Ella mai no havia entrat a l’interior d’una piràmide de faraons negres, per
això, quan li van encarregar l’expedició arqueològica al conjunt monumental de
piràmides Núbies de Tanutamon, no s’ho va pensar dues vegades. Les havia vist
en fotografies, les havia estudiat innumerables vegades, les havia analitzat
fins al darrer racó, però res era comparable a la sensació de tenir-les
enfront, alçant-se majestuoses i eloqüents al bell mig del Sudan. Cada dia es
llevaven a l’alba, abans que els raigs del sol abrusessin sense compassió les
arenes d’aparença llunàtica i ancestral del desert. Esmorzaven la poca fruita
que els nadius reservaven per a ells, llet de cabra, dàtils i pastissets de festuc,
per agafar l’energia que els calia per capbussar-se a l’interior enxubat de les
piràmides per treballar, ajudats a tothora per Meroe, un sudanès d’ulls d’aigua,
pell colrada i somriure afable, que els acompanyava cada dia guiant-los a
l’interior del monument. Entraven per la capella que hi havia sota el mur
oriental de la piràmide, de parets decorades amb relleus al·legòrics de
llegendes ancestrals, baixant per les escales que conduïen a les cambres
mortuòries. L’interior del monument era fosc i lúgubre, però estava edificat de
tal manera que per la petita escletxa del portal d’accés hi entrava suficient
llum del sol per poder veure-hi amb claredat. Meroe no gosava penetrar dins la
cambra sepulcral i, gesticulant amb elegància, li demanava poder romandre a
l’avantcambra, un espai força generós construït amb una volta de canó situada
amb sis pilars tallats directament a la roca, que li conferien l’aparença d’una
divinitat de l’antigor. Meroe s’asseia damunt la pedra arenosa i la fitava
treballar. Ella feia fotografies i documentava cada acció. Amb l’ajut de
pinzells i espàtules netejava la cambra buscant petits objectes enterrats que els
espoliadors havien oblidat, i consolidava les policromies i esgrafiats que
encara resistien a les antigues parets de maons. Meroe s’hi quedava llargues
hores embadalit, observant-la emocionat per descobrir la delicadesa amb què
ella guaria les ferides que el temps havia deixat en el temple del rei
Tanutamon. Ella notava aquella mirada clavada al clatell, com la guipava en
silenci, com la servava des de la penombra silenciosament i enigmàtica, i va
començar a sentir alguna cosa més que admiració i complicitat. Era una atracció
rudimentària i ferotge que creixia dins seu, com una lleu bonhomia a l’estomac
que va desvetllar-li el desig, la sensualitat i el batec per aquell cos de
mascle, hereu de faraons. De cop, Meroe va llançar-se damunt d’ella sense
miraments, fent un esgarip d’auxili, deixant caure tot el pes del seu cos de
caoba i pell bruna damunt de l’arqueòloga. Un escorpí havia emergit de la pols
i gràcies a la seva reacció va poder preservar-la de la picada que podria haver
estat fatídica, esclafant l’animal. Ella, entenent aquell atzucac, va sentir-se
agraïda i complaguda, però sobretot va sentir el contacte del cos ben iodat de
pell bruna de l’home, que feia olor de coco i de pinya, va notar la força dels
seus braços encercolant-la, la pressió del sexe que es corrompia pel contacte
amb el seu. Bocaterrosa, per un instant, els seus llavis es van acaronar. Fou
suficient perquè una lleu foguerada d’excitació li endurís els mugrons i li tibés
l’engonal. Meroe, però, va incorporar-se de seguida, es retirà de nou a l’avantcambra
seient a la gatzoneta a l’arena del sòl, creuant les escardalenques cames i
prosseguí immòbil, atraient, misteriós, admirant l’arqueòloga que ara,
enrojolada i sentint una passió xardorosa, es delia per ser profanada, espoliada,
segrestada per aquell mascle de cos fet paradigma de la divinitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada