Suava com un porc, però és clar, dur 22 milions d’euros en un maletí no és
pas una activitat massa quotidiana i l’amoïnava que l’enxampessin. Per sort,
tenia credencials diplomàtiques i per això viatjava passant els controls de
duanes sense cap mena d’entrebanc. Ser ambaixador per desídia, polític per
corrupció i tresorer coquí del partit que governa per voluntat garrepa, li
atorgava certes garanties d’immunitat institucional. Quan va arribar a la
sucursal del banc de Suïssa, el gerent en persona, abillat amb el seu vestit de
coll italià i estil galeries Gürtel, l’esperava a la porta per rebre’l amb la
mirada titil·lant i fregant-se les mans ansiosament. Ell va sentir-se afalagat,
important, fogós, estrafolari, arrogant, promiscu, excitat per l’eròtica del
poder i dels diners, i va deixar-se conduir pels viaranys de passadissos de
marbre de travertí i parets d’acer cromat entapissades amb obres pictòriques i
escultures de dubtosa qualitat, però que segurament eren molt cares i molt
cotitzades pels marxants d’art més reconeguts. Poques vegades el banc tractava
amb tanta eloqüència un client, però l’ocasió s’ho mereixia, per tant, després
de col·locar els dipòsits en els comptes secrets i revisar les inversions clandestines
que el partit del govern mantenia en tots i cadascun dels paradisos fiscals, el
gerent del banc suís va oferir-li una copa de xampany francès (és clar) per
rubricar l’operació bancària lliure d’impostos i de qualsevol esclavatge
financer. Una copa va dur a una altra i aquesta altra venia acompanyada d’exquisit
caviar d’Azerbaiyán, que venia servit d’una hostessa de llarga cabellera rossa
i pits pneumàtics que, sense saber com, van acabar acollint-lo. Potser fou les
pessigolles de l’escumós, l’embriaguesa de les divises o, potser, l’eròtica
prima de risc, però l’ambaixador tresorer corrupte va deixar-se seduir pel
frenesí i el xucuxucu dels plaers d’aquella casa de barrets anomenada banc,
situat en aquell paradís mal anomenat fiscal, per gratificar els diners mal
anomenats negres, perquè de negre no en tenien res, més aviat eren violacis com
el color del mugrons de l’hostessa que el polític rellepava goludament mentre
comptava els milions que havia estafat als ciutadans carallots que, aliens al batibull
genital provocat per aquelles opaques operacions bancàries, es manifestaven a
la plaça del centre de la capital per demanar transparència i responsabilitat,
sense prendre consciència del fet que els imputats usen els diners públics amb
malvestat i de manera immoral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada