Vivim, mengem, dormim, pixem i forniquem a la carretera. És la vida
dels músics. Ho vaig tenir ben clar des del primer cop que vaig escoltar a en
Ray Charles interpretant I got a woman.
Encara no m’aixecava dos pams de terra i ja frisava per tamborinar amb els dits
la lluentor d’una trompeta o amorrar els llavis al saxòfon. És quelcom
inexplicable. S’ha de sentir a la pell, a l’estómac, al sexe... Tinc una band jazz amb la qual fem uns directes
que sonen de conya, brutals. El nostre espectacle no es pot arribar a definir
i, potser per això, lluny d’adduir cap problema, és quelcom que atrau l’atenció
de tot tipus de públic que paga bitllo-bitllo per venir a escoltar-nos. Primer,
l’atzarosa improvisació a ritme de swing
omple els locals foscos i enxubats on ens contracten. Diuen que sonem amb
elegància, força i vitalitat, com el millor hard
bop d’en Max Roach, del Sonny Rollins o de les big bands de Thad Jones i Maynard Ferguson. Però el ritme i la
sensualitat dels instruments ens aboquen de seguida al funky jazz, intentant emular admirats mestres com en Ramsey Lewis.
El bateria: cabellera rossa, de seda, ulls cristal·lins, braços d’argent, plens
de giny; el clarinet: cos esprimatxat, farcit de luxúria, sempre llest per
fecundar; el trombó: un negre imponent amb una aurèola de misteri encapsulada
rere un sexe que s’intueix enorme, gràcil, juganer, camuflat a l’entrecuix; el
contrabaix: dits llargs, ensinistrats, que provoquen el rebombori interior de
los noies quan els acarona la pell; el trompetista: cos ben iodat, motllurat,
atraient, rebec; el saxòfon: gratant-se la barba de quatre dies, mirada
perduda, capel malgirbat, cabells esbullats, pectoral pelut, llenguallarg, de salivació
abundosa i dolça... Però no us vindré ara amb camàndules! Potser és l’atracció
misteriosa del blues i del soul, o els llums somorts dels
escenaris, o el swing que les
hipnotitza, però majoritàriament el nostre públic és femení: dones de pits
generosos, fembres de pits erigits, bagasses de pits exprimits, mosses de pits
tatuats, nenes de pits tendres, femelles de pits ardents i trapelles, i
concubines de pits reconstruïts i mugrons humits i atractius, de textura i
mides perfectes, d’aquells que t’agafen ganes de remenar i xuclar... Totes
elles omplen cada nit els tuguris on actuem, i en acabant, excitades per la
música, èbries per l’ambient opiaci i resclosit pel sabor de l’estramoni i del
cànem i de les feromones, excel·lides pel vibràfon, extasiades pel fliscorn, orgàsmiques i ullpreses per
l’òrgan hannord, es deixen seduir per
les percussions i ritmes de la nostra actuació que sempre fineix en la
intimitat dels camerinos, mal averany, que flairen a alcohol i haixix, amb l’acció
d’aquelles dones luxurioses flingantejant les nostres natges, entestades perquè
les envestim una altra vegada, sense prolegòmens, sota l’embruix del nostre jazz, fins que aconsegueixen buidar els
nostres ungüents genitals, assedegant el seu plaer. A la carretera hi forniquem,
hi pixem, hi dormim, hi mengem i hi vivim... És, sens dubte, el resum de la
rutinària vida dels músics de jazz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada