THE ROAD 52 FOREVER YOUNG

-T’agradaria jubilar-te?- Quan el cap de personal va fer-li aquesta pregunta, no s’ho va pensar dos cops. Havia treballat tota la seva vida com un cabró i... Ser bomber és gratificant, però ensems, molt dur. Ja en tenia ganes! La seva il·lusió era fer un viatge d’aquells que mai no havia pogut fer: la dona, les obligacions, la hipoteca... Si no ho feia ara, jubilat, vidu i amb els fills col·locats. Quan ho faria? Les Illes Verges, la República Dominicana i Puerto Rico fou el viatge que dissenyà pel Carib, ansiós per gaudir del clima tropical. Allotjat a l’hotel El Convento, que traspuava un cert aire colonial, gens decadent, San Juan de Puerto Rico va semblar-li una ciutat acollidora, propera, amable, i de seguida va notar l’empatia cap el personal de l’hotel, sempre disposat a donar-li un cop de mà amb un ampli somriure estintolat als morros. El grum va esmentar-li que tenia un parent, mestís, que gastava un cos musculat i faccions afro caribenyes, que s’oferia com a taxi-guia, la manera més còmode, pràctica i interessant de conèixer l’illa per a un turista que viatjava sol. Així doncs, capbussat dins d’un Chevrolet Chery del 63 blanc amb la capota taronja, van fer un agosarat i intrèpid recorregut per les carreteres que duien a platges de sorra blanca, plenes de palmeres onejants i petits crustacis que allí els anomenaven buruquenas, pel Castell del Morro, les coves de Camuy, la plaça de la Cultura, el Museu Pau Casals, el barri antic de San Juan, farcit d’esplèndides façanes coloristes i llambordes ancorades en el passat colonial de l’illa, desplaçant-se fins a Caguas, Guayunabo, Cataño, i arribant a la ciutat de Ponce per visitar el Parc de Bombas, emblemàtic edifici roig i negre, que flairava encara a les aromes de la genuïna arquitectura caribenya, però amb un deix certament oriental, curiós, si més no. Essent bomber jubilat, era visita obligada. Ja al capvespre, havent ingerit diversos Copitos i Mojitos, embadocat per l’efecte de diferents alcaloides i tabac importat de Cuba, va deixar-se endur per l’harmònica virtut del seu amic i guia, el taxista. Era agradable, atent, sol·lícit, divertit, semblava que es coneixien des de sempre i això el reconfortava, era còmode i hi havia una sincera complicitat. El noi parlava, reia ampul·losament, li tocava l’espatlla i li donava copets als genolls entre anècdota i anècdota, teixint un missatge farcit de volicions febles, d’insinuacions i obscenes vel·leïtats. Les seves gesticulacions les interpretà com a part del caràcter genuí i obert dels nadius de l’illa i el bomber va deixar-se fer. Potser fou per la seva ignorància, innocència, desídia o simplement per la curiositat i per les ganes que tenia de passar-s’ho bé, però desconeixia que aquest tipus de taxis privats oferien, a banda del transport i companyonia, un plus especial de serveis. Carícies al pit esquitxat de pèls platejats. Alè rossolant-li el ventre que li tremolava com ja no recordava. Pressions digitals a l’engonal que desvetllava de la seva letargia i humitats als llavis ensinistrats que es preparaven, molsuts i obedients, per ser estimulats. El bomber jubilat no buscava aquells actes execrats, però va reconèixer que aquell dia, arrepapat al seient del vell Chevrolet del 63, van fer-li la millor fel·lació de la seva vida.