Pel·lícules com la nissaga d’Star Wars, 2001 una odissea espacial, Stargate, Apol·lo 12, Dune o el mític film de ciència ficció Blade Runner, van desvetllar en ella el cuquet per la cosmonàutica i les prediccions de viatges en el futur, superant obstacles, recels de la família i constants incredulitats. Ara, orgullosa i satisfeta, contempla la bellesa del globus terraqui des de la International Space Station. Veure el món a 400 quilòmetres de la superfície de la terra, suspesa en l’òrbita espacial damunt de l’oceà pacífic, experimentant aquella sensació d’ingravidesa malgrat els compartiments pressuritzats, han provocat en ella quelcom desconegut i dolorosament atraient. Se sent poderosa i lasciva, com l’androide C3PO quan era a prop de l’Obi-Wan Kenobi, com la capitana Samantha Carter entortolligada entre les mans rudes i masculines d’en Jack O’Neill, com en Rick Deckard assedegat de sexe per la mirada sexy de la sensual replicant Rachael, com la concubina Jessica als braços del Duque de la Casa d’Atreides, com la consellera Deanna Troi delint-se per una carícia del comandant de l’Enterprise, com l’atracció maliciosa del Hall 9000 botxinejant la seva tripulació, que va idear l’Stanley Kubrick mentre la bellesa de la Terra ascendia damunt de la visió atraient de la Lluna alineada i acoplant-se amb el Sol. Servar aquella bellesa espacial la fa sentir altiva, humida i enjogassada, intuint dintre seu com es desvetlla de la llarga letargia la libido de fembra per saciar. Des dels comandaments a la Terra han detectat una llarga el·lipsi temporal durant la qual cap notícia els arriba de l’estació espacial, ni senyals d’àudio, ni de vídeo, ni dades complementàries... res, només somort silenci. Finalment, Houston ha enviat el transbordador Atlantis en missió de rescat, la tripulació del qual no pot creure allò que els seus ulls albiraven. La MIR deambula fora d’òrbita, sense ordre ni concert, els nivells d’oxigen són alarmantment baixos, la meitat dels instruments de navegació cosmonauta han fet pana i l’interior dels compartiments pressuritzats tenen l’aparença d’haver viscut una batalla estel·lar. Tot fa fortor a resclosit, ferum esparracada de bromohidrosi i suor, fins que topen amb els cossos de la tripulació surar bocaterrosa. Estan despullats, entortolligats, s’ho fan amb desimboltura, cardant per tots els orificis que troben, xuclant, mossegant, llepant, abarbant sexe contra sexe enmig d’esbufecs i xiscles corromputs per la trempera i la sodomia més ardent. Ella és poderosa, vet aquí! Amb les seves mans, pits, natges i el cony untuós, manega els genitals dels dos cosmonautes com quan fas sexe a migjorn, d’una forma barroera, fent-los enfollir, fins que els fa esclatar de plaer, una i una altra vegada, omplint de pol·lucions làcties l’ambient fètid de l’estació espacial en aquesta orgia intergalàctica. Houston, Houston... tenim un problema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada