Suava com un porc, però és clar, dur 22 milions d’euros en un maletí no és
pas una activitat massa quotidiana i l’amoïnava que l’enxampessin. Per sort,
tenia credencials diplomàtiques i per això viatjava passant els controls de
duanes sense cap mena d’entrebanc. Ser ambaixador per desídia, polític per
corrupció i tresorer coquí del partit que governa per voluntat garrepa, li
atorgava certes garanties d’immunitat institucional. Quan va arribar a la
sucursal del banc de Suïssa, el gerent en persona, abillat amb el seu vestit de
coll italià i estil galeries Gürtel, l’esperava a la porta per rebre’l amb la
mirada titil·lant i fregant-se les mans ansiosament. Ell va sentir-se afalagat,
important, fogós, estrafolari, arrogant, promiscu, excitat per l’eròtica del
poder i dels diners, i va deixar-se conduir pels viaranys de passadissos de
marbre de travertí i parets d’acer cromat entapissades amb obres pictòriques i
escultures de dubtosa qualitat, però que segurament eren molt cares i molt
cotitzades pels marxants d’art més reconeguts. Poques vegades el banc tractava
amb tanta eloqüència un client, però l’ocasió s’ho mereixia, per tant, després
de col·locar els dipòsits en els comptes secrets i revisar les inversions clandestines
que el partit del govern mantenia en tots i cadascun dels paradisos fiscals, el
gerent del banc suís va oferir-li una copa de xampany francès (és clar) per
rubricar l’operació bancària lliure d’impostos i de qualsevol esclavatge
financer. Una copa va dur a una altra i aquesta altra venia acompanyada d’exquisit
caviar d’Azerbaiyán, que venia servit d’una hostessa de llarga cabellera rossa
i pits pneumàtics que, sense saber com, van acabar acollint-lo. Potser fou les
pessigolles de l’escumós, l’embriaguesa de les divises o, potser, l’eròtica
prima de risc, però l’ambaixador tresorer corrupte va deixar-se seduir pel
frenesí i el xucuxucu dels plaers d’aquella casa de barrets anomenada banc,
situat en aquell paradís mal anomenat fiscal, per gratificar els diners mal
anomenats negres, perquè de negre no en tenien res, més aviat eren violacis com
el color del mugrons de l’hostessa que el polític rellepava goludament mentre
comptava els milions que havia estafat als ciutadans carallots que, aliens al batibull
genital provocat per aquelles opaques operacions bancàries, es manifestaven a
la plaça del centre de la capital per demanar transparència i responsabilitat,
sense prendre consciència del fet que els imputats usen els diners públics amb
malvestat i de manera immoral.
dimecres, 23 de gener del 2013
dijous, 10 de gener del 2013
THE ROAD 64 DE DEBÒ QUE NO HE PERDUT LA XAVETA, LA MEVA IL·LUSIÓ ERA SER PUTA.
De cop, una forta explosió va fer trontollar els vidres. Fou un so
eixordador, estrident, terrorífic. Totes les noies van deixar de fer la seva
activitat i van mirar per les finestres de les seves cel·les observant,
perplexes, xafarotes, com les restes del vehicle que havia explosionat,
cremaven pertot. L’esplanada del Paradise de seguida es va omplir d’unitats de
la policia, bombers i forces de seguretat mentre esperaven l’ambulància. Per
desgràcia meva ningú no s’havia ferit. Les primeres hipòtesis apuntaven a una
revenja, és clar que l’alcaldessa del municipi ja havia alertat dels
inconvenients d’instal·lar el bordell més gran d’Europa allí. La proximitat amb
la frontera era ideal perquè les màfies russes, bielorusses, colombianes,
xineses, napolitanes, albaneses i l’escòria mexicana usessin el prostíbul per
al tràfic d’armes, de haixix i altres narcòtics. La presència de les meuques
era, només, un aparador, un camuflatge, un amagatall que, a més, resultava enormement
rendible per als seus interessos. Van trigar set setmanes en entrevistar les
mil barjaules, gatamaules, meretrius, barraganes, donotes, truges i trujasses,
putarrots, marranes mindundis, xominos escalfabraguetes, buscones, putots,
concubines, folla fembres, bagasses, xurrimandusques, lewinskis menjatites,
llepacigales i ensumapixums del Paradise que, juntament amb els seus clients,
homes de negocis potiners engiponats dins de vestits de tergal barat, camioners
pollosos, rufians taciturns, murris peta-culs i viciosos pixacurtes
rodatavernes de tota mena, omplien les habitacions en el moment de la
deflagració. Beneits!!! No, no m’he begut pas l’enteniment, ni tampoc no he
perdut la xaveta! Romanços! Jo només vaig posar el cotxe bomba, perquè em
sentia traïda, rebutjada, apartada. La il·lusió de la meva vida era ser puta, i
si no ho podia ser al Paradise, ningú més no ho seria. Recony!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)