Fent un cop d’ull al mirall retrovisor, vaig veure com el vehicle del darrere ens alertava amb ràfegues intermitents dels fars. Era un cotxe de gamma alta, elegant, amb els vidres nets i pintura metal·litzada de color fosc. La meva dona i jo ens vàrem espantar. Ho entén, oi, senyor policia? Potser ens passava alguna cosa? Potser trèiem fum pel tub d’escapament? Havíem punxat un pneumàtic? Sentint el cor bombant amb virulència damunt del pit, vaig reduir la velocitat fins aturar-me al voral de l’autopista. La resta de vehicles circulaven vora nostre a una velocitat que ara, de peus damunt l’asfalt, semblava exagerada, notant com la inèrcia del seu pas ens envolava la roba i ens provocava vertigen i inseguretat. Aquell vehicle s’aturà davant nostre, amb el motor al ralentí, mentre s’obrien les portes i en baixaven dos homes, musculats, abillats amb robes elegants, amb aspecte i deix genuïnament albano-kosovar: ulls clar, cabell ros i galtes rudes. Un d’ells em parlava, maldestrament, bo i no l’entenia. Em deia que hi havia un problema, gesticulava ampul·losament i m’agafava per l’espatlla obligant a acotar-me per mirar sota la carrosseria del meu vehicle. L’altre, romania dret, quiet, emmudit, expectant. Una suor freda va inundar-me la mirada omplint-me de neguit i desgavell. De seguida vaig recordar les notícies dels robatoris de la banda dels anomenats “peruans” que atracaven turistes al bell mig de l’autopista. Les cames em feien figa i el cor se’m va glaçar i, alhora, l’estómac m’abrusava. Què podia fer? Coi de malparits! En un rampell, vaig incorporar-me per intentar alliberar-me de la pressió d’aquells delinqüents. Tot va passar molt ràpid. Tenien una agilitat innata, ensinistrada. Quan vaig adonar-me’n, l’altre home, com un liró, lluny del que jo sospitava, no estava pas robant-nos res, no regirava les nostres pertinences, no foragitava els interiors de les nostres bosses, noooo, tot al contrari. En veure el que estava passant, vaig haver de fregar-me els ulls com un enze. Havia assolir mig despullar la meva dona que, estirar-la bocaterrosa damunt del seient posterior, gemegava mentre la penetrava amb virulència, sense subterfugis ni contemplacions, etzibant-li el seu nap nerviüt que mostrava una erecció victoriosa, grapejant tota la blanesa del seu cos, fent-la glatir, estremir, panteixar, bramar com una gata maula en zel. No estava emmordassada, ni emmanillada, ni coaccionada, tan sols es deixava fer mentre aquella bèstia llepa-xones l’envestia salvatgement. Ho entén senyor policia? -Així, doncs, vol posar la denúncia per atracament? Per robatori? Per violació?- No, res de tot això se me’n refot. Vull denunciar la meva dona per barjaula!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada