mugrons d’oval arrodonit, mugrons punxeguts, mugrons rosats, mugrons satisfets, mugrons malfactors, mugrons insurrectes, mugrons que et fan trempar, mugrons entremaliats, mugrons humits, mugrons que tentinegen, mugrons erèctils, mugrons que tenen gust de mel, mugrons que desvetllen pol·lucions nocturnes, mugrons que generen espasmes musculars als genitals, mugrons que t’escruixeixen el cos, mugrons coquets, mugrons que enlluernen, mugrons embriagats d’erotisme, mugrons que et turmenten la mirada, mugrons de tonalitats violàcies i etèries, mugrons calents, mugrons de magnòlia, vèrtexs endurits que complaïen la multitud rere la cleda dels vidres de l’autobús. Coxines! (Suuut! M’agradaaaaahhh!!!).