Ja no recordo quan em va sortir el cuquet per la Supermotard, potser va ser en veure les espectaculars i excitants imatges dels motoristes xalar entre el fang i l’asfalt a la Superbikers que se celebra cada any al sud de Califòrnia. Però el que sí recordo és que sempre ha estat la meva malaltissa obsessió que mai no m’ha deixat aclucar l’ull: fer la Ruta 66 cavalcant una bona Harley escaldant-me l’engonal; sentir l’ambient rebec de les concentracions moteres eixorivint-me els sentits; caminar extasiat com un passerell entre aquelles màquines, tan trempants, tan suggerents: Morinis, Suzukis, Benellis, Yamajas, Riejus, Husqvarnas, Ducatis, BMW’s...; olorar aquella ferum de cuir que ho inunda tot d’un sentiment sexy i escabrós al mateix temps, les samarretes negres estampades amb calaveres que em quedo mirant com un sòmines, les caçadores de pell, les botes de goma, els cascos decorats amb les darreres novetats Custom motorcycles; fer el trapella grenyut i subversiu amb el passi del nou memake d’una de zombies; embriagant-me amb els nèctars de cerveses rosses, negres o triple Malta; sorprendre’m amb el brogit dels motors que intenten superar les rampes artificials, les piruetes freestyle, les curses supermotard rebentant els cilindres i les bombes radials de 6 pistons al ritme del millor rock... I de sobte, carai, topo amb elles, amb les meves dues femelles predilectes, atraients, disciplinades, sol·lícites, abnegades... A la dreta un cos escultural: llombrígol destapat, endurit, pantalonets curts i ajustats mostrant malucs espontanis i el borrissol daurat del pubis retallat, cuixes choppers, pits fecundats, tatuats, matussers, pits que intenten rebentar els sostenidors que amb prou feina oculten les confidències d’uns mugrons erèctils per frec a frec de l’escàs cuir que els subjecta. A l’esquerra una deessa sublim, de carrosseria renovada: pell iridiscent, llampant, motor 950 cc i dos cilindres en V. És la KTM Duke, la millor moto de ral·li que mai no he vist. Me cago en dena, quin dilema! Amb quina de les dues m’ho munto, jo, ara?
Consell: ofereix a la de la dreta el seient de la KTM i toca el dos abans no s'ho pensi ningú. Uns quilòmetres més enllà, en algun revolt ombrívol i ferèstec t'hi atures i fes el que la humana natura demani.
ResponElimina:-) Molt bon consell, friso per posar-lo en pràctica. Una abraçada Alfons!
ResponElimina