El mateix dia que estrenaven el nou furgó
blindat, el que havia estat el seu company de feina durant anys, es jubilava.
Fou per això que l’empresa de seguretat privada va assignar-li un nouvingut
acabat de sortir de l’acadèmia i, segons ell, sense experiència en la custòdia
i transport de diners. El nou furgó era ample i còmode, tenia caixes de
seguretat amb sistema d’obertura retardada, prestatgeries cromades, seients de
cuir negre, aire acondiciat, sistemes de navegació via satèl·lit, comunicacions
digitals, wifi i un ordinador des d’on es podia controlar, domòticament, tant
el funcionament mecànic del furgó, com les eines de seguretat activa i, també,
la munició que un vehicle com aquell havia de dur. De seguida es va trencar la
comoditat de la rutina diària. El nou company estava entusiasmat amb la feina.
Tombar de banc en banc, recollint sacs farcits de bitllets, l’excitava. Jugava
amb el revòlver calibre 38 especial de quatre polsades, apuntant amb ell al seu
company, fent-lo giravoltar enganxat al seu anular, obrint les cames en posició
d’assalt tot recolzant l’arma per damunt del braç esquerre i cridant “mans
enlaire, això és un atracament”. Mentre ell l’esperava, pacient, estacionat a
les majestuoses i imponents portes dels bancs, amb el motor al ralentí, el
nouvingut hi entrava procurant mostrar amb evidència el revòlver suspès de la
cintura, obrint-se pas amb una certa fatxendaria, remenant els malucs amb
obscenitat i veient a les mirades alienes aquell puntet d’avolesa que provoca
saber que tens a les teves mans més diners dels que mai podries arribar a
imaginar. Aquella era una sensació poderosa, atractiva, potent per al nou
company del furgó, que imaginava la feina com si fos part dels cel·luloides de
gàngsters malfactors i d’atracaments que tantes vegades havia vist al cine i
que en realitat foren l’origen de la seva vocació. Va coincidir, però,
l’estrena del nou furgó, amb un seguit de preocupants endarreriments durant les
recollides de diners. Cada dia el furgó arribava mitja hora més tard i, el més
curiós de tot, malgrat els darrers avanços tecnològics en comunicacions, durant
aquelles absències temporals la central perdia tota connexió possible amb el
furgó. Els guardes de seguretat no oferien cap explicació, tan sols eludien
parlar-ne, o potser al·legaven problemes de trànsit, i com que els diners
arribaven sans i estalvi, aquells endarreriments no amoïnaven excessivament els
coordinadors de la central de seguretat. Però les setmanes anaven passant i el
misteri era cada vegada més freqüent i prolongat, fins al punt que hi havia
dies en els quals el furgó desapareixia totalment durant més d’una hora. Temps
durant el qual, ni els sistemes de navegació, ni els telèfons mòbils, ni les
connexions per internet, ni els rastrejadors incorporats al furgó, oferien cap
pista plausible del que podia estar passant. Es feia fonedís. Simplement. Quan
el furgó arribava, trobaven que els sacs de diners estaven rebregats,
estireganyats, esbotzats, humits... Mai no faltava ni un sol bitllet, això sí, però
aquella situació misteriosa i anormal havia de tenir una explicació versemblant.
Per això, sense que els guardes de seguretat ho sabessin, la central va fer
instal·lar una càmera oculta dins l’habitacle blindat del nou furgó. L’endemà
mateix, a l’hora habitual, mentre feien el recorregut entre els principals
bancs de la urbs, les connexions van caure durant gairebé dues hores. Dues
eternes hores que van esdevenir un suplici inacabable per als responsables de
la central que, asseguts davant de l’ordinador, com a espectadors privilegiats,
no podien creure el desori que veien amb els seus propis ulls. Des de
l’interior de l’habitacle blindat, el guarda de seguretat activava un
dispositiu que, per radiofreqüència, deshabilitava totes les connexions
mecàniques i automatismes del vehicle. Tot seguit el conductor s’incorporava a
la part posterior i allí, sense preàmbuls ni prolegòmens, els dos guardes de
seguretat es despullaven amb certa virulència, arrencant-se la roba,
abraçant-se amb passió, llepant-se el clatell, mossegant-se els llavis,
traginant els seus cossos per damunt dels sacs de diners, desenfundant el
revòlver i jugant amb ell, fent veure que s’apuntaven, introduint-los a la
boca, excitats pel poder de tenir entre les mans centeners de milers de
bitllets que per una estona eren, només, seus. Mig despullats i estirats pel
terra del furgó, el guarda més jove s’asseia a la gatzoneta damunt de l’altre
arronsant les cames de manera que les natges li tocaven els talons, immobilitzant-lo
amb el seu engonal endurit com l’argent, resseguint amb la punta gèlida de la
pistola el cos nu el seu company abatut, els seu pit ferm de pelatge grisenc,
els seus mugrons que s’endurien amb el contacte fred del canó de l’arma, el seu
llombrígol que panteixava, fins que va acaronar-li els genitals amb
l’extremitat metàl·lica de la pistola, pressionant-li l’entrecuix i
provocant-li una descontrolada i ardent erecció. Aquells dos homes rubicunds i
de musculatures inflades, esbarriaven els seus desitjos més sincers i impúdics,
deixant anar els seus instints en aquell combat entre mascles que per uns
instants, desinhibits pel beuratge dels diners i el poder que descontrolava les
seves libidos incandescents, es deixaven anar en aquelles fantasies, en
aquelles escaramusses i impulsos sexuals, flirtejant com dues concubines
extasiades i corrompudes per l’eròtica dels diners, aliens al fet que el seu
espai íntim i enxubat havia deixat de ser terreny vedat.
Relats en català, aparentment barroers, bruts, íntims, atrevits, insolents i, ensems, carregats de noblesa i atractiu literari: bleixos, turgències efímeres, batecs que retrunyen, òsculs, fantasies ardents, bordells i confidències que corrompen la lectura sense embuts.
diumenge, 28 d’octubre del 2012
dilluns, 15 d’octubre del 2012
THE ROAD 57 L’ELECTRICISTA, EL TÈCNIC DE SO I ELS GUNS N’ROSES
Cada setmana vaig a quatre concerts diferents. En realitat és tremendament esgotador, però no pas pel que us penseu. A les tres hores que pot durar l’espectacle, hi hem de sumar set hores més de preparació i muntatge, els prolegòmens i el desplaçament. És el que té ser tècnic d’imatge i so. Això sí, viatges molt i per tot arreu, i vius en directe la follia dels millors concerts de Heavy Metal. Viatges de franc per països i ciutats que desconeixies que existissin, t’allotges en hotels glamurosos i menges àpats que desvetllen i fan ensonyar la teva libido. Et fan un passi VIP per accedir a les zones restringides, és clar, els tècnics hem de poder muntar els cables, oi? I, llavors, prens consciència de la magnitud del que t’embolcalla i et regira l’interior: riuades d’alcohol, opi, cocaïna, beuratges d’estramoni i sexe a dojo sense preàmbuls ni contemplacions. Beus de tot, ensumes de tot i t’ho cardes tot. Ja que hi ets, oi? Et tragines, amb un vis-a-vis, la maquilladora que vas conèixer al darrer concert de l’Airon Maiden; flirteges anfractuosament amb el bateria grenyut i atraient dels Black Sabbath; tastes una mica de haixix als camerinos de Metallica; observes amb perplexitat com esberlen una atrèsia amb un improvisat fisting anal entre proxenetes tatuats al concert dels Scorpions; empedreïda pels efectes de mesclar alcaloides i gintònics, la mànager dels Motörhead et fa una fel·lació brutal introduint-se la teva titola fins al més profund del seu ganyot ensalivat; coneixes mil dones luxurioses que s’esbatussen per fer ungüents amb els teus fluids genitals i l’excés de la seva segregació vaginal; fins i tot et deixes sodomitzar, subversivament i inesperadament, pel cantant dels Guns N’Roses, coi, que és l’Axl Rose, què voleu? Hi ha divinitats a les quals els permets qualsevol cosa. Doncs ja ho veieu, aquesta és la vida avorrida i insulsa dels tècnics d’imatge i so que tombem pels concerts i espectacles d’arreu, malgrat que sovint tinc la sensació que treballo en un bordell de carretera, francament! Però com se sol dir en aquests casos: “que me quiten lo bailao”!
diumenge, 7 d’octubre del 2012
THE ROAD 56 XALAR VEIENT LES ESTRELLES AMB NOCTURNITAT I AMB MOLT DE GUST!!!
