La llegenda diu que Sant Cristòfol, quan ajudava al nen Jesús a creuar el
riu, va notar que pesava molt, i el nen Jesús li digué que era perquè duia
damunt de les espatlles el pes dels pecats del món. Doncs bé, crec que és un
pecat el que està passant. Des que els cotxes han deixat de ser vehicles que
circulen rodant damunt de l’asfalt, aconseguir el permís de circulació s’ha
endurit d’una manera bo i impossible d’assumir. A finals del segle XXI, les
grans multinacionals de l’automoció, veient el filó que tenien els vehicles
elèctrics, més sostenibles, més ecològics i, aplicant totes les innovacions
tecnològiques que els enginyers anaven desenvolupant, van comercialitzar
l’utilitari més popular del segle XXII, el model “Chepo”, un cotxe capaç de
circular elevat fins a 50 metres d’alçada, amb retropropulsors biotèrmics,
combustió per energies renovables combinades, elevades mesures de seguretat
passiva i sistemes de navegació controlats via satèl·lit. Però és clar, tanta
tecnologia i tanta circulació aèria inundant el cel de les nostres ciutats, ha
obligat a endurir les lleis i les normatives, fent que aprovar l’examen de
l’autoescola esdevingui una autèntica proesa. Jo ho havia intentat en diverses
ocasions, sempre sense èxit, la qual cosa em tenia absolutament desanimada.
Asseure’m davant d’aquell entramat de botons, pantalles tàctils i ordinadors de
bord, em posava molt neguitosa, els nervis em provocaven oclusió estomacal i,
fins i tot, davant la impossibilitat de superar aquell examen, havia tingut
pèrdues d’orina maculant el seient del “Chepo”, fet que provocava un somriure
mel·liflu a la comissura dels llavis dels examinadors. Realment era frustrant i
degradant. Per sort, una companya de feina va aconsellar-me que m’apuntés a la
seva autoescola. Tenia el percentatge d’aprovats més alt de la federació,
sistemes d’aprenentatge virtuals i un preu força assequible. –Ja ho veuràs, ja-
em deia la meva amiga –aproves segur, tu ves-hi tranquil·la i confia en mi.- El
dia de l’examen, però, no podia evitar el neguit que se’m revoltava per dintre.
Sentia nàusees, la bufeta inflada i la hipertensió descontrolada, fins que vaig
entrar al vehicle assignat, estacionat a la cua de “Chepos” preparats per a
l’allau d’exàmens previstos aquell dia. Al seu interior hi havia l’examinador.
Renoi! Mirada cristal·lina; cabells bruns, lleugerament humits, que li llepaven
els polsos; mandíbula prominent, oculta rere una barba retallada de tres dies;
llavis sucosos, abundants; pectoral que panteixava lleugerament sota un
pullover de cotó que s’aferrava a la seva pell deixant entreveure les dureses de
la musculatura del seu llombrígol treballat; cames fermes, engonal eixancarrat,
desinhibit, atraient, deixant intuir uns genitals abundosos, de carnositat
olorosa, farcits de càlides i fecundes cremes. Vaig quedar ullpresa per la
imatge d’aquell home de proporcions gegantines que em parlava amb una veu
enigmàtica, que em relaxava i em feia sentir pessigolles rere la nuca. Ignoro
si fou l’instint, l’atracció rudimentària, el desig, la libido o la necessitat
de superar aquell refotut examen. Però no vaig trigar ni un segon en
descordar-li la bragueta i engolir el seu membre curvilini i sucós que
l’allotjava entre els meus llavis notant con creixia amb rapidesa a l’interior
de la meva gargamella lubricada per l’excitació. Sé que no és gaire ortodox, ho
reconec, però vaig aconseguir tres coses importants per a la meva vida: aprovar
l’examen, foragitar els nervis i els neguits, i assaborir els nèctars seminals
més dolços i excitants, tant, que encara recordo els espasmes musculars que va
provocar en la meva vulva aquella fel·lació, fins al punt que en el precís
instant que rebia l’embat del seu esperma en els meus llavis balbs per la
succió i l’esbatussada genital, vaig esbarriar un orgasme forjat per l’immens i
sublim plaer de pecar amb aquell examinador.
