“Un americano en París”, “La dolce vita”, “Boccaccio 70”, “American
Graffiti”... Moltes són les referències cinematogràfiques que us podria esmentar,
però sens dubte, la primera vegada que vaig veure “Vacaciones en Roma”, vaig
decidir que volia una Vespa. Sí, ja ho sé, sona un pèl carrincló tot plegat,
però jo tenia només 12 anys i els meus pares m’havien posat el nom de l’actriu
protagonista d’aquella pel·lícula, Audrey, en honor a la Hepburn, i és clar,
per a mi era emocionant veure les innocents aventures i trapelleries de
l’actriu i el seu company de repartiment, en Gregory Peck, empaitant-se amb la
Vespa damunt de les llambordes dels carrers de la bella ciutat italiana. Des de
llavors vaig tenir una obsessió: sí o sí, volia una Vespa. Havia de tenir-ne
una i no vaig parar fins que el pare me la va comprar als 16 anys. Sempre he
tingut una relació especial amb el pare. Sóc filla única i potser per això m’ha
mimat en excés. Però no us enganyaré pas, m’agrada que el pare em mimi,
m’agrada que em faci totes les atencions del món. Quan vaig tenir la Vespa, el
pare va decidir que m’ensenyaria a muntar-la. I tal dit, tal fet! Vàrem pujar a
la clàssica Vespa Primavera 125, color de rosa, no fos cas, i amb el seient
entapissat de cuir blanc, jo al davant i ell al darrere, i a poc a poc va
ensinistrar-me en la conducció. Alguna cosa addictiva, misteriosa i atraient
tenia aquella Vespa, perquè mentre conduíem, sempre notava el ralentí del
motor, el tragí dels cilindres i dels pistons que em pujava per l’engonal com
un pessigolleig excitant que s’escolava fins al bell mig del meu sexe. Era com
un coqueteig intens i agradable que va desvetllar en mi alguna cosa més que la passió
per la motocicleta. Mentre practicàvem, carrer amunt, carrer avall, notava com
el rau-rau del motor també afectava l’estabilitat de l’engonal del meu pare que,
arrepapat rere meu, creient que jo no ho notava, deixava que els seu membre
s’inflés dins dels pantalons. M’agradava sentir-lo, notar com se li enduria la
bragueta, copsar la palpitació nerviüda, aquell bric-a-bric genital, que el
pare refregava per damunt del meu còccix. M’acompanyava sustentant el manillar
de la Vespa per damunt de les meves mans, deixant que sentís el seu alè càlid
espetegant-me al clatell. Sovint permetia que la seva barba, suau i
lleugerament canosa, em llepés les oïdes. Això m’excitava granment fins a
fer-me venir coïssor a l’entrecuix. Notar el pectoral del pare clavat a la meva
esquena i el seu llombrígol escalfant-me la zona lumbar, m’enduria els mugrons
fins al punt d’humitejar-me’ls, i això em feia somiejar que un dia, potser
oblidant-nos de qui érem, el pare em duria cap a un carreró estret i ombrívol i,
allí, deixant el xivarri del motor de la Vespa al ralentí, em faria seure a
l’inrevés col·locant les meves natges tendres i guerxes damunt del manillar de
la Vespa mentre ell, tustant amb els dits el meu clítoris saberut, impacient i
vívidament irritat, m’arrencaria d’una revolada les calcetes per gaudir de la
visió del meu pubis innocent i tendre. Llavors, mantenint l’equilibri com un
saltimbanqui ambidextre damunt del seient de cuir blanc de la Vespa rosa, el
pare deixaria excel·lir el bé de déu dels seus atributs genitals per corrompre
amb deliri, monstruós i complaent, la cavitat del meu sexe nou en aquell acte d’estupre,
bandejat i impúdic, a les mirades alienes. La primera vegada que vaig veure
“Vacaciones en Roma” vaig decidir que volia una Vespa. El que no he decidit
encara és el manso que s’atreveixi a fer amb mi, sense escarafalls, la “desambiguació”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada