THE ROAD 45 LA LLEGENDA DE LA INDOMABLE!

Encadenats pels turmells, arrenglerats com esclaus al voral de la carretera, amb el pic i la pala entre les mans, els presidiaris, descamisats i insurrectes, havien de suportar el sufocant sol de mitja tarda del calorós estat de Florida, custodiats pel l’atenta mirada dels guardians que, malfactors sorruts, rere les ulleres de sol fosques, capell de feltre i camisa caqui amb les mànigues arregussades, lluïen els emblemes de la penitenciaria amb estultícia i murrieria, subjectant rifles i, a voltes, un fuet esfilagarsat per l’ús. De sobte, com una alenada d’aire fresc, com una visió angelical, un fet inesperat i inquietant va eixorivir aquelles midades esmaperdudes, refrescant les seves pells emmascarades, amarades de suor i quitrà. A prop de la carrereta, una noia de cabells rossos i pell bruna va eixir de la cabanya de fusta on vivia iniciant el ritual de neteja del vell Ford Mustang que reposava, inert i empolsegat, davant d’ells. La noia, abillada amb un vestit curt, d’aquells botonats per la davantera, deixava brollar l’aigua de la mànega que subjectava amb desimboltura, entortolligant-se amb ella i fent que li estrangulés la cintura balba. Deixava que la humitat de l’aigua tornés transparent el cotó que l’embolcallava. Deixava que l’escuma li rossolés cos avall, molt lentament i, en acabant, s’ajupia per remullar l’esponja dins del cubell metàl·lic, mostrant les seves natges calentes, fermes, generoses i obertes al final d’unes cames infinites, d’aquelles que no s’acaben mai. Coneixedora de les mancances i limitacions sexuals dels interns a la penitenciaria, deixava que els presidiaris excitessin granment el seu apetit amb la visió del seu escot voluptuós i implacable. Deixava que somniessin amb el delit de posseir aquella carn prenyissa i seductora mentre els provocava com la barjaula més barroera i sexy. Deixava que els seus pits freguessin, estireganyats, els vidres molls del vehicle, amb petits aürts que provocaven l’enduriment dels seus mugrons erèctils, com erèctils romanien els membres escaldats i coents dels presos que no podien evitar empassar-se la salivació abundosa dels seus llavis ansiosos, entestats per deglutir amb avidesa els de la noia que els feia fantasiejar com passerells trempats per aquella visió desconcertant i ardent que els va ullprendre. Aquella nit, quan els presidiaris van ajocar-se en la penombra de les cel·les enxubades, emparats per la foscor de la seva onanista solitud, s’inicià un nou ritual, una esbatussada orgàsmica que acabà, entre gemecs i bleixos masturbatoris, amb una hemorràgia genital col·lectiva imbuïda pel record viciós i descarnat del miratge de la mala pècora escalfa tites que rentava el vell Mustang empolsegat.

NdA: Gràcies Stuart Rosenberg, per la teva irritant inspiració. Gràcies Paul Newman, pel teu aclucar d’ulls extasiant.

THE ROAD 44 RADAR: APARELL QUE, MITJANÇANT ONES RADIOELÈCTRIQUES D'ALTA FREQÜÈNCIA, ÉS CAPAÇ DE LOCALITZAR I D'IDENTIFICAR OBJECTES A DISTÀNCIA. SÍ? SEGUR?

Fart de sentir-se capturat pel flaix, infal·lible i molest; avorrit de rebre les notificacions i les multes; tip de sentir-se coartat a la carretera i impotent per no poder gaudir del ronc de motor i de la velocitat amb el seu cotxe nou de trinca, aquell dia no va poder aguantar-se més i, quan veié la senyalització tot indicant que s’apropava a un radar, decidí aturar el vehicle a la cuneta, tragué les ulleres de sol de la guantera estintolant-se-les a la cara, eixí de l’automòbil i es dirigí, lentament, amb el posat fatxenda, fins a l’aparell delator, impassible, palplantat a l’asfalt que, ara, davant seu, semblava només una caixa metàl·lica amb un forat poc amenaçador. Mirà cap a la dreta i cap a l’esquerra. La carretera es veia llargaruda i solitària. Es descordà la sivella del cinturó, es desbotonà els pantalons que van rossolar-li ràpidament cames avall, fins als turmells, alliberà la membre flàccid de l’interior dels calçotets de cotó i, sense aval ni gatge, inicià el ritual de bombeig masturbatori fent que el seu membre, gros i de color violat, s’inflés com un bocoi. Potser fou la sensació de transgressió, o bé el sentiment de victòria, o el triomf de trencar les normes i de burlar-se’n, però practicar aquell acte bandejat a plena llum del dia, enfront de l’objectiu del radar que no parada de disparar flaixos intermitents, i exhibint-se davant d’alguns vehicles que anaven passant i fent sonar els clàxons en veure el que estava exercitant, va fer que tot plegat l’excités com una mala cosa. Sigui com sigui, arribà ben aviat al clímax individual, embetumant el diafragma del radar amb ràfegues llefiscoses i abundoses de segregació genital. Des d’aquell dia s’ha creat un gran rebombori, perquè a tots els controls de reconeixement, els Mossos d’Esquadra comencen amb una frase: -Bon dia senyor, faci el favor d’aparcar, surti del vehicle, abaixi’s els pantalons i comenci a sacsejar-se-la!- Dubto molt, però, que aquests tipus de mesures serveixin per atrapar l’infractor.

THE ROAD 43 “DILDOS” NÀUTICS AMB VUIT POLZADES, FARCELLET D’ENGONAL I COPA DE SUCCIÓ

Ella es feia la morta, deixant surar el cos nu damunt de l’aigua turquesa de les platges de Malàisia, abstreta, gaudint del suau onatge que li llepava els pits escalfats pel sol, aliena a allò que se li apropava nedant dins l’aigua, sense compassió, com un animal mesquí, com un tauró de sang freda, de cos endurit i de formes llefiscoses i nerviüdes. De sobte, una onada escalaixada va fer que topés amb ella, que s’esporuguí en veure aquell objecte que havia aparegut del no res, un consolador de làtex que surava erecte i, que amb el vaivé de l’onatge, envestia amb insistència el seu cos de pell colrada. Diuen que un pescador nadiu havia vist un parell més de consoladors surar aigües endins. Quina poca soltada! Diuen que un vaixell que es dirigia cap a les platges del sud de Madagascar, havia topat amb el que aparentment era un blanc de sardines, però que sorprenentment havia acabat sent una munió de consoladors de làtex que ballaven i balandrejaven acompassadament a l’aigua, alineats com si d’una colla d’estornells es tractés, emmirallant-se damunt de l’escuma blanca per l’onatge de l’oceà. Diuen que una expedició científica que es dirigia cap a les gèlides aigües del Pol Sud, va veure milers de pingüins que arrossegaven entre el borrissol de les potes centenars de consoladors de làtex damunt de les plataformes de gel esquinçades pel desglaç. Diuen que davant de les costes de les platges de Xile, centenars de milers de consoladors de làtex van sorprendre els banyistes i wind-surfistes com si d’una enorme marea rosada inundés el turquesa del mar. Diuen que les veles lleugeres de la World Race van haver d’aturar la competició en veure’s atrapades per un garbuix de consoladors de làtex que s’acumulaven davant de les costes de Florida. Diuen que l’accident del camió que transportava les caixes de consoladors de làtex va tenir lloc a la carretera intermodal que connecta el port amb la fàbrica de producció de consoladors de làtex més gran del món, a l’estat d’Oregón. Diuen, els responsables de la fàbrica de consoladors, que el material en què estan fets és un nou aliatge de polipropilè no biodegradable pensat per durar tota la vida útil d’un bon consolador de làtex. Diuen, els científics, que aprofitaran l’avinentesa per fer un seguiment dels consoladors per estudiar els corrents marins intertropicals de deriva, de gradient i abissals. Així, doncs, ja ho sabeu, si us trobeu un consolador de làtex surant a la vora de la platja, diuen que probablement haurà donat la volta al món. Ja ho diuen, ja, que viatjar fa xalar, oi? Ep... Això diuen!