THE ROAD 58 BROKEBACK URBS

El mateix dia que estrenaven el nou furgó blindat, el que havia estat el seu company de feina durant anys, es jubilava. Fou per això que l’empresa de seguretat privada va assignar-li un nouvingut acabat de sortir de l’acadèmia i, segons ell, sense experiència en la custòdia i transport de diners. El nou furgó era ample i còmode, tenia caixes de seguretat amb sistema d’obertura retardada, prestatgeries cromades, seients de cuir negre, aire acondiciat, sistemes de navegació via satèl·lit, comunicacions digitals, wifi i un ordinador des d’on es podia controlar, domòticament, tant el funcionament mecànic del furgó, com les eines de seguretat activa i, també, la munició que un vehicle com aquell havia de dur. De seguida es va trencar la comoditat de la rutina diària. El nou company estava entusiasmat amb la feina. Tombar de banc en banc, recollint sacs farcits de bitllets, l’excitava. Jugava amb el revòlver calibre 38 especial de quatre polsades, apuntant amb ell al seu company, fent-lo giravoltar enganxat al seu anular, obrint les cames en posició d’assalt tot recolzant l’arma per damunt del braç esquerre i cridant “mans enlaire, això és un atracament”. Mentre ell l’esperava, pacient, estacionat a les majestuoses i imponents portes dels bancs, amb el motor al ralentí, el nouvingut hi entrava procurant mostrar amb evidència el revòlver suspès de la cintura, obrint-se pas amb una certa fatxendaria, remenant els malucs amb obscenitat i veient a les mirades alienes aquell puntet d’avolesa que provoca saber que tens a les teves mans més diners dels que mai podries arribar a imaginar. Aquella era una sensació poderosa, atractiva, potent per al nou company del furgó, que imaginava la feina com si fos part dels cel·luloides de gàngsters malfactors i d’atracaments que tantes vegades havia vist al cine i que en realitat foren l’origen de la seva vocació. Va coincidir, però, l’estrena del nou furgó, amb un seguit de preocupants endarreriments durant les recollides de diners. Cada dia el furgó arribava mitja hora més tard i, el més curiós de tot, malgrat els darrers avanços tecnològics en comunicacions, durant aquelles absències temporals la central perdia tota connexió possible amb el furgó. Els guardes de seguretat no oferien cap explicació, tan sols eludien parlar-ne, o potser al·legaven problemes de trànsit, i com que els diners arribaven sans i estalvi, aquells endarreriments no amoïnaven excessivament els coordinadors de la central de seguretat. Però les setmanes anaven passant i el misteri era cada vegada més freqüent i prolongat, fins al punt que hi havia dies en els quals el furgó desapareixia totalment durant més d’una hora. Temps durant el qual, ni els sistemes de navegació, ni els telèfons mòbils, ni les connexions per internet, ni els rastrejadors incorporats al furgó, oferien cap pista plausible del que podia estar passant. Es feia fonedís. Simplement. Quan el furgó arribava, trobaven que els sacs de diners estaven rebregats, estireganyats, esbotzats, humits... Mai no faltava ni un sol bitllet, això sí, però aquella situació misteriosa i anormal havia de tenir una explicació versemblant. Per això, sense que els guardes de seguretat ho sabessin, la central va fer instal·lar una càmera oculta dins l’habitacle blindat del nou furgó. L’endemà mateix, a l’hora habitual, mentre feien el recorregut entre els principals bancs de la urbs, les connexions van caure durant gairebé dues hores. Dues eternes hores que van esdevenir un suplici inacabable per als responsables de la central que, asseguts davant de l’ordinador, com a espectadors privilegiats, no podien creure el desori que veien amb els seus propis ulls. Des de l’interior de l’habitacle blindat, el guarda de seguretat activava un dispositiu que, per radiofreqüència, deshabilitava totes les connexions mecàniques i automatismes del vehicle. Tot seguit el conductor s’incorporava a la part posterior i allí, sense preàmbuls ni prolegòmens, els dos guardes de seguretat es despullaven amb certa virulència, arrencant-se la roba, abraçant-se amb passió, llepant-se el clatell, mossegant-se els llavis, traginant els seus cossos per damunt dels sacs de diners, desenfundant el revòlver i jugant amb ell, fent veure que s’apuntaven, introduint-los a la boca, excitats pel poder de tenir entre les mans centeners de milers de bitllets que per una estona eren, només, seus. Mig despullats i estirats pel terra del furgó, el guarda més jove s’asseia a la gatzoneta damunt de l’altre arronsant les cames de manera que les natges li tocaven els talons, immobilitzant-lo amb el seu engonal endurit com l’argent, resseguint amb la punta gèlida de la pistola el cos nu el seu company abatut, els seu pit ferm de pelatge grisenc, els seus mugrons que s’endurien amb el contacte fred del canó de l’arma, el seu llombrígol que panteixava, fins que va acaronar-li els genitals amb l’extremitat metàl·lica de la pistola, pressionant-li l’entrecuix i provocant-li una descontrolada i ardent erecció. Aquells dos homes rubicunds i de musculatures inflades, esbarriaven els seus desitjos més sincers i impúdics, deixant anar els seus instints en aquell combat entre mascles que per uns instants, desinhibits pel beuratge dels diners i el poder que descontrolava les seves libidos incandescents, es deixaven anar en aquelles fantasies, en aquelles escaramusses i impulsos sexuals, flirtejant com dues concubines extasiades i corrompudes per l’eròtica dels diners, aliens al fet que el seu espai íntim i enxubat havia deixat de ser terreny vedat.