Ja coneixes la meva afició per l’astronomia, oi? Doncs resulta que els
de l’associació van fer un emailing organitzant una sortida nocturna per veure
la pluja d’estels, les famoses perseidas,
les llàgrimes de Sant Llorenç i, és clar, m’hi vaig apuntar de seguida. El
viatge en autocar va ser pesat, francament, però després, collons... Em va
passar una cosa que... Si ho arribo a saber... Ens van dur fins a la serralada
de Gemenelles, sí, home, aquella que hi ha cap al sud, el perfil de la qual té
forma de pitram, oi? Cal anar ben lluny, perquè per poder veure la pluja
d’estels és important que no hi hagi contaminació lumínica. Creu-me, era tan
fosc que bo i feia por i tot. La foscor no ens deixava veure ni tan sols on
trepitjàvem. Vaig seure damunt l’herba humida per la rosada i, molt lentament,
la gent va deixar de xerrar per contemplar, en silenci, la bellesa del cel
estrellat. Llavors, ostres!!! Sí, sí, llavors, vaig notar com s’apropava una
noia. No vaig veure qui era, doncs els ulls encara no se m’avien dilatat prou
per veure-hi clar dins la fosca, però vaig intuir que tenia una silueta
suggerent. No va dir-me res, tan sols va seure vora meu, molt a prop, abraçant-se
els genolls i contemplant, pacient i macilenta, el cel enteranyinat d’estels.
De seguida vaig notar la seva cabellera rinxolada que em besava les galtes. Que
flirtegés en silenci fou una sensació agradable que em va captivar. Jo no
gosava dir-li res, però et confesso que mil pensaments obscens van inundar la
meva ment. De cop, la noia va apropar-se una mica més, fins al punt que vaig
notar el seu alè càlid, olor de murtra, a la meva nuca. Era agradable, molt
excitant i, atònit, la vaig deixar fer com un estaquirot. No t’ho creuràs, però
de seguida va començar les rebequeries de fembra en zel. Va agenollar-se davant
meu i amb destresa, va descordar-me la sivella del cinturó i la bragueta. Vaig
estirar-me amb els colzes damunt de l’herba, embadocat sense moure’m i ella,
entremaliada, va fer-me fer un alçaprem tot i estirar els pantalons, arregussant-los
fins als turmells, deixant els meus genitals al descobert. Sentir l’aire
refrescant de la nit, l’herba fent-me pessigolles a l’escrot i saber que en
qualsevol moment podíem ser descoberts per mirades alienes, va provocar-me un
enrenou genital i una enorme trempera que ella, encaparrada, no deixava de
llepar i succionar, primer lentament, jugant amb la seva llengua humida
encercolant el meu penis inflat, per engolir-lo bruscament amb delit. Notava
les batzegades dels meus testicles rebotant-li al mentó, mentre els seus
rínxols tamborinejaven el meu melic, el meu pubis, el meu engonal. Jo intentava
reprimir els gemecs, els udols i els espasmes que aquella estimulació bucal del
meu òrgan genital em provocava. La seva llengua llepava, els seus llavis
succionaven, la seves dents mossegaven mentre sacsejava vívidament el meu
capoll lubricat amb l’abundosa salivació d’aquells llavis que, de sobte, van
aixoplugar els ungüents d’una ejaculació que va deixar-me completament extasiat.
Aquella nit no vaig veure ni una sola pluja d’estels, però t’asseguro que vaig
xalar veient les estrelles.
http://nyebits.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)