Havíem arribat amb els camions, rulots i caravanes. Davant nostre hi teníem el gran desert blanc. Una enorme extensió amb centenars de quilòmetres de superfície salada que ens enlluernava. Impressionava observar aquell altiplà infinit, franquejat per sinuoses serralades de volcans grisos enfarinats per la neu perenne i ancestral que hi reposava aliena a les nostres intencions. L’equip de rodatge estava a punt: els càmeres, els maquilladors, el regidor, els tècnics electricistes, els informàtics, les costureres, el director creatiu, el de comptes, el planner manager, les models, fins i tot els president de l’agència no va voler perdre l’oportunitat de viatjar fins a aquest paradís inhòspit que semblava existir apartat de l’evolució. L’indret triat per a la gravació de l’espot era la superfície productora de sal més gran del món, situada a l’Amèrica del sud. Molt a la vora hi havia dos grans llacs, un d’ells tenia l’aigua turquesa on s’hi emmirallava un cel sense núvols. L’altre, tenia les aigües tenyides de color rosa, ignoro si per la salubritat o per l’efecte de milers de flamencs de bec rosat que, incapaços de viure en cap altre indret, es refugiaven de les mirades furtives en aquest món perdut. Havíem triat les cent top models del moment: les més rosses, les més altres, les més primes, les més voluptuoses, les més bronzejades, les que tenien els llavis més molsuts i amb el caché més elevat. El llançament de la nova marca de roba interior sexy de luxe bé s’ho mereixia i no es van escatimar esforços. Veure les models treballar era extasiant. Abillades amb aquelles blondes, sostenidors minúsculs, calcetes diminutes i talons impossibles, projectaven la sensual imatge més preuada per a qualsevol col·leccionista fetitxista. Les cent millors models del món, gairebé nues, exhibint-se damunt del desert de sal, sota un cel de flamencs de bec rosa envolant-se, contusionant cossos, abraçant-se, morrejant-se, fregotejant-se... Algú podria no sucumbir a l’erotisme d’aquella imatge? Amb el tragí de l’anar i venir de tot l’equip de rodatge, ningú no es va adonar de la presència dels treballadors nadius de les salines, de pell colrada, que, d’en peus al costat de piletes de sal, pala en mà, s’havien quedat paralitzats com uns estaquirots, amb la boca oberta i una enorme erecció a l’entrecuix que els esparracava els vestits. Quedava ben palès, que ningú no podria resistir-se a l’embat d’aquella visió de les cent deesses en roba interior?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada