Sovint el reclamaven per recollir clients que sortien d’aquell restaurant,
un dels més reconeguts de la ciutat. Fer el taxi era la seva passió, però és clar,
tampoc no s’hi guanyava tan bé la vida. Per això, quan va tenir l’oportunitat,
no s’ho va pensar dues vegades. De seguida va reconèixer els polítics que
deglutien amb avidesa suculents àpats en aquell selecte local de taules rodones
i tovalles de lli blanc. Veure’ls cada dia a les notícies era quelcom habitual.
El que no ho era tant fou aprendre a reconèixer rics empresaris, sempre
abillats amb els seus vestits cars; agents del servei nacional
d’intel·ligència, que ocultaven la seva identitat rere d’ulleres fosques i
cabells clenxinats; rosses xona figues amistançades de presidents, consellers i
ex tresorers merdosos que exhibien les seves joies autèntiques de la mateixa
manera que exhibien les misèries dels seus llavis siliconats i de les seves
pitreres implantades i pneumàtiques; representants de la Cambra Baixa i del
Govern, que usaven els seus privilegis per botxinejar advocats corruptes i amants
tafaneres que viatjaven per les duanes amb motxilles farcides de diners
corromputs. El taxista va aprendre a observar, a escoltar i a callar, i gràcies
a les habilitats adquirides, gairebé sense voler-ho, es convertí en el
confident de mil espectacles esperpèntics que, d’entrada, hom no atribuiria mai
a la condició humana: pel seu taxi van passar sobres ocults farcits de milions
de diners negres provinents de paradisos fiscals; quitances prorratejades
estintolades en comptabilitats manuscrites; centenars de milers de gravacions
il·legals fetes amb càmeres ocultes; fotografies d’stars system en actitud
d’embriaguesa, fent aflorar els instints més irracionals; reconeguts i famosos,
homes i dones deixant-se introduir tot tipus d’enginys eròtics per totes i
cadascuna de les cavitats del seus cossos eixamplats; fills de polítics
admirats que comercialitzaven amb la premsa sensacionalista les indiscrecions
més ocultes dels seus progenitors... Corrupció era el mot que pul·lulava en el
selecte ambient d’aquell restaurant. Per això, aquell dia, quan va arribar a
casa esllenegat de fer el taxi pels carrers humits de la seva ciutat, i després
de trobar la maleta oblidada d’algun Bàrcenas de torn, veient amb perplexitat
les fotografies, els documents, els llistats de divises negres i les gravacions
amb càmera oculta que contenia, després de gratar-se la barba uns segons, no
s’ho va pensar dos cops. Es dirigí al diari de més audiència del país tot i oferint
aquella suculenta informació classificada. Ser taxista era la seva passió,
potser era la seva vocació, però què havia de fer, si no, davant d’aquella
tessitura? Tirar de la manta, mostrar les draperies brutes dels poderosos, fer
xivarri i que comencés el show. Això sí, amb els diners que van pagar-li per l’exclusiva,
va obrir una agència d’espionatge anomenada “Mètode3”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada