THE ROAD 47 FLINGANTEJANT LES NATGES A RITME DE SWING

Vivim, mengem, dormim, pixem i forniquem a la carretera. És la vida dels músics. Ho vaig tenir ben clar des del primer cop que vaig escoltar a en Ray Charles interpretant I got a woman. Encara no m’aixecava dos pams de terra i ja frisava per tamborinar amb els dits la lluentor d’una trompeta o amorrar els llavis al saxòfon. És quelcom inexplicable. S’ha de sentir a la pell, a l’estómac, al sexe... Tinc una band jazz amb la qual fem uns directes que sonen de conya, brutals. El nostre espectacle no es pot arribar a definir i, potser per això, lluny d’adduir cap problema, és quelcom que atrau l’atenció de tot tipus de públic que paga bitllo-bitllo per venir a escoltar-nos. Primer, l’atzarosa improvisació a ritme de swing omple els locals foscos i enxubats on ens contracten. Diuen que sonem amb elegància, força i vitalitat, com el millor hard bop d’en Max Roach, del Sonny Rollins o de les big bands de Thad Jones i Maynard Ferguson. Però el ritme i la sensualitat dels instruments ens aboquen de seguida al funky jazz, intentant emular admirats mestres com en Ramsey Lewis. El bateria: cabellera rossa, de seda, ulls cristal·lins, braços d’argent, plens de giny; el clarinet: cos esprimatxat, farcit de luxúria, sempre llest per fecundar; el trombó: un negre imponent amb una aurèola de misteri encapsulada rere un sexe que s’intueix enorme, gràcil, juganer, camuflat a l’entrecuix; el contrabaix: dits llargs, ensinistrats, que provoquen el rebombori interior de los noies quan els acarona la pell; el trompetista: cos ben iodat, motllurat, atraient, rebec; el saxòfon: gratant-se la barba de quatre dies, mirada perduda, capel malgirbat, cabells esbullats, pectoral pelut, llenguallarg, de salivació abundosa i dolça... Però no us vindré ara amb camàndules! Potser és l’atracció misteriosa del blues i del soul, o els llums somorts dels escenaris, o el swing que les hipnotitza, però majoritàriament el nostre públic és femení: dones de pits generosos, fembres de pits erigits, bagasses de pits exprimits, mosses de pits tatuats, nenes de pits tendres, femelles de pits ardents i trapelles, i concubines de pits reconstruïts i mugrons humits i atractius, de textura i mides perfectes, d’aquells que t’agafen ganes de remenar i xuclar... Totes elles omplen cada nit els tuguris on actuem, i en acabant, excitades per la música, èbries per l’ambient opiaci i resclosit pel sabor de l’estramoni i del cànem i de les feromones, excel·lides pel vibràfon, extasiades pel fliscorn, orgàsmiques i ullpreses per l’òrgan hannord, es deixen seduir per les percussions i ritmes de la nostra actuació que sempre fineix en la intimitat dels camerinos, mal averany, que flairen a alcohol i haixix, amb l’acció d’aquelles dones luxurioses flingantejant les nostres natges, entestades perquè les envestim una altra vegada, sense prolegòmens, sota l’embruix del nostre jazz, fins que aconsegueixen buidar els nostres ungüents genitals, assedegant el seu plaer. A la carretera hi forniquem, hi pixem, hi dormim, hi mengem i hi vivim... És, sens dubte, el resum de la rutinària vida dels músics de jazz.

THE ROAD 46 LA DONA DE L’ENGONAL PODAT-A-RAS-DE-SOCA.

Treballar a l’arc de seguretat de la terminal de vols internacional de l’aeroport mai no és avorrit, sobretot per a una dona com jo. Us en faríeu creus de tot el que veig passar per la màquina d’infrarojos, i no us creuríeu la quantitat d’objectes i substàncies alcaloides que requisem a diari. Però el més divertit, si més no curiós, són els indrets on la gent intenta camuflar, colla de mindundis, tot el que és bandejat i prohibit. Ho noto de seguida quan algú pretén aixecar-me la camisa. Sí, és com un do, no us ho podria pas explicar. Detecto les mirades, els gestos titubejants, la suor rossolant pell avall, la inquietud... Fins i tot hi ha dies que ho intueixo quan em vesteixo per anar a la feina, perquè tinc el pressentiment que alguna cosa especial, potser diferent, succeirà. Avui mateix, mentre m’abillava amb la camisa blau cel de l’uniforme, em penjava la porra a la cintura dels pantalons i em feia una cua de cavall per posar-me la gorra, he notat quelcom especial, com una fiblada roent a l’estómac, com una coïssor a la zona púbica, com un senyal que, us ho he de confessar, sí, fins i tot m’ha arribat a excitar. La gent va passant per l’arc de seguretat i jo, sol·lícita i professional, registro butxaques, bosses, maletes, sacs, carteres, sabates, abrics i, també, palpo amb les mans tothom que em resulta sospitós: braços, esquena, estómac, malucs, engonal... Toco tot el que em ve de gust tocar. Què voleu? És la meva feina! De sobte, la coïssor a l’entrecuix m’ha tornat a envair. Aquesta vegada, però, és un rau-rau més intens, més punyent, tant, que fins i tot se m’han endurit els mugrons que ara, semblen voler foradar la brusa de l’uniforme que me’ls oprimeix. I llavors, la veig. És una dona exuberant: cabellera bruna, ondulada, que li llepa les espatlles; escot generós, mostrant un bé de déu de mamellam abundós, de pell fina, voluptuós, que balandreja amb el vaivé del caminar fent que el frec a frec d’aquells dos pits dins l’escot esdevingui captivador, bo i hipnòtic. Mini vestit de tub que deixa al descobert unes cames infinites, de pell suau, musculoses, fibroses; tacons de xarol negres i ungles pintades d’un robí intens, de fulana pertorbadora. Quan l’he tinguda al davant no me n’he pogut estar. Li he demanat que es retirés de la munió de gent i he procedit al registre habitual. Quan he imposat les meves mans al seu cos, he sentit com m’escruixia el sexe, que se m’ha humitejat de cop, inflant-se dins de les calcetes. La seva pell flairava a vainilla; els seus ulls, brillants, de dona luxuriosa, m’han anestesiat; he notat el seu alè càlid damunt les meves galtes; he magrejat amb els dits palpissos, les seves mamil·les de fembra, els seus malucs de gata maula, els seu engonal podat-a-ras-de-soca. I el meu desvari interior ha arribat a ser tan vivament irritat que la coïssor interna ha esdevingut, sense control, una hemorràgia d’ungüents vaginals tan intensa que fins i tot he perdut el coneixement. Doncs sí, ja ho veieu, treballar a l’arc de seguretat de la terminar internacional de l’aeroport, mai no és avorrit. Tot al contrari, és d’allò més motivador per a una dona com jo.

THE ROAD 45 LA LLEGENDA DE LA INDOMABLE!

Encadenats pels turmells, arrenglerats com esclaus al voral de la carretera, amb el pic i la pala entre les mans, els presidiaris, descamisats i insurrectes, havien de suportar el sufocant sol de mitja tarda del calorós estat de Florida, custodiats pel l’atenta mirada dels guardians que, malfactors sorruts, rere les ulleres de sol fosques, capell de feltre i camisa caqui amb les mànigues arregussades, lluïen els emblemes de la penitenciaria amb estultícia i murrieria, subjectant rifles i, a voltes, un fuet esfilagarsat per l’ús. De sobte, com una alenada d’aire fresc, com una visió angelical, un fet inesperat i inquietant va eixorivir aquelles midades esmaperdudes, refrescant les seves pells emmascarades, amarades de suor i quitrà. A prop de la carrereta, una noia de cabells rossos i pell bruna va eixir de la cabanya de fusta on vivia iniciant el ritual de neteja del vell Ford Mustang que reposava, inert i empolsegat, davant d’ells. La noia, abillada amb un vestit curt, d’aquells botonats per la davantera, deixava brollar l’aigua de la mànega que subjectava amb desimboltura, entortolligant-se amb ella i fent que li estrangulés la cintura balba. Deixava que la humitat de l’aigua tornés transparent el cotó que l’embolcallava. Deixava que l’escuma li rossolés cos avall, molt lentament i, en acabant, s’ajupia per remullar l’esponja dins del cubell metàl·lic, mostrant les seves natges calentes, fermes, generoses i obertes al final d’unes cames infinites, d’aquelles que no s’acaben mai. Coneixedora de les mancances i limitacions sexuals dels interns a la penitenciaria, deixava que els presidiaris excitessin granment el seu apetit amb la visió del seu escot voluptuós i implacable. Deixava que somniessin amb el delit de posseir aquella carn prenyissa i seductora mentre els provocava com la barjaula més barroera i sexy. Deixava que els seus pits freguessin, estireganyats, els vidres molls del vehicle, amb petits aürts que provocaven l’enduriment dels seus mugrons erèctils, com erèctils romanien els membres escaldats i coents dels presos que no podien evitar empassar-se la salivació abundosa dels seus llavis ansiosos, entestats per deglutir amb avidesa els de la noia que els feia fantasiejar com passerells trempats per aquella visió desconcertant i ardent que els va ullprendre. Aquella nit, quan els presidiaris van ajocar-se en la penombra de les cel·les enxubades, emparats per la foscor de la seva onanista solitud, s’inicià un nou ritual, una esbatussada orgàsmica que acabà, entre gemecs i bleixos masturbatoris, amb una hemorràgia genital col·lectiva imbuïda pel record viciós i descarnat del miratge de la mala pècora escalfa tites que rentava el vell Mustang empolsegat.

NdA: Gràcies Stuart Rosenberg, per la teva irritant inspiració. Gràcies Paul Newman, pel teu aclucar d’ulls extasiant.

THE ROAD 44 RADAR: APARELL QUE, MITJANÇANT ONES RADIOELÈCTRIQUES D'ALTA FREQÜÈNCIA, ÉS CAPAÇ DE LOCALITZAR I D'IDENTIFICAR OBJECTES A DISTÀNCIA. SÍ? SEGUR?

Fart de sentir-se capturat pel flaix, infal·lible i molest; avorrit de rebre les notificacions i les multes; tip de sentir-se coartat a la carretera i impotent per no poder gaudir del ronc de motor i de la velocitat amb el seu cotxe nou de trinca, aquell dia no va poder aguantar-se més i, quan veié la senyalització tot indicant que s’apropava a un radar, decidí aturar el vehicle a la cuneta, tragué les ulleres de sol de la guantera estintolant-se-les a la cara, eixí de l’automòbil i es dirigí, lentament, amb el posat fatxenda, fins a l’aparell delator, impassible, palplantat a l’asfalt que, ara, davant seu, semblava només una caixa metàl·lica amb un forat poc amenaçador. Mirà cap a la dreta i cap a l’esquerra. La carretera es veia llargaruda i solitària. Es descordà la sivella del cinturó, es desbotonà els pantalons que van rossolar-li ràpidament cames avall, fins als turmells, alliberà la membre flàccid de l’interior dels calçotets de cotó i, sense aval ni gatge, inicià el ritual de bombeig masturbatori fent que el seu membre, gros i de color violat, s’inflés com un bocoi. Potser fou la sensació de transgressió, o bé el sentiment de victòria, o el triomf de trencar les normes i de burlar-se’n, però practicar aquell acte bandejat a plena llum del dia, enfront de l’objectiu del radar que no parada de disparar flaixos intermitents, i exhibint-se davant d’alguns vehicles que anaven passant i fent sonar els clàxons en veure el que estava exercitant, va fer que tot plegat l’excités com una mala cosa. Sigui com sigui, arribà ben aviat al clímax individual, embetumant el diafragma del radar amb ràfegues llefiscoses i abundoses de segregació genital. Des d’aquell dia s’ha creat un gran rebombori, perquè a tots els controls de reconeixement, els Mossos d’Esquadra comencen amb una frase: -Bon dia senyor, faci el favor d’aparcar, surti del vehicle, abaixi’s els pantalons i comenci a sacsejar-se-la!- Dubto molt, però, que aquests tipus de mesures serveixin per atrapar l’infractor.

THE ROAD 43 “DILDOS” NÀUTICS AMB VUIT POLZADES, FARCELLET D’ENGONAL I COPA DE SUCCIÓ

Ella es feia la morta, deixant surar el cos nu damunt de l’aigua turquesa de les platges de Malàisia, abstreta, gaudint del suau onatge que li llepava els pits escalfats pel sol, aliena a allò que se li apropava nedant dins l’aigua, sense compassió, com un animal mesquí, com un tauró de sang freda, de cos endurit i de formes llefiscoses i nerviüdes. De sobte, una onada escalaixada va fer que topés amb ella, que s’esporuguí en veure aquell objecte que havia aparegut del no res, un consolador de làtex que surava erecte i, que amb el vaivé de l’onatge, envestia amb insistència el seu cos de pell colrada. Diuen que un pescador nadiu havia vist un parell més de consoladors surar aigües endins. Quina poca soltada! Diuen que un vaixell que es dirigia cap a les platges del sud de Madagascar, havia topat amb el que aparentment era un blanc de sardines, però que sorprenentment havia acabat sent una munió de consoladors de làtex que ballaven i balandrejaven acompassadament a l’aigua, alineats com si d’una colla d’estornells es tractés, emmirallant-se damunt de l’escuma blanca per l’onatge de l’oceà. Diuen que una expedició científica que es dirigia cap a les gèlides aigües del Pol Sud, va veure milers de pingüins que arrossegaven entre el borrissol de les potes centenars de consoladors de làtex damunt de les plataformes de gel esquinçades pel desglaç. Diuen que davant de les costes de les platges de Xile, centenars de milers de consoladors de làtex van sorprendre els banyistes i wind-surfistes com si d’una enorme marea rosada inundés el turquesa del mar. Diuen que les veles lleugeres de la World Race van haver d’aturar la competició en veure’s atrapades per un garbuix de consoladors de làtex que s’acumulaven davant de les costes de Florida. Diuen que l’accident del camió que transportava les caixes de consoladors de làtex va tenir lloc a la carretera intermodal que connecta el port amb la fàbrica de producció de consoladors de làtex més gran del món, a l’estat d’Oregón. Diuen, els responsables de la fàbrica de consoladors, que el material en què estan fets és un nou aliatge de polipropilè no biodegradable pensat per durar tota la vida útil d’un bon consolador de làtex. Diuen, els científics, que aprofitaran l’avinentesa per fer un seguiment dels consoladors per estudiar els corrents marins intertropicals de deriva, de gradient i abissals. Així, doncs, ja ho sabeu, si us trobeu un consolador de làtex surant a la vora de la platja, diuen que probablement haurà donat la volta al món. Ja ho diuen, ja, que viatjar fa xalar, oi? Ep... Això diuen!

THE ROAD 42 MANEGAR-S’HO DINS D'UNA PIRÀMIDE DE FARAONS NEGRES

Ella mai no havia entrat a l’interior d’una piràmide de faraons negres, per això, quan li van encarregar l’expedició arqueològica al conjunt monumental de piràmides Núbies de Tanutamon, no s’ho va pensar dues vegades. Les havia vist en fotografies, les havia estudiat innumerables vegades, les havia analitzat fins al darrer racó, però res era comparable a la sensació de tenir-les enfront, alçant-se majestuoses i eloqüents al bell mig del Sudan. Cada dia es llevaven a l’alba, abans que els raigs del sol abrusessin sense compassió les arenes d’aparença llunàtica i ancestral del desert. Esmorzaven la poca fruita que els nadius reservaven per a ells, llet de cabra, dàtils i pastissets de festuc, per agafar l’energia que els calia per capbussar-se a l’interior enxubat de les piràmides per treballar, ajudats a tothora per Meroe, un sudanès d’ulls d’aigua, pell colrada i somriure afable, que els acompanyava cada dia guiant-los a l’interior del monument. Entraven per la capella que hi havia sota el mur oriental de la piràmide, de parets decorades amb relleus al·legòrics de llegendes ancestrals, baixant per les escales que conduïen a les cambres mortuòries. L’interior del monument era fosc i lúgubre, però estava edificat de tal manera que per la petita escletxa del portal d’accés hi entrava suficient llum del sol per poder veure-hi amb claredat. Meroe no gosava penetrar dins la cambra sepulcral i, gesticulant amb elegància, li demanava poder romandre a l’avantcambra, un espai força generós construït amb una volta de canó situada amb sis pilars tallats directament a la roca, que li conferien l’aparença d’una divinitat de l’antigor. Meroe s’asseia damunt la pedra arenosa i la fitava treballar. Ella feia fotografies i documentava cada acció. Amb l’ajut de pinzells i espàtules netejava la cambra buscant petits objectes enterrats que els espoliadors havien oblidat, i consolidava les policromies i esgrafiats que encara resistien a les antigues parets de maons. Meroe s’hi quedava llargues hores embadalit, observant-la emocionat per descobrir la delicadesa amb què ella guaria les ferides que el temps havia deixat en el temple del rei Tanutamon. Ella notava aquella mirada clavada al clatell, com la guipava en silenci, com la servava des de la penombra silenciosament i enigmàtica, i va començar a sentir alguna cosa més que admiració i complicitat. Era una atracció rudimentària i ferotge que creixia dins seu, com una lleu bonhomia a l’estomac que va desvetllar-li el desig, la sensualitat i el batec per aquell cos de mascle, hereu de faraons. De cop, Meroe va llançar-se damunt d’ella sense miraments, fent un esgarip d’auxili, deixant caure tot el pes del seu cos de caoba i pell bruna damunt de l’arqueòloga. Un escorpí havia emergit de la pols i gràcies a la seva reacció va poder preservar-la de la picada que podria haver estat fatídica, esclafant l’animal. Ella, entenent aquell atzucac, va sentir-se agraïda i complaguda, però sobretot va sentir el contacte del cos ben iodat de pell bruna de l’home, que feia olor de coco i de pinya, va notar la força dels seus braços encercolant-la, la pressió del sexe que es corrompia pel contacte amb el seu. Bocaterrosa, per un instant, els seus llavis es van acaronar. Fou suficient perquè una lleu foguerada d’excitació li endurís els mugrons i li tibés l’engonal. Meroe, però, va incorporar-se de seguida, es retirà de nou a l’avantcambra seient a la gatzoneta a l’arena del sòl, creuant les escardalenques cames i prosseguí immòbil, atraient, misteriós, admirant l’arqueòloga que ara, enrojolada i sentint una passió xardorosa, es delia per ser profanada, espoliada, segrestada per aquell mascle de cos fet paradigma de la divinitat.

EL DRAC VIU FERIT D’AMOR PER HAVER VIST EL SEXE D’UN ÀNGEL PROFANAT PER L’UNICORN FALB DEL CAVALLER SANT JORDI

El ferotge drac també volia beneficiar-se la donzella, i dic també, perquè sabia que el noble i burgès cavaller Sant Jordi se la traginava d’amagat a les golfes del Castell. I no m’estranya pas! Diuen que els àngels no tenen sexe, però no us ho creieu pas això, jo ho he vist, en tenen: els àngels són dones. La seva bellesa és… Els seus pits són… Els seus llavis et suggereixen una… La seva veu t’encisa com... La seva forma de caminar n’anorrea tant que… El seu perfum et penetra d’una manera... Bé, els àngels són tan... Que quan en veus un, et deixa sense paraules. Per això Sant Jordi va quedar completament atrapat per aquella bellesa enlluernadorament indesxifrable, tant que havia de ser clausurada a les masmorres del Castell per preservar-la dels depravats i lascius actes dels mascles que, com gossos en zel, la rondaven a tothora. Però Sant Jordi, impel·lit per l’exhausta i punyent follia que experimentava el seu sexe, va assolir vèncer les estultícies del drac, etzibant el seu membre de pell colrada i prepuci violat, dins del cony de la donzella que no podia deixar de xisclar sota les envestides d’aquell Unicorn Falb que profanava el seu interior d’àngel fallit, maldestre, vençut pel cos del noble cavaller damunt seu, sentint un plaer nou quan Sant Jordi el penetrava entre moviments convulsos de llurs cossos ardents, amarats de suor i líquids vaginals. El drac, que en realitat era un camaleó elefantí calidoscòpic, avergonyit i derrotat, s’ocultà. Però no patiu, jo sé on trobar-lo. Es manté immòbil, passiu, agemolit a la coberta d’un reputat edifici modernista de la gran urbs de Barcelona. Cada 23 d’abril, des de la coberta de la casa Batlló, belluga les encarcarades escates de la seva pell i permet que el seu cor, greument ferit d’amor, enfolleixi la ment dels humans, que aquell dia experimenten felicitat, enamorament i altres signes de badoqueria, fent que obsequiïn, a tort i a dret del país, llibres i roses, als seus àngels particulars.

300 Unicorns, El Cep i la Nansa edicions, 2012.