Aquell dia va tenir l’embranzida per trencar amb la rutina quotidiana, avorrida i enervant dels seus 25 anys de matrimoni. Emmirallant-se dins del wàter encara hi veia una dona jove, de bon veure, gastava bons pits, natges abundants i sense panxa. La neguitejava sentir-se més independent, més satisfeta, més lliure, trencar amb les cledes que la lligaven al seu home, que carda amb ella amb aquell moniato eixarreït tots els dijous perquè és el dia en què es van conèixer, com una norma, com un deure que cal complir, com el sacrifici imposat per alguna religió ancestral, sense passió, sense preàmbuls, sense el neguit del que és nou. -Vull treure’m el carnet de conduir!- Digué aquell dijous, tot just després del coit setmanal i abans que ell s’agemolís en la son, omplint de roncs trencats la claror somorta de catre. No n’estava gaire convençuda fins que va fer les primeres pràctiques. Pujar al cotxe de l’autoescola, sentir el tacte del cuir del volant, l’emoció de dominar aquella màquina, va fer que se sentís entremaliada, fins que topà amb la professora, una noia jove, de cabell curt i cos esvelt, que la mirava amb cert menyspreu. -Molt malament!- Exclamava. -Has de prémer l’embragatge! Mira pel retrovisor abans de girar! Amb l’espai que tens seràs tan inútil de no fotre’l a l’aparcament!- Malgrat els insults que li feien força la guitza, ella se sentia encoratjada, li agradava quedar per fer pràctiques, tenir aquella noia a prop, sentir la seva decisió, tan poderosa, tan segura, prenent-se els seus desdenys com un repte, com una superació personal. Les hores se li feien eternes fins que començava les pràctiques i, llavors, només tenia ganes d’aturar el temps per gaudir d’aquelles sensacions. Amb rapidesa, els insults i la fredor de la jove professora va anar migrant vers una relació més serena. De cop intuïa que havia de girar cap a la dreta amb una mirada esquívola de la noia, quan estacionar en bateria, o fer la rotonda, o avançar el bus del davant. Entre elles hi havia complicitat, harmonia i un cert trasbals interior. -Crec que no et calen més pràctiques. Ja estàs a punt!- Li digué un dia la noia estintolant-li un generós somriure i imposant el palmell de la mà damunt del seu genoll tremolós. Fou un acte improvisat, natural, sense premeditació, endebades ambdues dones van sentir com es revoltava la sang dins l’estómac, com una fiblada roent que va traspuar-los l’ànima, mentre les galtes se’ls enrojolaven com una magrana a punt d’esberlar-se. Ara que té el carnet continua cardant amb el seu home tots els dijous, ella es deixa fer fins que ell acaba. Els divendres, però, està més xiroia que de costum, surt a sopar amb la seva amiga, la professora d’autoescola, i a prendre una copa, i a fer una ballaruca a Paradise, fins que acaben juntes a casa de la noia on fan l’amor d’una manera deseixida i fermentada, llepant-se els mugrons vibràtils i estremits, flairant la carnositat dels seus cossos plens de confidències, grapejant-se les natges, xuclant-se el sexe fins a esllenegar-se els clítoris amb habilitats que farien engrescar un misogin exhaurit per l’alquímia del desig de les dones execrades, que Ovidi anomenava lesbianes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada