THE ROAD 55 L’ENIGMA DEL NÚMERO 23: EL SECRET DEL CÒDEX CALIXTÍ

Jo vaig robar el Còdex Calixtí de la Catedral de Santiago de Compostel·la. Va ser molt fàcil. Tenia un amic a Milladoiro que durant anys ha fet de lampista i manyà a la catedral, per això sempre ha tingut via lliure a tots els racons del monument i coneixia com custodiaven el còdex. Sí, sempre he sabut que estava follament enamorat de mi i, aprofitant la connivència, no em va costar gaire que s’imputés declarant-se autor del robatori. Durant anys d’estudi teològic i astrològic he anat forjant una teoria esbojarrada, a priori una hipòtesi sense cap ni peus, però que m’ha mortificat fins al deliri, ha estat la meva obsessió i, és clar, ho havia de comprovar. Decidida, doncs, vaig invertir 23 dies fent el camí de Sant Jaume a peu, des de Roncesvalles fins a la platja de Lourido, arribant a Muxía, pel camí de Finisterre. I sí, efectivament, hi ha un secret, una llegenda, un mite suggestivament cel·lat, allò que no s’explica, el que ningú no vol desvetllar, però jo us ho diré, què carai! Teniu dret a saber-ho. A la col·legiata d’Orreaga, a Roncesvalles, vaig obtenir la Credencial, el passaport que pots anar segellant a cada alberg i que al final, després d’acreditar 100 quilòmetres de camí, t’atorga la Compostel·la, el document del Cabildo Catedralici que t’acredita com a caminant. El primer dia de camí, vaig entrar en un restaurant i vaig demanar el menú del peregrí. Van oferir-me un plat de mongetes vermelles d’Ibeas amb xorisso i morcilla de Burgos, un filet de vedella i crema Doña Blanca per postres. Carai! Vaig pensar. Certament, un àpat complet. Calorífic en excés, però tantes hores a peu representa un desgast energètic important. Tantes hores caminant i, és clar, la recompensa que t’arriba al final del dia, quan entres a determinats albergs, que et deixa absolutament esllenegada. Ni capbussant-me a les biblioteques, ni navegant llargues hores per internet, ni entrevistant-me amb erudits, professors, teòlegs ni savis, res no em conduïa on volia arribar, per això vaig robar el Liber Sancti escrit pel Papa Calixt II i que relata amb tot luxe de detalls els miracles de l’apòstol Sant Jaume. Consultant el còdex, de seguida vaig veure un símbol que, difós, es repetia cada 23 pàgines. Era com una marca d’aigua amb forma de petxina de la qual emergia una creu patriarcal, el perfil de la qual era una espasa encarnada. Em va recordar els signes dels templaris santiaguistes, eren símbols que s’associen a les bules i les dispenses, i que presenten un marcat caràcter màgic i esotèric. Totes les investigacions em duien a la mateixa conclusió, el còdex ocultava les pistes d’un misteri escabrós, escandalós... Un enigma que les templaris van ocultar durant segles per associar-lo a actes satànics. Però fins que no vaig arribar a l’alberg situat a prop del Monte do Gozo, no vaig poder constatar-ho. Segons les meves investigacions, els frares franciscans, carmelites i els jesuïtes, a l’edat mitjana, usaven determinades ermites, petites esglésies i convents perduts enmig dels boscos com a via d’escapament per practicar-hi orgies, viciosos actes de sodomia i altres depravacions per alliberar la immundícia del sexe oprimit per les autoritats eclesiàstiques i la inquisició. Es tractava d’indrets ocults als serfs de l’església i que es coneixien amb el nom de mancebías, però que no eren cap altra cosa que bordells clandestins. La petxina i la creu patriarcal era el símbol ocult que indicava que allí podien deixar anar les seves fantasies més obscenes sense contemplacions, i sense haver de pagar cap penyora o bula. El gran secret d’aquells albergs, doncs, és que en realitat eren prostíbuls on els religiosos podien alleugerir les tensions del camí, llocs on podien recuperar la calma i assedegar els seus genitals escaldats. Recintes on practicar gang bangs sexuals, endebades, sense haver de donar explicacions, gaudint dels plaers de la carn amb desconeguts, del sexe esporàdic, plaent i sense compromís. Podríem dir que eren indrets on es va practicar el primer cruising clandestí de la història dels fidels a Sant Jaume. Aquest és, doncs, el gran enigma. Però, us preguntareu, perdura encara aquesta “tradició”? Tan sols necessiteu segellar la Credencial, completant-la, i deixar-vos anar quan trobeu al llindar de la porta d’accés d’un alberg, el símbol de la petxina i la creu amb l’espasa encarnada, i ja ho veureu! Recordeu, cada 23 albergs. Ara enteneu el somriure perenne dels peregrins malgrat el cansament i les penúries del camí, oi? Ai, galifardeus!!!

Gràcies, Enric Pérez, per ser, sense saber-ho, font de la meva inspiració literària.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 54 SÍ, VAIG PERDRE LA MEDALLA DE BRONZE, PERÒ...

Quan era petita em feia pànic nedar, perquè creia que m’enfonsaria i m’ofegaria. Quan vaig aprendre a fer-ho, però, vaig comprendre que l’ésser humà sura a l’aigua, sobretot si et relaxes i t’hi deixes anar. Ara sé que quan ets a l’aigua pots fer de tot, sí, sí, de tot... També això que t’imagines. Sóc una excel·lent nedadora, sóc campiona nacional, medalla d’or als europeus de natació en aigües obertes, plata als mundials de natació i he estat a punt d’aconseguir el bronze olímpic. Si no fos per la belarussa, punyetes! Però això no és el que et volia explicar. Resulta que la belarussa... Renoi amb la belarussa! Cos motllurat, fibrada, musculosa, de pell ben iodada. Estàvem disputant els 10 km. en aigües tranquil·les al llac Serpentine del Hyde Park de Londres. Jo sabia que l’or i la plata tenien nom, la nord-americana i la xinesa estaven molt per davant meu i començava a notar que em flaquejaven les cames. Però tenia una oportunitat, només faltaven 2 km. per penjar-me el bronze. Tenia els braços adolorits, els tendons de les cames endurits, les sofrages em cremaven dins l’aigua i les nàusees envaïen la meva gargamella. Però volia aquell bronze, el necessitava i estava disposada a fer de tot. Competir en una prova de natació com aquesta és molt dur: cops, empentes, estiraments, pessigades... Sempre acabem amb sangtraïts per tot el cos. Les rivals neden molt a prop teu i els tocaments i les friccions són inevitables. Des d’una de les barques vaig veure com un jutge feia un amonestament i, creient que anava per mi, vaig girar la testa instintivament. Llavors vaig veure la maleïda belarussa que m’estava trepitjant els talons. A cada braçada que feia, més a prop la tenia, no mostrava gens de fatiga i jo bo i no podia resistir-ho més. Vaig intentar treure forces d’on ja no me’n quedaven en un inútil i fallit intent d’esgarrapar uns metres a la belarussa que gairebé ja m’havia avançat. Nedàvem tan juntes que els nostres braços en fregaven i l’aigua, escalaixada, ens esquitxava pertot. La belarussa em colpejava i reia mentre jo notava les cames de fusta i el cos entumit. De cop, la belarussa va fer un moviment inesperat, tot i col·locant-se damunt la meva gropa. Va ser tot molt ràpid. Tot va passar en uns instants. Vaig notar el seu cos fred i calent ensems, moll per l’aigua del Hyde Park i la seva pell rellent de suor. Allò, inesperadament, em va agradar excitant el meu apetit. Amb prou feina no podia treure el cap de l’aigua per respirar, però notar el cos atlètic de la belarussa damunt meu, els seus pits premuts dins del banyador, de mugrons erigits que se’m clavaven a l’esquena, el seu alè calent acaronant-me el clatell, els seus braços forts remant amb virulència mentre les seves cames xapotejaven entre les meves, va fer que em donés completament. Només podia fer una cosa, deixar-me anar. De sobte, vaig notar com la belarussa s’excitava, els seus genitals eren d’una mida exagerada, molt prominents, semblaven uns genitals masculins, que lluitaven per excel·lir de l’opressió del banyador. Quan més avançàvem, més excitada estava fins al punt que vaig començar a notar com els seus llavis inferiors, inflats i endurits, i el seu clítoris exageradament opulent, penetraven per la ranura del meu banyador que amb els moviments natacionals, s’havia desplaçat. No vaig intentar desfer-me’n, perquè era extremadament agradable i complaent sentir les pessigolles i les envestides, breus i contínues, del cony de la belarussa entre les meves natges, furgant al meu cony dins la frescor de les aigües del Serpentine i davant la mirada de jutges, la gent que hi havia a la riba del llac, i centenars de milers d’espectadors d’arreu del món que ho veien en directe per la televisió. Mig ofegada, excitada com mai no m’hi havia sentit i completament escorreguda i avergonyida, vàrem aconseguir arribar a la línia de meta, però la belarussa tenia la braçada més llarga i per una mil·lèsima la photo finish li va atorgar el bronze tan delejat per mi. Sí, em vaig haver de conformar amb el diploma olímpic, però no m’importa, la belarussa em va proporcionar una cosa superior a qualsevol metall, una quimera, el millor multi orgasme mai no somniat! T’ho asseguro!