Jo vaig robar el Còdex Calixtí de la Catedral de Santiago de
Compostel·la. Va ser molt fàcil. Tenia un amic a Milladoiro que durant anys ha
fet de lampista i manyà a la catedral, per això sempre ha tingut via lliure a
tots els racons del monument i coneixia com custodiaven el còdex. Sí, sempre he
sabut que estava follament enamorat de mi i, aprofitant la connivència, no em
va costar gaire que s’imputés declarant-se autor del robatori. Durant anys
d’estudi teològic i astrològic he anat forjant una teoria esbojarrada, a priori
una hipòtesi sense cap ni peus, però que m’ha mortificat fins al deliri, ha
estat la meva obsessió i, és clar, ho havia de comprovar. Decidida, doncs, vaig
invertir 23 dies fent el camí de Sant Jaume a peu, des de Roncesvalles fins a
la platja de Lourido, arribant a Muxía, pel camí de Finisterre. I sí,
efectivament, hi ha un secret, una llegenda, un mite suggestivament cel·lat,
allò que no s’explica, el que ningú no vol desvetllar, però jo us ho diré, què
carai! Teniu dret a saber-ho. A la col·legiata d’Orreaga, a Roncesvalles, vaig
obtenir la Credencial, el passaport que pots anar segellant a cada alberg i que
al final, després d’acreditar 100 quilòmetres de camí, t’atorga la
Compostel·la, el document del Cabildo Catedralici que t’acredita com a caminant.
El primer dia de camí, vaig entrar en un restaurant i vaig demanar el menú del
peregrí. Van oferir-me un plat de mongetes vermelles d’Ibeas amb xorisso i
morcilla de Burgos, un filet de vedella i crema Doña Blanca per postres. Carai!
Vaig pensar. Certament, un àpat complet. Calorífic en excés, però tantes hores
a peu representa un desgast energètic important. Tantes hores caminant i, és
clar, la recompensa que t’arriba al final del dia, quan entres a determinats albergs,
que et deixa absolutament esllenegada. Ni capbussant-me a les biblioteques, ni
navegant llargues hores per internet, ni entrevistant-me amb erudits,
professors, teòlegs ni savis, res no em conduïa on volia arribar, per això vaig
robar el Liber Sancti escrit pel Papa Calixt II i que relata amb tot luxe de
detalls els miracles de l’apòstol Sant Jaume. Consultant el còdex, de seguida
vaig veure un símbol que, difós, es repetia cada 23 pàgines. Era com una marca
d’aigua amb forma de petxina de la qual emergia una creu patriarcal, el perfil
de la qual era una espasa encarnada. Em va recordar els signes dels templaris
santiaguistes, eren símbols que s’associen a les bules i les dispenses, i que presenten
un marcat caràcter màgic i esotèric. Totes les investigacions em duien a la
mateixa conclusió, el còdex ocultava les pistes d’un misteri escabrós, escandalós...
Un enigma que les templaris van ocultar durant segles per associar-lo a actes
satànics. Però fins que no vaig arribar a l’alberg situat a prop del Monte do
Gozo, no vaig poder constatar-ho. Segons les meves investigacions, els frares
franciscans, carmelites i els jesuïtes, a l’edat mitjana, usaven determinades
ermites, petites esglésies i convents perduts enmig dels boscos com a via d’escapament
per practicar-hi orgies, viciosos actes de sodomia i altres depravacions per
alliberar la immundícia del sexe oprimit per les autoritats eclesiàstiques i la
inquisició. Es tractava d’indrets ocults als serfs de l’església i que es
coneixien amb el nom de mancebías,
però que no eren cap altra cosa que bordells clandestins. La petxina i la creu
patriarcal era el símbol ocult que indicava que allí podien deixar anar les
seves fantasies més obscenes sense contemplacions, i sense haver de pagar cap
penyora o bula. El gran secret d’aquells albergs, doncs, és que en realitat
eren prostíbuls on els religiosos podien alleugerir les tensions del camí,
llocs on podien recuperar la calma i assedegar els seus genitals escaldats.
Recintes on practicar gang bangs sexuals,
endebades, sense haver de donar explicacions, gaudint dels plaers de la carn
amb desconeguts, del sexe esporàdic, plaent i sense compromís. Podríem dir que
eren indrets on es va practicar el primer cruising
clandestí de la història dels fidels a Sant Jaume. Aquest és, doncs, el gran
enigma. Però, us preguntareu, perdura encara aquesta “tradició”? Tan sols
necessiteu segellar la Credencial, completant-la, i deixar-vos anar quan trobeu
al llindar de la porta d’accés d’un alberg, el símbol de la petxina i la creu
amb l’espasa encarnada, i ja ho veureu! Recordeu, cada 23 albergs. Ara enteneu
el somriure perenne dels peregrins malgrat el cansament i les penúries del
camí, oi? Ai, galifardeus!!!
Gràcies, Enric Pérez, per ser, sense saber-ho, font de la meva inspiració literària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada