THE ROAD 59 CARPOOLING O CARDAPOOLING?

Va buscar per la xarxa fins que va trobar una pàgina web de contactes per compartir cotxe. Els avantatges eren evidents: ella només havia de posar el vehicle i la resta d’ocupants compartien les despeses, peatges i carburant. Però, sobretot, va pensar que era una magnífica manera de renovar amistats, fer nous coneixements i sortir del cercle viciat i avorrit dels seus embolics habituals. Per a ella la puntualitat era primordial, per això quan va veure que el grup de quatre desconeguts amb els quals havia quedat per internet ja l’esperaven a l’hora convinguda i a l’indret pactat, es va sentir alleugerida i confiada. De seguida va veure que aquell viatge seria distret. No s’ho esperava, francament, i l’aspecte dels quatre nois la va captivar: semblaven sortits d’un concert de rock: texans arrepapats a l’engonal; cinturons amb sivelles argentades; samarretes negres encercolant els seus cossos esprimatxats, però de musculatura promiscua i tatuada; caçadores negres de pell; pentinats esbullats; barbes fogoses. Van intercanviar petons mentre es presentaven i, en aquell instant, ella va sentir com una fiblada coent que li traspassà la carcanada, imbuïda per les olors masculines i d’atracció rotunda i sexual que emanaven de la pell dels quatre nois. Eren flaires denses, una mescla d’acidesa i dolçor, d’alcohol i de cànem, que feu activar les seves feromones alterant-li la circulació sanguínia i removent els sucs interiors de la seva vagina que va començar a contraure’s amb petits espasmes musculars originats per l’efecte de l’oxitocina, l’hormona de l’activitat eròticofestiva. Se sentia feroçment atreta per aquells quatre mascles, irracionalment excitada, fins al punt que, asseguda al volant del seu vehicle, fitant-los pel mirall retrovisor, somrient amb neguit i delejant amorrar-s’hi, no podia evitar flirtejar amb ells, com tampoc no podia evitar sentit petits orgasmes espontanis que maculaven la seva roba interior, humida i penetrant. Potser fou el rau-rau del motor, potser fou el vent torb i impetuós que bufava a la carretera, potser fou que va notar la mútua atracció que es respirava en l’ambient, potser fou la seva addicció luxuriosa al sexe amb promiscuïtat, però el cas és que quan van parar a la primera àrea de servei de l’autopista, bo i sense adonar-se’n, van iniciar els rituals d’aparellament. Van abatre els seients i, sense prolegòmens, veient que ella es desfeia de la roba amb certa desimboltura, els quatre nois es van despullar mostrant-li els seus atributs enaltits i sucosos. Mans acaronant mugrons ensalivats; llavis mossegant melics endurits; dits jugant amb llengües aspres i dolces; dents torturant amb plaer escrots farcits i calents. Amb rapidesa els vidres del cotxe es van enterbolir proporcionant una certa intimitat als actes execrats a les mirades alienes que, a l’esplanada d’aquella àrea de servei ni tal sols sospitaven el bric-à-bric que s’estava reproduint en aquell cotxe que es balandrejava amb cert desori. La fogositat dels quatre nois l’excitava fent-la sentir com una plutòcrata poderosa i influent. Les cavitats del seu cos aixoplugaven els glands inflats i de capoll violat, amb voracitat i desimboltura. Ella, completament nua i cavalcant damunt d’un dels nois, va sentir com s’omplia la seva vulva amb les carnositats de dos membres flexibles i prominents. Va notar com s’omplia la seva gargamella amb un tercer masteler, el farcellet de l’engonal del qual, li rebotava als llavis ennuegant-la de sabors i de plaers. Va notar com un quart fal·lus la sodomitzava esparracant-li l’orifici anal i provocant-li una luxació, com si fos un punyent i gustós fisting, fins a les profunditats més fosques del seu ventre, esbarriant tot el seu cos amb els plaers d’aquella experiència carpooling. Sentia el seu cos corromput pels quatre membres d’aquells brivalls grenyuts que se la traginaven simultàniament amb les seves quatre titoles, cardant-se-la fins al punt que va perdre el senderi deixant anar tot el seu cos a les fantasies i al plaer que aquells membres erèctils, carregats de fluids, li atorgaven. Ella notava el seu cos ejacular com una doll de sucs orgàsmics, provocant-li espasmes clitorians, al·lucinacions vaginals i restriccions del camp visual, millors que els efectes de qualsevol droga, fins que els quatre nois, amb perfecte sincronització, van deixar anar la mel abundosa dels seus líquids enterbolits amb les seves excrescències de capolls espavilats i palpitants.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 58 BROKEBACK URBS

El mateix dia que estrenaven el nou furgó blindat, el que havia estat el seu company de feina durant anys, es jubilava. Fou per això que l’empresa de seguretat privada va assignar-li un nouvingut acabat de sortir de l’acadèmia i, segons ell, sense experiència en la custòdia i transport de diners. El nou furgó era ample i còmode, tenia caixes de seguretat amb sistema d’obertura retardada, prestatgeries cromades, seients de cuir negre, aire acondiciat, sistemes de navegació via satèl·lit, comunicacions digitals, wifi i un ordinador des d’on es podia controlar, domòticament, tant el funcionament mecànic del furgó, com les eines de seguretat activa i, també, la munició que un vehicle com aquell havia de dur. De seguida es va trencar la comoditat de la rutina diària. El nou company estava entusiasmat amb la feina. Tombar de banc en banc, recollint sacs farcits de bitllets, l’excitava. Jugava amb el revòlver calibre 38 especial de quatre polsades, apuntant amb ell al seu company, fent-lo giravoltar enganxat al seu anular, obrint les cames en posició d’assalt tot recolzant l’arma per damunt del braç esquerre i cridant “mans enlaire, això és un atracament”. Mentre ell l’esperava, pacient, estacionat a les majestuoses i imponents portes dels bancs, amb el motor al ralentí, el nouvingut hi entrava procurant mostrar amb evidència el revòlver suspès de la cintura, obrint-se pas amb una certa fatxendaria, remenant els malucs amb obscenitat i veient a les mirades alienes aquell puntet d’avolesa que provoca saber que tens a les teves mans més diners dels que mai podries arribar a imaginar. Aquella era una sensació poderosa, atractiva, potent per al nou company del furgó, que imaginava la feina com si fos part dels cel·luloides de gàngsters malfactors i d’atracaments que tantes vegades havia vist al cine i que en realitat foren l’origen de la seva vocació. Va coincidir, però, l’estrena del nou furgó, amb un seguit de preocupants endarreriments durant les recollides de diners. Cada dia el furgó arribava mitja hora més tard i, el més curiós de tot, malgrat els darrers avanços tecnològics en comunicacions, durant aquelles absències temporals la central perdia tota connexió possible amb el furgó. Els guardes de seguretat no oferien cap explicació, tan sols eludien parlar-ne, o potser al·legaven problemes de trànsit, i com que els diners arribaven sans i estalvi, aquells endarreriments no amoïnaven excessivament els coordinadors de la central de seguretat. Però les setmanes anaven passant i el misteri era cada vegada més freqüent i prolongat, fins al punt que hi havia dies en els quals el furgó desapareixia totalment durant més d’una hora. Temps durant el qual, ni els sistemes de navegació, ni els telèfons mòbils, ni les connexions per internet, ni els rastrejadors incorporats al furgó, oferien cap pista plausible del que podia estar passant. Es feia fonedís. Simplement. Quan el furgó arribava, trobaven que els sacs de diners estaven rebregats, estireganyats, esbotzats, humits... Mai no faltava ni un sol bitllet, això sí, però aquella situació misteriosa i anormal havia de tenir una explicació versemblant. Per això, sense que els guardes de seguretat ho sabessin, la central va fer instal·lar una càmera oculta dins l’habitacle blindat del nou furgó. L’endemà mateix, a l’hora habitual, mentre feien el recorregut entre els principals bancs de la urbs, les connexions van caure durant gairebé dues hores. Dues eternes hores que van esdevenir un suplici inacabable per als responsables de la central que, asseguts davant de l’ordinador, com a espectadors privilegiats, no podien creure el desori que veien amb els seus propis ulls. Des de l’interior de l’habitacle blindat, el guarda de seguretat activava un dispositiu que, per radiofreqüència, deshabilitava totes les connexions mecàniques i automatismes del vehicle. Tot seguit el conductor s’incorporava a la part posterior i allí, sense preàmbuls ni prolegòmens, els dos guardes de seguretat es despullaven amb certa virulència, arrencant-se la roba, abraçant-se amb passió, llepant-se el clatell, mossegant-se els llavis, traginant els seus cossos per damunt dels sacs de diners, desenfundant el revòlver i jugant amb ell, fent veure que s’apuntaven, introduint-los a la boca, excitats pel poder de tenir entre les mans centeners de milers de bitllets que per una estona eren, només, seus. Mig despullats i estirats pel terra del furgó, el guarda més jove s’asseia a la gatzoneta damunt de l’altre arronsant les cames de manera que les natges li tocaven els talons, immobilitzant-lo amb el seu engonal endurit com l’argent, resseguint amb la punta gèlida de la pistola el cos nu el seu company abatut, els seu pit ferm de pelatge grisenc, els seus mugrons que s’endurien amb el contacte fred del canó de l’arma, el seu llombrígol que panteixava, fins que va acaronar-li els genitals amb l’extremitat metàl·lica de la pistola, pressionant-li l’entrecuix i provocant-li una descontrolada i ardent erecció. Aquells dos homes rubicunds i de musculatures inflades, esbarriaven els seus desitjos més sincers i impúdics, deixant anar els seus instints en aquell combat entre mascles que per uns instants, desinhibits pel beuratge dels diners i el poder que descontrolava les seves libidos incandescents, es deixaven anar en aquelles fantasies, en aquelles escaramusses i impulsos sexuals, flirtejant com dues concubines extasiades i corrompudes per l’eròtica dels diners, aliens al fet que el seu espai íntim i enxubat havia deixat de ser terreny vedat.

THE ROAD 57 L’ELECTRICISTA, EL TÈCNIC DE SO I ELS GUNS N’ROSES

Cada setmana vaig a quatre concerts diferents. En realitat és tremendament esgotador, però no pas pel que us penseu. A les tres hores que pot durar l’espectacle, hi hem de sumar set hores més de preparació i muntatge, els prolegòmens i el desplaçament. És el que té ser tècnic d’imatge i so. Això sí, viatges molt i per tot arreu, i vius en directe la follia dels millors concerts de Heavy Metal. Viatges de franc per països i ciutats que desconeixies que existissin, t’allotges en hotels glamurosos i menges àpats que desvetllen i fan ensonyar la teva libido. Et fan un passi VIP per accedir a les zones restringides, és clar, els tècnics hem de poder muntar els cables, oi? I, llavors, prens consciència de la magnitud del que t’embolcalla i et regira l’interior: riuades d’alcohol, opi, cocaïna, beuratges d’estramoni i sexe a dojo sense preàmbuls ni contemplacions. Beus de tot, ensumes de tot i t’ho cardes tot. Ja que hi ets, oi? Et tragines, amb un vis-a-vis, la maquilladora que vas conèixer al darrer concert de l’Airon Maiden; flirteges anfractuosament amb el bateria grenyut i atraient dels Black Sabbath; tastes una mica de haixix als camerinos de Metallica; observes amb perplexitat com esberlen una atrèsia amb un improvisat fisting anal entre proxenetes tatuats al concert dels Scorpions; empedreïda pels efectes de mesclar alcaloides i gintònics, la mànager dels Motörhead et fa una fel·lació brutal introduint-se la teva titola fins al més profund del seu ganyot ensalivat; coneixes mil dones luxurioses que s’esbatussen per fer ungüents amb els teus fluids genitals i l’excés de la seva segregació vaginal; fins i tot et deixes sodomitzar, subversivament i inesperadament, pel cantant dels Guns N’Roses, coi, que és l’Axl Rose, què voleu? Hi ha divinitats a les quals els permets qualsevol cosa. Doncs ja ho veieu, aquesta és la vida avorrida i insulsa dels tècnics d’imatge i so que tombem pels concerts i espectacles d’arreu, malgrat que sovint tinc la sensació que treballo en un bordell de carretera, francament! Però com se sol dir en aquests casos: “que me quiten lo bailao”!

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 56 XALAR VEIENT LES ESTRELLES AMB NOCTURNITAT I AMB MOLT DE GUST!!!

Ja coneixes la meva afició per l’astronomia, oi? Doncs resulta que els de l’associació van fer un emailing organitzant una sortida nocturna per veure la pluja d’estels, les famoses perseidas, les llàgrimes de Sant Llorenç i, és clar, m’hi vaig apuntar de seguida. El viatge en autocar va ser pesat, francament, però després, collons... Em va passar una cosa que... Si ho arribo a saber... Ens van dur fins a la serralada de Gemenelles, sí, home, aquella que hi ha cap al sud, el perfil de la qual té forma de pitram, oi? Cal anar ben lluny, perquè per poder veure la pluja d’estels és important que no hi hagi contaminació lumínica. Creu-me, era tan fosc que bo i feia por i tot. La foscor no ens deixava veure ni tan sols on trepitjàvem. Vaig seure damunt l’herba humida per la rosada i, molt lentament, la gent va deixar de xerrar per contemplar, en silenci, la bellesa del cel estrellat. Llavors, ostres!!! Sí, sí, llavors, vaig notar com s’apropava una noia. No vaig veure qui era, doncs els ulls encara no se m’avien dilatat prou per veure-hi clar dins la fosca, però vaig intuir que tenia una silueta suggerent. No va dir-me res, tan sols va seure vora meu, molt a prop, abraçant-se els genolls i contemplant, pacient i macilenta, el cel enteranyinat d’estels. De seguida vaig notar la seva cabellera rinxolada que em besava les galtes. Que flirtegés en silenci fou una sensació agradable que em va captivar. Jo no gosava dir-li res, però et confesso que mil pensaments obscens van inundar la meva ment. De cop, la noia va apropar-se una mica més, fins al punt que vaig notar el seu alè càlid, olor de murtra, a la meva nuca. Era agradable, molt excitant i, atònit, la vaig deixar fer com un estaquirot. No t’ho creuràs, però de seguida va començar les rebequeries de fembra en zel. Va agenollar-se davant meu i amb destresa, va descordar-me la sivella del cinturó i la bragueta. Vaig estirar-me amb els colzes damunt de l’herba, embadocat sense moure’m i ella, entremaliada, va fer-me fer un alçaprem tot i estirar els pantalons, arregussant-los fins als turmells, deixant els meus genitals al descobert. Sentir l’aire refrescant de la nit, l’herba fent-me pessigolles a l’escrot i saber que en qualsevol moment podíem ser descoberts per mirades alienes, va provocar-me un enrenou genital i una enorme trempera que ella, encaparrada, no deixava de llepar i succionar, primer lentament, jugant amb la seva llengua humida encercolant el meu penis inflat, per engolir-lo bruscament amb delit. Notava les batzegades dels meus testicles rebotant-li al mentó, mentre els seus rínxols tamborinejaven el meu melic, el meu pubis, el meu engonal. Jo intentava reprimir els gemecs, els udols i els espasmes que aquella estimulació bucal del meu òrgan genital em provocava. La seva llengua llepava, els seus llavis succionaven, la seves dents mossegaven mentre sacsejava vívidament el meu capoll lubricat amb l’abundosa salivació d’aquells llavis que, de sobte, van aixoplugar els ungüents d’una ejaculació que va deixar-me completament extasiat. Aquella nit no vaig veure ni una sola pluja d’estels, però t’asseguro que vaig xalar veient les estrelles.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 55 L’ENIGMA DEL NÚMERO 23: EL SECRET DEL CÒDEX CALIXTÍ

Jo vaig robar el Còdex Calixtí de la Catedral de Santiago de Compostel·la. Va ser molt fàcil. Tenia un amic a Milladoiro que durant anys ha fet de lampista i manyà a la catedral, per això sempre ha tingut via lliure a tots els racons del monument i coneixia com custodiaven el còdex. Sí, sempre he sabut que estava follament enamorat de mi i, aprofitant la connivència, no em va costar gaire que s’imputés declarant-se autor del robatori. Durant anys d’estudi teològic i astrològic he anat forjant una teoria esbojarrada, a priori una hipòtesi sense cap ni peus, però que m’ha mortificat fins al deliri, ha estat la meva obsessió i, és clar, ho havia de comprovar. Decidida, doncs, vaig invertir 23 dies fent el camí de Sant Jaume a peu, des de Roncesvalles fins a la platja de Lourido, arribant a Muxía, pel camí de Finisterre. I sí, efectivament, hi ha un secret, una llegenda, un mite suggestivament cel·lat, allò que no s’explica, el que ningú no vol desvetllar, però jo us ho diré, què carai! Teniu dret a saber-ho. A la col·legiata d’Orreaga, a Roncesvalles, vaig obtenir la Credencial, el passaport que pots anar segellant a cada alberg i que al final, després d’acreditar 100 quilòmetres de camí, t’atorga la Compostel·la, el document del Cabildo Catedralici que t’acredita com a caminant. El primer dia de camí, vaig entrar en un restaurant i vaig demanar el menú del peregrí. Van oferir-me un plat de mongetes vermelles d’Ibeas amb xorisso i morcilla de Burgos, un filet de vedella i crema Doña Blanca per postres. Carai! Vaig pensar. Certament, un àpat complet. Calorífic en excés, però tantes hores a peu representa un desgast energètic important. Tantes hores caminant i, és clar, la recompensa que t’arriba al final del dia, quan entres a determinats albergs, que et deixa absolutament esllenegada. Ni capbussant-me a les biblioteques, ni navegant llargues hores per internet, ni entrevistant-me amb erudits, professors, teòlegs ni savis, res no em conduïa on volia arribar, per això vaig robar el Liber Sancti escrit pel Papa Calixt II i que relata amb tot luxe de detalls els miracles de l’apòstol Sant Jaume. Consultant el còdex, de seguida vaig veure un símbol que, difós, es repetia cada 23 pàgines. Era com una marca d’aigua amb forma de petxina de la qual emergia una creu patriarcal, el perfil de la qual era una espasa encarnada. Em va recordar els signes dels templaris santiaguistes, eren símbols que s’associen a les bules i les dispenses, i que presenten un marcat caràcter màgic i esotèric. Totes les investigacions em duien a la mateixa conclusió, el còdex ocultava les pistes d’un misteri escabrós, escandalós... Un enigma que les templaris van ocultar durant segles per associar-lo a actes satànics. Però fins que no vaig arribar a l’alberg situat a prop del Monte do Gozo, no vaig poder constatar-ho. Segons les meves investigacions, els frares franciscans, carmelites i els jesuïtes, a l’edat mitjana, usaven determinades ermites, petites esglésies i convents perduts enmig dels boscos com a via d’escapament per practicar-hi orgies, viciosos actes de sodomia i altres depravacions per alliberar la immundícia del sexe oprimit per les autoritats eclesiàstiques i la inquisició. Es tractava d’indrets ocults als serfs de l’església i que es coneixien amb el nom de mancebías, però que no eren cap altra cosa que bordells clandestins. La petxina i la creu patriarcal era el símbol ocult que indicava que allí podien deixar anar les seves fantasies més obscenes sense contemplacions, i sense haver de pagar cap penyora o bula. El gran secret d’aquells albergs, doncs, és que en realitat eren prostíbuls on els religiosos podien alleugerir les tensions del camí, llocs on podien recuperar la calma i assedegar els seus genitals escaldats. Recintes on practicar gang bangs sexuals, endebades, sense haver de donar explicacions, gaudint dels plaers de la carn amb desconeguts, del sexe esporàdic, plaent i sense compromís. Podríem dir que eren indrets on es va practicar el primer cruising clandestí de la història dels fidels a Sant Jaume. Aquest és, doncs, el gran enigma. Però, us preguntareu, perdura encara aquesta “tradició”? Tan sols necessiteu segellar la Credencial, completant-la, i deixar-vos anar quan trobeu al llindar de la porta d’accés d’un alberg, el símbol de la petxina i la creu amb l’espasa encarnada, i ja ho veureu! Recordeu, cada 23 albergs. Ara enteneu el somriure perenne dels peregrins malgrat el cansament i les penúries del camí, oi? Ai, galifardeus!!!

Gràcies, Enric Pérez, per ser, sense saber-ho, font de la meva inspiració literària.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 54 SÍ, VAIG PERDRE LA MEDALLA DE BRONZE, PERÒ...

Quan era petita em feia pànic nedar, perquè creia que m’enfonsaria i m’ofegaria. Quan vaig aprendre a fer-ho, però, vaig comprendre que l’ésser humà sura a l’aigua, sobretot si et relaxes i t’hi deixes anar. Ara sé que quan ets a l’aigua pots fer de tot, sí, sí, de tot... També això que t’imagines. Sóc una excel·lent nedadora, sóc campiona nacional, medalla d’or als europeus de natació en aigües obertes, plata als mundials de natació i he estat a punt d’aconseguir el bronze olímpic. Si no fos per la belarussa, punyetes! Però això no és el que et volia explicar. Resulta que la belarussa... Renoi amb la belarussa! Cos motllurat, fibrada, musculosa, de pell ben iodada. Estàvem disputant els 10 km. en aigües tranquil·les al llac Serpentine del Hyde Park de Londres. Jo sabia que l’or i la plata tenien nom, la nord-americana i la xinesa estaven molt per davant meu i començava a notar que em flaquejaven les cames. Però tenia una oportunitat, només faltaven 2 km. per penjar-me el bronze. Tenia els braços adolorits, els tendons de les cames endurits, les sofrages em cremaven dins l’aigua i les nàusees envaïen la meva gargamella. Però volia aquell bronze, el necessitava i estava disposada a fer de tot. Competir en una prova de natació com aquesta és molt dur: cops, empentes, estiraments, pessigades... Sempre acabem amb sangtraïts per tot el cos. Les rivals neden molt a prop teu i els tocaments i les friccions són inevitables. Des d’una de les barques vaig veure com un jutge feia un amonestament i, creient que anava per mi, vaig girar la testa instintivament. Llavors vaig veure la maleïda belarussa que m’estava trepitjant els talons. A cada braçada que feia, més a prop la tenia, no mostrava gens de fatiga i jo bo i no podia resistir-ho més. Vaig intentar treure forces d’on ja no me’n quedaven en un inútil i fallit intent d’esgarrapar uns metres a la belarussa que gairebé ja m’havia avançat. Nedàvem tan juntes que els nostres braços en fregaven i l’aigua, escalaixada, ens esquitxava pertot. La belarussa em colpejava i reia mentre jo notava les cames de fusta i el cos entumit. De cop, la belarussa va fer un moviment inesperat, tot i col·locant-se damunt la meva gropa. Va ser tot molt ràpid. Tot va passar en uns instants. Vaig notar el seu cos fred i calent ensems, moll per l’aigua del Hyde Park i la seva pell rellent de suor. Allò, inesperadament, em va agradar excitant el meu apetit. Amb prou feina no podia treure el cap de l’aigua per respirar, però notar el cos atlètic de la belarussa damunt meu, els seus pits premuts dins del banyador, de mugrons erigits que se’m clavaven a l’esquena, el seu alè calent acaronant-me el clatell, els seus braços forts remant amb virulència mentre les seves cames xapotejaven entre les meves, va fer que em donés completament. Només podia fer una cosa, deixar-me anar. De sobte, vaig notar com la belarussa s’excitava, els seus genitals eren d’una mida exagerada, molt prominents, semblaven uns genitals masculins, que lluitaven per excel·lir de l’opressió del banyador. Quan més avançàvem, més excitada estava fins al punt que vaig començar a notar com els seus llavis inferiors, inflats i endurits, i el seu clítoris exageradament opulent, penetraven per la ranura del meu banyador que amb els moviments natacionals, s’havia desplaçat. No vaig intentar desfer-me’n, perquè era extremadament agradable i complaent sentir les pessigolles i les envestides, breus i contínues, del cony de la belarussa entre les meves natges, furgant al meu cony dins la frescor de les aigües del Serpentine i davant la mirada de jutges, la gent que hi havia a la riba del llac, i centenars de milers d’espectadors d’arreu del món que ho veien en directe per la televisió. Mig ofegada, excitada com mai no m’hi havia sentit i completament escorreguda i avergonyida, vàrem aconseguir arribar a la línia de meta, però la belarussa tenia la braçada més llarga i per una mil·lèsima la photo finish li va atorgar el bronze tan delejat per mi. Sí, em vaig haver de conformar amb el diploma olímpic, però no m’importa, la belarussa em va proporcionar una cosa superior a qualsevol metall, una quimera, el millor multi orgasme mai no somniat! T’ho asseguro!

THE ROAD 53 NYOTAIMORI: EL PLAER DE MENJAR-TE EL SUSHI.

Ni nata, ni xocolata, ni crema catalana… A mi el que m’agrada de debò és el sashimi o el sushi. Tinc una veritable passió pel menjar japonès. Això ho vaig tenir clar des del primer viatge que vaig fer Heijo-kyo per expandir el negoci familiar al Japó. Després de les erudites i inacabables reunions de treball, i per tancar els tractes, els meus amfitrions van dur-me a sopar al selecte restaurant Chúó. Va ser un generós i incitant obsequi per als sentits. Un allau d’aromes va revolucionar les meves narius i la meva libido que vivia en letargia fins a aquell moment: trufes, caviar, llagosta, delícies de wahyu, el millor sake d’arròs... El meu olfacte es va expandir, el meu ganyot es va contraure entre espasmes guturals, vaig començar a notar com s’incrementava el ritme de les meves palpitacions i com s’alterava la meva sang que, concentrada al ventre, gairebé em va provocar una erecció. Com un passerell, sense entendre massa bé què estava passant, els meus amfitrions van acompanyar-me a través d’un Kondo, una mena de passadís d’or, vers una zona oculta del restaurant i, de sobte, perplex i incrèdul, la vaig ullar. Al bell mig de la sala, il·luminada en la penombra, estirada panxa enlaire damunt d’una taula feta amb fusta de xiprer, una noia ens esperava, quieta, completament immòbil, submisa. Tenia tot el cos cobert de sushi esbarriat per tota la seva pell. Era com un tapís meravellós que s’amotllava com un guant a les corbes del seu flanc. De seguida va començar l’impúdic ritual. Simultàniament anàvem retirant els trossets de sushi, deixant al descobert la pell suau, blanca i delicada de la noia. N’hi havia que usaven els pals ohashi, d’altres ho feien directament amb els dits i fins i tot n’hi havia que s’hi apropaven ensumant ben a prop el sushi, per arrencar-lo amb la llengua i amb les dents. Els ulls dels comensals estaven plens de desig i de luxúria. Menjaven sense mastegar, engolint el sushi esperonats pel rebombori d’aquell acte que ens assadollava els sentits. Lentament la noia va anar quedant nua: el llombrígol que tremolava lleugerament; els mugrons ensalivats; els pits adolescents que panteixaven; l’engonal humit que s’estremia; el pubis perfumat, palpitant, de vellut... El seu cos era encara el d’una nena tendra, pura, era el cos verge d’una geisha virtuosa. Usar-la com a recipient culinari va ser l’experiència eroticogastronòmica més intensa que mai no havia experimentat. Aquell acte va esdevenir un ritual que va estimular els meus sentits, el gust, el tacte, la vista, l’olfacte, desvetllant la meva libido i fent que el meu sexe, inflat com un bocoi, incitat per l’aiguabarreig incontrolable del plaer que inundava el meu organisme, tingués un espectacular, generós, incontrolable, gustós i extasiant orgasme, motivat per aquell increïble sploshing gustatiu.