Sovint em pregunten com és que vaig fer-me especialista de cinema, i sempre
dic que el que jo faig no és pas feina, sinó que és pura i simple diversió:
conduir vehicles de gamma alta; fer derrapatges i persecucions urbanes; simular
accidents mortals; estimbar cotxes pels barrancs; empitrar-me contra altres;
fer explotar dipòsits de gasolina; generar tombarelles després de posar el
cotxe a dues rodes; ensumar l’olor de la goma cremada; transgredir els límits
de la velocitat a l’asfalt veient com els llums blaus i vermells de la policia
es van empetitint dins del mirall retrovisor; sentir com ronqueja el motor i
fer vibrar la carrosseria... Us asseguro que per a mi no és feina, sinó que és el
preludi d’un excitant divertiment. Quan treballo, això sí, tinc l’adrenalina
disparada! Estic totalment revolucionat. Vaig passat de rosca! Noto la sang
alterada, estic testosferònic, com si m’hagués fotut psicotròpics, i sento una
intensa pressió al sexe que, ràpidament, em baixa als genitals estimulant-me
una enorme i plaent erecció. Aquesta sensació la tinc des que era un adolescent
de cara pigada i frisava per conduir cotxes de xoc. Pujava al vehicle, esperava
amb impaciència que sonés el brill anunciant el moment d’introduir la fitxa i,
tot just, premia l’accelerador amb tota la força que podia fent que el meu
cotxe de xoc agafés embranzida a la recerca del taujà faceciós més desprotegit.
Els xocs laterals eren els meus preferits. Era com un combat on jo sempre en
sortia triomfador. Veure l’esglai a la cara de les meves víctimes, no me
n’amago, m’excitava fins al punt de provocar-me prolongats episodis de
priapisme. Hi havia moments, ho confesso, on fins i tot em masturbava enmig de
la pista, sacsejant-me-la i ejaculant una espessa botellada genital, deixant
que la inèrcia del xoc esquitxés el terra lliscant de la pista d’acer embetumat
amb les ombres dels llums de colors que titil·laven intermitentment. Segurament
heu vist moltes pel·lícules protagonitzades per mi, vull dir que els accidents,
les curses, les persecucions i les escenes de risc i d’acció més famoses i
espectaculars de la majoria de pel·lícules, les he protagonitzat jo com a especialista
de risc. Tinc nafres i cicatrius per tot el cos, però les camuflo amb tatuatges
dels quals n’estic orgullós i satisfet. Visc al límit tots els dies. Tot és
tremendament intens, tant, que després de cada seqüència, només hi ha una cosa
que aconsegueix relaxar-me, la combinació gustosa i picant d’un gintònic mentre
em faig una bona palla. Per cert, hi ha dies que gravo fins a 10 seqüències
diferents, amb les seves 10 palles consegüents. Sovint penso que en lloc de
treballar d’especialista de cine, directament m’hauria d’haver fet porno star.
El problema és, potser, que després de tants anys d’exercir l’onanisme i la
masturbació a dues mans, tinc el “canvi de marxes” exageradament desenvolupat.
Tremendu!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada