THE ROAD 47 FLINGANTEJANT LES NATGES A RITME DE SWING

Vivim, mengem, dormim, pixem i forniquem a la carretera. És la vida dels músics. Ho vaig tenir ben clar des del primer cop que vaig escoltar a en Ray Charles interpretant I got a woman. Encara no m’aixecava dos pams de terra i ja frisava per tamborinar amb els dits la lluentor d’una trompeta o amorrar els llavis al saxòfon. És quelcom inexplicable. S’ha de sentir a la pell, a l’estómac, al sexe... Tinc una band jazz amb la qual fem uns directes que sonen de conya, brutals. El nostre espectacle no es pot arribar a definir i, potser per això, lluny d’adduir cap problema, és quelcom que atrau l’atenció de tot tipus de públic que paga bitllo-bitllo per venir a escoltar-nos. Primer, l’atzarosa improvisació a ritme de swing omple els locals foscos i enxubats on ens contracten. Diuen que sonem amb elegància, força i vitalitat, com el millor hard bop d’en Max Roach, del Sonny Rollins o de les big bands de Thad Jones i Maynard Ferguson. Però el ritme i la sensualitat dels instruments ens aboquen de seguida al funky jazz, intentant emular admirats mestres com en Ramsey Lewis. El bateria: cabellera rossa, de seda, ulls cristal·lins, braços d’argent, plens de giny; el clarinet: cos esprimatxat, farcit de luxúria, sempre llest per fecundar; el trombó: un negre imponent amb una aurèola de misteri encapsulada rere un sexe que s’intueix enorme, gràcil, juganer, camuflat a l’entrecuix; el contrabaix: dits llargs, ensinistrats, que provoquen el rebombori interior de los noies quan els acarona la pell; el trompetista: cos ben iodat, motllurat, atraient, rebec; el saxòfon: gratant-se la barba de quatre dies, mirada perduda, capel malgirbat, cabells esbullats, pectoral pelut, llenguallarg, de salivació abundosa i dolça... Però no us vindré ara amb camàndules! Potser és l’atracció misteriosa del blues i del soul, o els llums somorts dels escenaris, o el swing que les hipnotitza, però majoritàriament el nostre públic és femení: dones de pits generosos, fembres de pits erigits, bagasses de pits exprimits, mosses de pits tatuats, nenes de pits tendres, femelles de pits ardents i trapelles, i concubines de pits reconstruïts i mugrons humits i atractius, de textura i mides perfectes, d’aquells que t’agafen ganes de remenar i xuclar... Totes elles omplen cada nit els tuguris on actuem, i en acabant, excitades per la música, èbries per l’ambient opiaci i resclosit pel sabor de l’estramoni i del cànem i de les feromones, excel·lides pel vibràfon, extasiades pel fliscorn, orgàsmiques i ullpreses per l’òrgan hannord, es deixen seduir per les percussions i ritmes de la nostra actuació que sempre fineix en la intimitat dels camerinos, mal averany, que flairen a alcohol i haixix, amb l’acció d’aquelles dones luxurioses flingantejant les nostres natges, entestades perquè les envestim una altra vegada, sense prolegòmens, sota l’embruix del nostre jazz, fins que aconsegueixen buidar els nostres ungüents genitals, assedegant el seu plaer. A la carretera hi forniquem, hi pixem, hi dormim, hi mengem i hi vivim... És, sens dubte, el resum de la rutinària vida dels músics de jazz.

THE ROAD 46 LA DONA DE L’ENGONAL PODAT-A-RAS-DE-SOCA.

Treballar a l’arc de seguretat de la terminal de vols internacional de l’aeroport mai no és avorrit, sobretot per a una dona com jo. Us en faríeu creus de tot el que veig passar per la màquina d’infrarojos, i no us creuríeu la quantitat d’objectes i substàncies alcaloides que requisem a diari. Però el més divertit, si més no curiós, són els indrets on la gent intenta camuflar, colla de mindundis, tot el que és bandejat i prohibit. Ho noto de seguida quan algú pretén aixecar-me la camisa. Sí, és com un do, no us ho podria pas explicar. Detecto les mirades, els gestos titubejants, la suor rossolant pell avall, la inquietud... Fins i tot hi ha dies que ho intueixo quan em vesteixo per anar a la feina, perquè tinc el pressentiment que alguna cosa especial, potser diferent, succeirà. Avui mateix, mentre m’abillava amb la camisa blau cel de l’uniforme, em penjava la porra a la cintura dels pantalons i em feia una cua de cavall per posar-me la gorra, he notat quelcom especial, com una fiblada roent a l’estómac, com una coïssor a la zona púbica, com un senyal que, us ho he de confessar, sí, fins i tot m’ha arribat a excitar. La gent va passant per l’arc de seguretat i jo, sol·lícita i professional, registro butxaques, bosses, maletes, sacs, carteres, sabates, abrics i, també, palpo amb les mans tothom que em resulta sospitós: braços, esquena, estómac, malucs, engonal... Toco tot el que em ve de gust tocar. Què voleu? És la meva feina! De sobte, la coïssor a l’entrecuix m’ha tornat a envair. Aquesta vegada, però, és un rau-rau més intens, més punyent, tant, que fins i tot se m’han endurit els mugrons que ara, semblen voler foradar la brusa de l’uniforme que me’ls oprimeix. I llavors, la veig. És una dona exuberant: cabellera bruna, ondulada, que li llepa les espatlles; escot generós, mostrant un bé de déu de mamellam abundós, de pell fina, voluptuós, que balandreja amb el vaivé del caminar fent que el frec a frec d’aquells dos pits dins l’escot esdevingui captivador, bo i hipnòtic. Mini vestit de tub que deixa al descobert unes cames infinites, de pell suau, musculoses, fibroses; tacons de xarol negres i ungles pintades d’un robí intens, de fulana pertorbadora. Quan l’he tinguda al davant no me n’he pogut estar. Li he demanat que es retirés de la munió de gent i he procedit al registre habitual. Quan he imposat les meves mans al seu cos, he sentit com m’escruixia el sexe, que se m’ha humitejat de cop, inflant-se dins de les calcetes. La seva pell flairava a vainilla; els seus ulls, brillants, de dona luxuriosa, m’han anestesiat; he notat el seu alè càlid damunt les meves galtes; he magrejat amb els dits palpissos, les seves mamil·les de fembra, els seus malucs de gata maula, els seu engonal podat-a-ras-de-soca. I el meu desvari interior ha arribat a ser tan vivament irritat que la coïssor interna ha esdevingut, sense control, una hemorràgia d’ungüents vaginals tan intensa que fins i tot he perdut el coneixement. Doncs sí, ja ho veieu, treballar a l’arc de seguretat de la terminar internacional de l’aeroport, mai no és avorrit. Tot al contrari, és d’allò més motivador per a una dona com jo.