dimecres, 28 de setembre del 2011

THE ROAD 19 - LA DEL 69


ELL: La parada del 69 és just davant del portal de casa, ombrejada per les branques d’un plàtan de fulles argentades que filtren la llum del sol quan espetega a les llambordes de la vorera. Cada dia prenc el 69 per desplaçar-me a la feina i cada dia, ensems, inicio el ritual. Hi pujo, marco el bitllet bitllo-bitllo i em quedo rere la conductora com un estaquirot, ullant pel mirall retrovisor com li trontollen els pits amb el sacseig de l’autobús. Duu una brusa blau cel, molt cenyida, mostrant un escot generós, embotit rere de dos botons descordats, que sempre estan a punt de desprendre’s per la pressió del mamellam que oculten. Té els ulls verds, cristal·lins, i es pentina amb una cua de cavall que deixa veure el mocador que li abraça la nuca amb un nus simple. Bo i no puc reprimir les ànsies per allargar la mà i desfer-li el nus d’aquell mocador, guipant-li, així, la pell curvilínia, de cutis fi i regat de sang, d’aquell pitram que em sedueix i em fa oblidar el xivarri de la resta de passatgers. Aquesta dona té uns pits que em tornen foll, que m’obliguen a empassar-me la salivera ganyot avall, que fan esbatussar-me la sang a la titola fins que em quedo esbalaït per la trempera, que em fan xalar com si els veiés per primer cop, que m’humitegen els genitals, que m’alimenten amb les aromes que desprenen, que esdevenen el paradigma de la sensualitat i la bellesa, que em fan tornar la pell rellent imaginant el seu mugró fosc, i només tinc ganes de fer-hi moixaines, despullar-los, amorrar-m’hi per xuclar-los, masegar-los, aixoplugar-m’hi i mantenir un vis-à-vis amb ells fins a quedar-me abrandat i satisfet.
ELLA: Aquest paio que puja cada dia al bus em té boja. Ell creu que no me n’adono quan em mira, però el que no sap és que jo el guipo a ell pel retrovisor: tan guapo, tan musculós, i amb aquest paquetot que gasta! I té un culet! Qualsevol dia perdo el seny i li poso la mà als ous, a veure si així es decideix a tirar-me la canya d’una vegada. Tinc unes ganes de cardar-me’l. Per què s’ha tornat tan atur babaus, els paios, últimament?

dilluns, 19 de setembre del 2011

THE ROAD 18 PITS ESTIREGANYATS CONTRA EL VIDRE


Tothom volia aturar-se al semàfor del carrer Casanovas. S’hi feien unes retencions que donaven la volta al carrer i provocaven congestió a tota la xarxa viària del voltant, fet que no esporuguia els conductors que, conscients de l’espectacle, feien cua enfront del semàfor, frisant perquè es posés vermell per aturar-s’hi metre la noia esperava, pacient, a la vorera, la seva oportunitat. De cop, el vermell fet de leds, conferia la sort a tres afortunats conductors que aturaven els vehicles, motor en ralentí, mans al volant i finestra oberta guipant-se de reüll, desitjant ser el triat per la noia del semàfor que, submisa, entre el xivarri i la munió de vianants que creuaven el carrer, oferia els seus serveis sota l’atenta mirada dels que quedaven descartats. Pantalonets curts, retallats a l’altura de les natges, T-shirt blanca, llombrígol descobert i un escot generós, que deixava intuir l’absència de sostenidors, mirada d’aigua i llavis que et provocaven desassossec. Aquell dia vaig assaborir els plaers de la deessa fortuna, doncs la noia va triar-me a mi. Se m’apropà mentre jo, orgullós i satisfet, vaig fitar la resta de contrincants, estintolant un somriure golut de satisfacció a la comissura dels llavis i observant els seus rostres cobdiciosos, decadents de decepció, mentre remugaven, i la seva mirada estràbica on hi lluïa la còlera. La  noia inicià el seu ritual, submergint l’esponja dins del cubell d’aigua amb detergent i embetumant amb escuma el vidre del meu vehicle, amb aquella gràcia que feia tornar tots els homes babaus. Encabat, abocada en la seva tasca neteja vidres, bolcava tot el seu cos damunt del capó per arribar a l’altre extrem del vehicle, fent que la humitat de l’aigua i el sabó, tornés transparent el cotó de la T-shirt, arrepapada al vidre, fins que apareixien, com en un encanteri, els mugrons endurits per la frescor de l’escuma, entireganyats i agegantats contra el vidre, fregotejant i esgüellant amunt i avall fent ziga-zagues. Eren uns mugrons generosos, rosats, perfectes, entremaliats, exultants, il·lusoris, ufanosos, embriagadors, que es movien amb mordacitat, que em van fer xalar mentre m’empassava la salivera ganyot avall. Tothom s’esbatussava per aturar-se enfront del semàfor del carrer Casanovas, estòlids conductors, coxinos que quedaven embadocats i trempats amb la imatge dels mugrons de la noia neteja vidres, notant com una fiblada d’excitació, com un dolor creixent i punyent a l’escrot comprimit i arrepapat sota el volant.

dimarts, 13 de setembre del 2011

THE ROAD 17 NEGRA BARCELONA


La policia havia trobat el seu cos ert i inflat a les aigües tèrboles i llefiscoses del port, a prop del Moll de la Fusta: vestit de lluentons, perruca de rínxols pèl-rojos que li llepaven el rostre, llavis esblaimats i set ferides d’arma blanca al ventre que embetumaven d’un roig violat l’aigua serpejant. Uns testimonis diuen que la van veure baixar d’un Audi fosc, ben entrada la matinada, acompanyada d’un home abillat amb vestit elegant que duia capell i fumava haixix. D’altres la recorden eixir de l’Otto Zutz, penjada del braç ferm d’un imponent mulat de samarreta arrepapada als bíceps i ulls enriolats i viciosos, pujant dins d’un taxi que els allunyà, capbussant-los a l’interior del tramat nocturn i llòbrec de l’Eixample. N’hi ha que juren haver compartit taula al restaurant japonès Mikasa, deixant-se masegar ampul·losament per un acompanyant amb deix anglosaxó, fins que han marxat romancejant, deixant-se acaronar per la pell blanca dels seients d’un Mercedes classe C coupé nou de trinca. Els més agosarats afirmen que la van veure seduint conductors afamats de sexe clandestí pels vorals del Camp Nou, passejant descarada amb desimboltura, incitant, entre escaramusses de la resta de bagasses, la libido dels mascles camuflats sota la penombra dels fanals i aplicant fel·lacions esporàdiques sota els plataners de fulles caduques que ocultaven la seva veritable identitat. A l’interrogatori, el seu manso, de veu rogallosa, perjura que no s’havien vist des que la va deixar, el capvespre anterior, asseguda a la barra del l’hotel Axe, ingerint gintònic rere gintònic, amagant la seva mirada porpra i contrafeta sota un maquillatge grotesc, mentre sonava de fons l’Ella Fitzgeralt. I els clients de l’Hotel, abstrets per les fantasies ardents que els provoca l’excitant uniforme dels mossos, deixant envolar la seva imaginació, veient-se emmanillats dins dels masculins vehicles antidisturbis, no amaguen pas que havien coincidit amb ella rondant i coquetejant amb turistes gais i altres clowns lúbrics pels jardins de Montjuïc. Finalment el seu cos de plom, espectre de la mort, és transportat a l’institut anatòmic i forense. Allí descobriran que havia menjat Wasabi en mal estat, que havia mantingut relacions sexuals orals i anals, que el nivell d’alcohol i altres substàncies estupefaents en sang, supera amb escreix els límits del que és moralment permès, i que la profunditat i mida de les ferides del seu abdomen coincideixen amb exactitud amb la navalla que l’amant del seu manso oculta maldestrament. El que no pot determinar el metge forense és quan va fer-se l’operació de canvi de sexe, l’única circumstància de la seva breu, cruel i esbojarrada vida que el seu mesquí, immund i amargat assassí, no ha pogut tolerar.

divendres, 9 de setembre del 2011

“AIXÒ QUE TINC... ÉS TAN PETIT”


Estic enamorat i ho vull cridar ben fort, perquè arribi ben lluny, perquè se sàpiga i això que tenim esdevingui la malsana enveja de tothom. Vet aquí, doncs, el que sento i el que es remou dintre meu: hem estat amants de romans, de romàntics, de hippies i de moderns; hem conegut nissagues forjades pel vici de treballar de sol a sol sense descans; hem descobert junts paisatges enlluernadors, místics, que fan enfollir la mirada i remoure la sang dins del cor; hem escoltat la veu d’erudits literats, pensadors i famosos artistes que han traspuat les nostres fronteres; hem construït edificis exultants on emmirallar el nostre caràcter i ocultar confidències; frec a frec, unint els nostres cossos, subtil i plaent lluita de pits balandrejant, hem creat la dansa més bella de totes les que es fan i desfan; entre tripijocs, honor i llàgrimes forjades d’emoció, hem conquerit la glòria rere els caliu blau i grana; amb una mica d’enyorança, un xic d’amor, un pèl d’orgull, hem creat amb la viola el cant més emotiu que hom pot composar; hem gaudit tot tipus de plaers culinaris, la senzillesa atraient del pa amb tomàquet, l’envejada contemporaneïtat de les esferificacions, el sabor inconfusible de calçots i xató, la sorprenent visió dels cargols, les flaires i tanins astringents dels nostres caldos que brollen de la terra, i la saborosa experiència de les gambes i peixos del Mediterrani; tenim una llengua única, bella, immortal, plena d’història, de colors i de música, que ens uneix i distingeix. I malgrat tot, els que s’han alçat com despietats enemics, brivalls espellifats, grenyuts, superbs i amb la cara plena de furóncols, ens han tractat com la vaca que tothom vol munyir, com el corn de l’abundància que tots volen exprimir, ens han esclavitzat, repudiat, emigrat, prostituït, odiat, profanat, corromput, assassinat, s’han mofat de nosaltres i ens han vençut en moltes guerres i escaramusses, però, exultants, sempre hem demostrat insurrecció, doncs només necessitem una falç al puny per tornar a excitar-nos i vèncer. Vet aquí, doncs el que tenim, la devoció i l’amor per la nostra pàtria, pel nostre país que, tal com canta en Llach “és tan petit, que quan el sol se'n va a dormir, mai no estic prou segur d’haver-lo vist”. És així com, també, m’agrada a mi!

dimarts, 6 de setembre del 2011

THE ROAD 16 POLE POSITION


Us ho confesso, sóc fanàtic de la Fórmula 1. No recordo quan m’hi vaig afeccionar, tan sols puc recordar que de ben menut ja m’excitava veure per la tele els grans premis. A les acaballes dels anys 70 estava boig pel Niki Lauda. Els 80 volia ser com l’Ayton Senna. A principis dels 90 al·lucinava amb la perícia de l’Alain Proust i encabat vaig demostrar tota la meva fidelitat i devoció pel gran Michael Shumacher. Aquesta fal·lera m’ha dut a viure en directe emocionants curses als circuits de Mónaco, Singapur, Baréin, Malasia i Hockenheim. Ara friso per veure en Felipe Massa dins del seu Ferrari, o el Mark Webber fent volar els xassis de Red Bull, tot i que el meu preferit, sens dubte, és en Lewis Hamilton. De fet, diuen que tinc una gran semblança amb ell, tant, que a la feina fins i tot m’anomenen el McLaren quan pretenen enfotresse’n de mi. Però tant se val! Que riguin! Ahir en va passar una cosa extraordinària. Tenia entrades per a Montmeló. Fou trepidant, emocionant i inesperat! Com us podeu imaginar, vàrem viure una lluita aferrissada entre Nick Heidfeld, de l’equip Mercedes, i en Hamilton, que finalment va alçar el trofeu i va ruixar amb cava tots els membres de l’equip, periodistes, hostesses, mecànics i VIP’s que el lloaven entre esgarips. A mi m’abellia un autògraf del meu ídol i en un descuit de l’organització, transcorreguda una estona, escapolint-me de la seguretat, vaig assolir escolar-me entre la munió de gent entrant al paddock de l’escuderia, ple de tècnics i de les anomenades noies de l’F1. De cop, algú de l’organització m’agafà per l’espatlla, xerrant pels descosits un anglès poc convencional, i va dur-me fins al remolc dels McLaren: rams de flors, caves, alcohols i una selecta tria de substàncies estupefaents m’estaven esperant al costat de dues mosses exuberants: cabelleres brunes sota la visera de la gorra, ulls verds, llombrígols palpitants i tops minúsculs que de seguida van quedar rebregats pel terra mentre somreien meloses carantonyant-se els mugrons. Aquelles noies tenien un cos aerodinàmic, una obra mestra de l’enginyeria corporal. Els seus pits eren ferms i voluptuosos com pneumàtics nous que al desplaçament dels seus cossos provocaven la dinàmica dels fluids genitals, turbulències i la propulsió del meu gland. La fricció dels seus llavis incandescents resseguint les pelleringues del meu penis van eixorivir-me la bomba hidràulica que amb rapidesa va cedir a la resistència del rodament de les seves mamelles contra els meus ous, mentre amb les mans exercitaven l’embragatge de la xixota augmentant el ritme d’aquella masturbació, fent que la cilindrada connectés amb la transmissió genital, una i una altra vegada, entre plaents bleixos, fins que una llarga i espessa ejaculació va esquitxar les seves cares satisfetes, assaborint amb la punta de la llengua el coeficient d’adherència del meu esperma. De sobte, la porta del camió s’obrí entrant l’autèntic McLaren exclamant: stop-and-go! Llavors vaig poder corroborar el que diuen, la nostra semblança és increïble, us ho puc ben jurar!