THE ROAD 42 MANEGAR-S’HO DINS D'UNA PIRÀMIDE DE FARAONS NEGRES

Ella mai no havia entrat a l’interior d’una piràmide de faraons negres, per això, quan li van encarregar l’expedició arqueològica al conjunt monumental de piràmides Núbies de Tanutamon, no s’ho va pensar dues vegades. Les havia vist en fotografies, les havia estudiat innumerables vegades, les havia analitzat fins al darrer racó, però res era comparable a la sensació de tenir-les enfront, alçant-se majestuoses i eloqüents al bell mig del Sudan. Cada dia es llevaven a l’alba, abans que els raigs del sol abrusessin sense compassió les arenes d’aparença llunàtica i ancestral del desert. Esmorzaven la poca fruita que els nadius reservaven per a ells, llet de cabra, dàtils i pastissets de festuc, per agafar l’energia que els calia per capbussar-se a l’interior enxubat de les piràmides per treballar, ajudats a tothora per Meroe, un sudanès d’ulls d’aigua, pell colrada i somriure afable, que els acompanyava cada dia guiant-los a l’interior del monument. Entraven per la capella que hi havia sota el mur oriental de la piràmide, de parets decorades amb relleus al·legòrics de llegendes ancestrals, baixant per les escales que conduïen a les cambres mortuòries. L’interior del monument era fosc i lúgubre, però estava edificat de tal manera que per la petita escletxa del portal d’accés hi entrava suficient llum del sol per poder veure-hi amb claredat. Meroe no gosava penetrar dins la cambra sepulcral i, gesticulant amb elegància, li demanava poder romandre a l’avantcambra, un espai força generós construït amb una volta de canó situada amb sis pilars tallats directament a la roca, que li conferien l’aparença d’una divinitat de l’antigor. Meroe s’asseia damunt la pedra arenosa i la fitava treballar. Ella feia fotografies i documentava cada acció. Amb l’ajut de pinzells i espàtules netejava la cambra buscant petits objectes enterrats que els espoliadors havien oblidat, i consolidava les policromies i esgrafiats que encara resistien a les antigues parets de maons. Meroe s’hi quedava llargues hores embadalit, observant-la emocionat per descobrir la delicadesa amb què ella guaria les ferides que el temps havia deixat en el temple del rei Tanutamon. Ella notava aquella mirada clavada al clatell, com la guipava en silenci, com la servava des de la penombra silenciosament i enigmàtica, i va començar a sentir alguna cosa més que admiració i complicitat. Era una atracció rudimentària i ferotge que creixia dins seu, com una lleu bonhomia a l’estomac que va desvetllar-li el desig, la sensualitat i el batec per aquell cos de mascle, hereu de faraons. De cop, Meroe va llançar-se damunt d’ella sense miraments, fent un esgarip d’auxili, deixant caure tot el pes del seu cos de caoba i pell bruna damunt de l’arqueòloga. Un escorpí havia emergit de la pols i gràcies a la seva reacció va poder preservar-la de la picada que podria haver estat fatídica, esclafant l’animal. Ella, entenent aquell atzucac, va sentir-se agraïda i complaguda, però sobretot va sentir el contacte del cos ben iodat de pell bruna de l’home, que feia olor de coco i de pinya, va notar la força dels seus braços encercolant-la, la pressió del sexe que es corrompia pel contacte amb el seu. Bocaterrosa, per un instant, els seus llavis es van acaronar. Fou suficient perquè una lleu foguerada d’excitació li endurís els mugrons i li tibés l’engonal. Meroe, però, va incorporar-se de seguida, es retirà de nou a l’avantcambra seient a la gatzoneta a l’arena del sòl, creuant les escardalenques cames i prosseguí immòbil, atraient, misteriós, admirant l’arqueòloga que ara, enrojolada i sentint una passió xardorosa, es delia per ser profanada, espoliada, segrestada per aquell mascle de cos fet paradigma de la divinitat.

EL DRAC VIU FERIT D’AMOR PER HAVER VIST EL SEXE D’UN ÀNGEL PROFANAT PER L’UNICORN FALB DEL CAVALLER SANT JORDI

El ferotge drac també volia beneficiar-se la donzella, i dic també, perquè sabia que el noble i burgès cavaller Sant Jordi se la traginava d’amagat a les golfes del Castell. I no m’estranya pas! Diuen que els àngels no tenen sexe, però no us ho creieu pas això, jo ho he vist, en tenen: els àngels són dones. La seva bellesa és… Els seus pits són… Els seus llavis et suggereixen una… La seva veu t’encisa com... La seva forma de caminar n’anorrea tant que… El seu perfum et penetra d’una manera... Bé, els àngels són tan... Que quan en veus un, et deixa sense paraules. Per això Sant Jordi va quedar completament atrapat per aquella bellesa enlluernadorament indesxifrable, tant que havia de ser clausurada a les masmorres del Castell per preservar-la dels depravats i lascius actes dels mascles que, com gossos en zel, la rondaven a tothora. Però Sant Jordi, impel·lit per l’exhausta i punyent follia que experimentava el seu sexe, va assolir vèncer les estultícies del drac, etzibant el seu membre de pell colrada i prepuci violat, dins del cony de la donzella que no podia deixar de xisclar sota les envestides d’aquell Unicorn Falb que profanava el seu interior d’àngel fallit, maldestre, vençut pel cos del noble cavaller damunt seu, sentint un plaer nou quan Sant Jordi el penetrava entre moviments convulsos de llurs cossos ardents, amarats de suor i líquids vaginals. El drac, que en realitat era un camaleó elefantí calidoscòpic, avergonyit i derrotat, s’ocultà. Però no patiu, jo sé on trobar-lo. Es manté immòbil, passiu, agemolit a la coberta d’un reputat edifici modernista de la gran urbs de Barcelona. Cada 23 d’abril, des de la coberta de la casa Batlló, belluga les encarcarades escates de la seva pell i permet que el seu cor, greument ferit d’amor, enfolleixi la ment dels humans, que aquell dia experimenten felicitat, enamorament i altres signes de badoqueria, fent que obsequiïn, a tort i a dret del país, llibres i roses, als seus àngels particulars.

300 Unicorns, El Cep i la Nansa edicions, 2012.

THE ROAD 41 FANG, ACCELERACIÓ, ESBUFECS, MOTOCROSS I PITS TATUATS QUE ET FAN VENIR SALIVERA!

Ja no recordo quan em va sortir el cuquet per la Supermotard, potser va ser en veure les espectaculars i excitants imatges dels motoristes xalar entre el fang i l’asfalt a la Superbikers que se celebra cada any al sud de Califòrnia. Però el que sí recordo és que sempre ha estat la meva malaltissa obsessió que mai no m’ha deixat aclucar l’ull: fer la Ruta 66 cavalcant una bona Harley escaldant-me l’engonal; sentir l’ambient rebec de les concentracions moteres eixorivint-me els sentits; caminar extasiat com un passerell entre aquelles màquines, tan trempants, tan suggerents: Morinis, Suzukis, Benellis, Yamajas, Riejus, Husqvarnas, Ducatis, BMW’s...; olorar aquella ferum de cuir que ho inunda tot d’un sentiment sexy i escabrós al mateix temps, les samarretes negres estampades amb calaveres que em quedo mirant com un sòmines, les caçadores de pell, les botes de goma, els cascos decorats amb les darreres novetats Custom motorcycles; fer el trapella grenyut i subversiu amb el passi del nou memake d’una de zombies; embriagant-me amb els nèctars de cerveses rosses, negres o triple Malta; sorprendre’m amb el brogit dels motors que intenten superar les rampes artificials, les piruetes freestyle, les curses supermotard rebentant els cilindres i les bombes radials de 6 pistons al ritme del millor rock... I de sobte, carai, topo amb elles, amb les meves dues femelles predilectes, atraients, disciplinades, sol·lícites, abnegades... A la dreta un cos escultural: llombrígol destapat, endurit, pantalonets curts i ajustats mostrant malucs espontanis i el borrissol daurat del pubis retallat, cuixes choppers, pits fecundats, tatuats, matussers, pits que intenten rebentar els sostenidors que amb prou feina oculten les confidències d’uns mugrons erèctils per frec a frec de l’escàs cuir que els subjecta. A l’esquerra una deessa sublim, de carrosseria renovada: pell iridiscent, llampant, motor 950 cc i dos cilindres en V. És la KTM Duke, la millor moto de ral·li que mai no he vist. Me cago en dena, quin dilema! Amb quina de les dues m’ho munto, jo, ara?