Aquella nit el paradigma dels Reis d’Orient es va falcar en el record. Feia un fred gèlid, aquella mena de fred que s’escola per la nuca i per sota els guants i creus, innocent, que la disfressa que portes, plena de lluentons i plomes sintètiques, et preservarà d’aquells calfreds que t’esborronen la pell. La música, al·legòrica de tradicions nadalenques, ambientava les cares de la gent que, omplint els carrers humits per la neu trepitjada que havia caigut hores abans, es congriava per veure’ns passar. Aquell any les carrosses eren majestuoses, esplèndides, generadores de somnis que feien tentinejar els ulls dels infants que estintolaven ampul·losos somriures. De cop, enfront del meu halo gelat, vaig contemplar la noia patge que duia al davant: embotida dins d’un cosset de color verd lluent, mostrava unes cames llargues, de pell rellent i suau, rematades per una faldilleta de vellut verd amb volants de cotó blanc que es movien amb una gràcia mòrbida. La noia patge doblegava endavant el seu esvelt cos per recollir caramels de la saca i llençar-los carrossa avall cap a la multitud. Cada vegada que ho feia, mostrava les voluptuositats de les seves natges de fembra, suculentes i ambicioses, i la nuesa de la seva gropa de femella palpitant. Aquella imatge em turmentava, aquelles formes lascives, ablanides, de sofrages oloroses, m’obligaven encara més a contemplar la grandesa manifesta d’aquells malucs. Em delia per apropar-m’hi, per aixoplugar-m’hi, per capbussar-m’hi i encabir el membre que, malgrat el fred, es remenava ardent i cofoi dins dels elàstics leggings de patge reial que ja no podien ocultar la tremenda erecció que lluitava per esparracar-los i excel·lir a l’exterior. Ignoro si fou pel bric-à-bric de la multitud, la música que escopien els amplificadors instal·lats al carrer, els leds de colors que es reflectien en els lluentons de les disfresses o aquell fred que ens feia perdre el senderi, però alguna cosa va impel·lir-me a apropar-me pel darrere de la noia patge que em servava de reüll i somreia mel·lífluament, fins que, bo i sense adonar-me’n, vaig embessonar-m’hi acaronar-li el ventre, sentint una agradable sensació de vertigen i matxucant el meu gland, de proporcions nerviüdes, entre el seu engonal de textura untuosa i calenta, alterant la gelor del meu cos que ara es mantenia càlid i confortable vora el sexe de la noia patge que, entre gemecs i esbufecs, agombolava el cos i movia, maliciosa i estrafeta, les seves natges abundants i musculoses sota l’atenta mirada d’infants bocabadats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada