És nit fosca com la gola de llop i plou a bots i barrals. Plou tant que la pluja bo i no m’evita atropellar-la, obligant-me a fer una forta ajaçada, fent que els fars il·luminin el bosc que encercola la carretera solitària. Encara amb l’esglai al cor, aturo el vehicle sentint la sang coent-me a la nuca. La fito pel retrovisor. Duu un vestit blanc, calat fins el moll de la solitud. -Quin ensurt m’has fotut!- Comento amb la veu quequejant sota la dringadissa de la pluja contra el vidre entelat. Aixoplugada al seient del darrere, sembla simpàtica. El cotó mullat fa que el vestit s’engarroti al seu cos, prenent reflexos opalescents sota l’embruix de la penombra somorta de la lluna tenyida de coure. De seguida noto l’absència de roba interior, la delaten els mugrons tibants i la foscor bruna del seu pel púbic abundant sota el melic. Té la pell blanca, que contrasta amb el rosat d’uns llavis inflats, saborosos, d’aquells que et fan agafar ganes de mossegar, llepats pels cabells atzabeja, molls de pluja. Ens apropem a un revolt perillós de la carretera i ella, amb veu vellutada, entre panteixos fets d’alè gelat, exclama: -Compte!- Freno de cop notant com rellisquen els pneumàtics damunt l’asfalt humit, recordant aquella història fantasmagòrica de l’autoestopista morta que s’apareixia de nit als conductors. Les pupil·les se’m dilaten i, molt lentament, de busarda perquè ella no noti la meva suor i el pànic que em paralitza, miro enrere. Però no, no ha desaparegut pas, al contrari, aquesta noia està ben viva. Bé m’ho sembla a mi, servant estupefacte l’afany execrat que té per masturbar-se mentre jo noto l’estremiment del cor al meu gland que comença a palpitar.
La recuperació d'un clàssic! Sí senyor!
ResponElimina