Us ho confesso, sóc fanàtic de la Fórmula 1. No recordo quan m’hi vaig afeccionar, tan sols puc recordar que de ben menut ja m’excitava veure per la tele els grans premis. A les acaballes dels anys 70 estava boig pel Niki Lauda. Els 80 volia ser com l’Ayton Senna. A principis dels 90 al·lucinava amb la perícia de l’Alain Proust i encabat vaig demostrar tota la meva fidelitat i devoció pel gran Michael Shumacher. Aquesta fal·lera m’ha dut a viure en directe emocionants curses als circuits de Mónaco, Singapur, Baréin, Malasia i Hockenheim. Ara friso per veure en Felipe Massa dins del seu Ferrari, o el Mark Webber fent volar els xassis de Red Bull, tot i que el meu preferit, sens dubte, és en Lewis Hamilton. De fet, diuen que tinc una gran semblança amb ell, tant, que a la feina fins i tot m’anomenen el McLaren quan pretenen enfotresse’n de mi. Però tant se val! Que riguin! Ahir en va passar una cosa extraordinària. Tenia entrades per a Montmeló. Fou trepidant, emocionant i inesperat! Com us podeu imaginar, vàrem viure una lluita aferrissada entre Nick Heidfeld, de l’equip Mercedes, i en Hamilton, que finalment va alçar el trofeu i va ruixar amb cava tots els membres de l’equip, periodistes, hostesses, mecànics i VIP’s que el lloaven entre esgarips. A mi m’abellia un autògraf del meu ídol i en un descuit de l’organització, transcorreguda una estona, escapolint-me de la seguretat, vaig assolir escolar-me entre la munió de gent entrant al paddock de l’escuderia, ple de tècnics i de les anomenades noies de l’F1. De cop, algú de l’organització m’agafà per l’espatlla, xerrant pels descosits un anglès poc convencional, i va dur-me fins al remolc dels McLaren: rams de flors, caves, alcohols i una selecta tria de substàncies estupefaents m’estaven esperant al costat de dues mosses exuberants: cabelleres brunes sota la visera de la gorra, ulls verds, llombrígols palpitants i tops minúsculs que de seguida van quedar rebregats pel terra mentre somreien meloses carantonyant-se els mugrons. Aquelles noies tenien un cos aerodinàmic, una obra mestra de l’enginyeria corporal. Els seus pits eren ferms i voluptuosos com pneumàtics nous que al desplaçament dels seus cossos provocaven la dinàmica dels fluids genitals, turbulències i la propulsió del meu gland. La fricció dels seus llavis incandescents resseguint les pelleringues del meu penis van eixorivir-me la bomba hidràulica que amb rapidesa va cedir a la resistència del rodament de les seves mamelles contra els meus ous, mentre amb les mans exercitaven l’embragatge de la xixota augmentant el ritme d’aquella masturbació, fent que la cilindrada connectés amb la transmissió genital, una i una altra vegada, entre plaents bleixos, fins que una llarga i espessa ejaculació va esquitxar les seves cares satisfetes, assaborint amb la punta de la llengua el coeficient d’adherència del meu esperma. De sobte, la porta del camió s’obrí entrant l’autèntic McLaren exclamant: stop-and-go! Llavors vaig poder corroborar el que diuen, la nostra semblança és increïble, us ho puc ben jurar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada