THE ROAD 49 BOEING BOEING AL COCKPIT

Cada setmana agafo el pont aeri tres vegades i cada vegada tinc la mateixa sensació tot just quan pujo a l’avió i la tripulació ens dóna la benvinguda amb un somriure una mica mel·liflu sota les narius, com si ens ocultessin alguna cosa bruta, marrana, inconfessable... El capità, embotit dins del seu vestit de comandant, amb la seva gorra, la seva americana, la seva camisa blanca i els seus galons perfectes; el copilot amb el seu uniforme immaculat, ben emmidonat i el seu somriure pretensiós; les auxiliars de vol, amb els seu pentinat refotudament ben clenxinat, tan rosses, amb les mirades tan cristal·lines, amb les seves draperies tan premudes, i amb els mocadors de coll tan ben lligats que gairebé semblen un maniquí del Corte Inglés. Tots ells ens amaguen alguna cosa. N’estic convençut, quins romanços! Pacients, anem seient, fullegem el diari, fem la darrera ullada als dispositius electrònics abans d’apagar-los i, finalment, ens enlairem sentint aquell lleu pessigolleig al bell mig del sexe que ens desvetlla la libido involuntàriament. Cada setmana creuem una zona de turbulències que ens fan trontollar a tots i, immediatament, les auxiliars de vol corren la cortineta que separa la zona popular de la primera classe i entren dins de la cabina de vol, diuen, per garantir la seguretat i la comoditat dels clients. És llavors quan se’m dispara la imaginació i penso que el capità i el sobrecàrrec activen el pilot automàtic i comença el “gangbang” mentre l’hostessa s’apuja la faldilla, s’asseu a la gatzoneta damunt de la falda eixancarrada del capità, obrint-se la brusa i deixant que els seus pits, de mugrons perfumats, li acaronin les galtes, li treu la gorra i l’escabella amb les mans d’ungles vermelles mentre ell la condueix amb el seu instrumental nerviüt. M’imagino com el copilot ressegueix amb la seva llengua la gropa de l’altra hostessa, que fa contorsions i bleixos al mateix temps que es desempallega de l’uniforme i permet que el sobrecàrrec enfonsi la llengua, llarga i entremaliada, dins dels llavis humits de seu sexe rosat. Imagino com l’auxiliar de vol masculí busca amb els dits palpissos, sota les batzegades de la noia, l’escrot del capità que se la tragina, penetrant l’orifici anal del sobrecàrrec per provocar-li encara més plaer amb un improvisat massatge prostàtic. És clar que només m’ho imagino, perquè mai no podem sentir res, mai no podem veure res, perquè sospito que aquella activitat bandejada a les nostres mirades fineix quan fineixen les turbulències. Llavors, quan aterrem, tota la tribulació s’enfila al costat de la sortida per donar-nos l’adéu. El capità duu la camisa blanca, arrugada, per fora dels pantalons; el copilot, els cabells esbullats; les auxiliars de vol, el pintallavis esborrat i el mocador de coll fet apressadament amb un nus esgarriat, i de l’interior de la cabina de vol emana una ferum enxubada de sexe botxinejat. Això sí, tots ells ens mostren un ampli somriure de complaença i felicitat estintolat a la comissura dels llavis.

THE ROAD 48 LA DONA QUE VA DEIXAR-ME BEN REFOTUT!

Vaig fer un brill tot i aixecant el braç perquè el taxi s’aturés. Vaig pujar-hi i just en aquell instant, quan el vehicle arrencava, la vaig veure caminant per la vorera. Va ser tan sols un moment, un segon, un miratge, i vaig quedar ben refotut: els seus pits saltironaven d’una manera bo i impúdica; els seus mugrons, tafaners, volien eixir de l’escot fent excitar el meu apetit; els seus malucs feien voleiar la faldilla provocant-me un rebombori d’ungüents genitals; els seus llavis entremaliats, petoners, que mossegava amb encaparrament, van provocar-me un excés de salivació en els meus; els seus ulls, que titil·laven, van creuar la meva mirada, fent que tot el meu cos quedés agombolat, ensonyant-me; la seva cabellera fosca, lluent, li llepava les galtes i la nuca i les espatlles, seduint i sodomitzant la meva voluntat; la seva respiració era un esbufec dolç, un bleix que em xiuxiuejava al batec del meu sexe; mostrava el seu ventre deliciós i vellutat, que va provocar-me una incontrolada i agradable sensació de vertigen i d’inseguretat, i ganes de llepar-lo amb avidesa. Vaig imaginar-me el seu entrecuix rosat, humit, encès, gustós, acollint el meu sexe esbaldregat, de prepuci vívidament irritat, adelerat per deixar-s’hi anar i esbarriar-me completament dins d’ella. Tot va ocórrer en un segon, en un instant, fou com una foguerada intensa que va deixar-me perplex i ben fotut. Vaig gratar-me la barba intentant dissimular la dolorosa excitació de la meva titola dins la bragueta mentre escoltava la veu del taxista que em preguntava: -On anem?- Francament, vaig pensar, ara se me’n refot on anem!

THE ROAD 47 FLINGANTEJANT LES NATGES A RITME DE SWING

Vivim, mengem, dormim, pixem i forniquem a la carretera. És la vida dels músics. Ho vaig tenir ben clar des del primer cop que vaig escoltar a en Ray Charles interpretant I got a woman. Encara no m’aixecava dos pams de terra i ja frisava per tamborinar amb els dits la lluentor d’una trompeta o amorrar els llavis al saxòfon. És quelcom inexplicable. S’ha de sentir a la pell, a l’estómac, al sexe... Tinc una band jazz amb la qual fem uns directes que sonen de conya, brutals. El nostre espectacle no es pot arribar a definir i, potser per això, lluny d’adduir cap problema, és quelcom que atrau l’atenció de tot tipus de públic que paga bitllo-bitllo per venir a escoltar-nos. Primer, l’atzarosa improvisació a ritme de swing omple els locals foscos i enxubats on ens contracten. Diuen que sonem amb elegància, força i vitalitat, com el millor hard bop d’en Max Roach, del Sonny Rollins o de les big bands de Thad Jones i Maynard Ferguson. Però el ritme i la sensualitat dels instruments ens aboquen de seguida al funky jazz, intentant emular admirats mestres com en Ramsey Lewis. El bateria: cabellera rossa, de seda, ulls cristal·lins, braços d’argent, plens de giny; el clarinet: cos esprimatxat, farcit de luxúria, sempre llest per fecundar; el trombó: un negre imponent amb una aurèola de misteri encapsulada rere un sexe que s’intueix enorme, gràcil, juganer, camuflat a l’entrecuix; el contrabaix: dits llargs, ensinistrats, que provoquen el rebombori interior de los noies quan els acarona la pell; el trompetista: cos ben iodat, motllurat, atraient, rebec; el saxòfon: gratant-se la barba de quatre dies, mirada perduda, capel malgirbat, cabells esbullats, pectoral pelut, llenguallarg, de salivació abundosa i dolça... Però no us vindré ara amb camàndules! Potser és l’atracció misteriosa del blues i del soul, o els llums somorts dels escenaris, o el swing que les hipnotitza, però majoritàriament el nostre públic és femení: dones de pits generosos, fembres de pits erigits, bagasses de pits exprimits, mosses de pits tatuats, nenes de pits tendres, femelles de pits ardents i trapelles, i concubines de pits reconstruïts i mugrons humits i atractius, de textura i mides perfectes, d’aquells que t’agafen ganes de remenar i xuclar... Totes elles omplen cada nit els tuguris on actuem, i en acabant, excitades per la música, èbries per l’ambient opiaci i resclosit pel sabor de l’estramoni i del cànem i de les feromones, excel·lides pel vibràfon, extasiades pel fliscorn, orgàsmiques i ullpreses per l’òrgan hannord, es deixen seduir per les percussions i ritmes de la nostra actuació que sempre fineix en la intimitat dels camerinos, mal averany, que flairen a alcohol i haixix, amb l’acció d’aquelles dones luxurioses flingantejant les nostres natges, entestades perquè les envestim una altra vegada, sense prolegòmens, sota l’embruix del nostre jazz, fins que aconsegueixen buidar els nostres ungüents genitals, assedegant el seu plaer. A la carretera hi forniquem, hi pixem, hi dormim, hi mengem i hi vivim... És, sens dubte, el resum de la rutinària vida dels músics de jazz.

THE ROAD 46 LA DONA DE L’ENGONAL PODAT-A-RAS-DE-SOCA.

Treballar a l’arc de seguretat de la terminal de vols internacional de l’aeroport mai no és avorrit, sobretot per a una dona com jo. Us en faríeu creus de tot el que veig passar per la màquina d’infrarojos, i no us creuríeu la quantitat d’objectes i substàncies alcaloides que requisem a diari. Però el més divertit, si més no curiós, són els indrets on la gent intenta camuflar, colla de mindundis, tot el que és bandejat i prohibit. Ho noto de seguida quan algú pretén aixecar-me la camisa. Sí, és com un do, no us ho podria pas explicar. Detecto les mirades, els gestos titubejants, la suor rossolant pell avall, la inquietud... Fins i tot hi ha dies que ho intueixo quan em vesteixo per anar a la feina, perquè tinc el pressentiment que alguna cosa especial, potser diferent, succeirà. Avui mateix, mentre m’abillava amb la camisa blau cel de l’uniforme, em penjava la porra a la cintura dels pantalons i em feia una cua de cavall per posar-me la gorra, he notat quelcom especial, com una fiblada roent a l’estómac, com una coïssor a la zona púbica, com un senyal que, us ho he de confessar, sí, fins i tot m’ha arribat a excitar. La gent va passant per l’arc de seguretat i jo, sol·lícita i professional, registro butxaques, bosses, maletes, sacs, carteres, sabates, abrics i, també, palpo amb les mans tothom que em resulta sospitós: braços, esquena, estómac, malucs, engonal... Toco tot el que em ve de gust tocar. Què voleu? És la meva feina! De sobte, la coïssor a l’entrecuix m’ha tornat a envair. Aquesta vegada, però, és un rau-rau més intens, més punyent, tant, que fins i tot se m’han endurit els mugrons que ara, semblen voler foradar la brusa de l’uniforme que me’ls oprimeix. I llavors, la veig. És una dona exuberant: cabellera bruna, ondulada, que li llepa les espatlles; escot generós, mostrant un bé de déu de mamellam abundós, de pell fina, voluptuós, que balandreja amb el vaivé del caminar fent que el frec a frec d’aquells dos pits dins l’escot esdevingui captivador, bo i hipnòtic. Mini vestit de tub que deixa al descobert unes cames infinites, de pell suau, musculoses, fibroses; tacons de xarol negres i ungles pintades d’un robí intens, de fulana pertorbadora. Quan l’he tinguda al davant no me n’he pogut estar. Li he demanat que es retirés de la munió de gent i he procedit al registre habitual. Quan he imposat les meves mans al seu cos, he sentit com m’escruixia el sexe, que se m’ha humitejat de cop, inflant-se dins de les calcetes. La seva pell flairava a vainilla; els seus ulls, brillants, de dona luxuriosa, m’han anestesiat; he notat el seu alè càlid damunt les meves galtes; he magrejat amb els dits palpissos, les seves mamil·les de fembra, els seus malucs de gata maula, els seu engonal podat-a-ras-de-soca. I el meu desvari interior ha arribat a ser tan vivament irritat que la coïssor interna ha esdevingut, sense control, una hemorràgia d’ungüents vaginals tan intensa que fins i tot he perdut el coneixement. Doncs sí, ja ho veieu, treballar a l’arc de seguretat de la terminar internacional de l’aeroport, mai no és avorrit. Tot al contrari, és d’allò més motivador per a una dona com jo.

THE ROAD 45 LA LLEGENDA DE LA INDOMABLE!

Encadenats pels turmells, arrenglerats com esclaus al voral de la carretera, amb el pic i la pala entre les mans, els presidiaris, descamisats i insurrectes, havien de suportar el sufocant sol de mitja tarda del calorós estat de Florida, custodiats pel l’atenta mirada dels guardians que, malfactors sorruts, rere les ulleres de sol fosques, capell de feltre i camisa caqui amb les mànigues arregussades, lluïen els emblemes de la penitenciaria amb estultícia i murrieria, subjectant rifles i, a voltes, un fuet esfilagarsat per l’ús. De sobte, com una alenada d’aire fresc, com una visió angelical, un fet inesperat i inquietant va eixorivir aquelles midades esmaperdudes, refrescant les seves pells emmascarades, amarades de suor i quitrà. A prop de la carrereta, una noia de cabells rossos i pell bruna va eixir de la cabanya de fusta on vivia iniciant el ritual de neteja del vell Ford Mustang que reposava, inert i empolsegat, davant d’ells. La noia, abillada amb un vestit curt, d’aquells botonats per la davantera, deixava brollar l’aigua de la mànega que subjectava amb desimboltura, entortolligant-se amb ella i fent que li estrangulés la cintura balba. Deixava que la humitat de l’aigua tornés transparent el cotó que l’embolcallava. Deixava que l’escuma li rossolés cos avall, molt lentament i, en acabant, s’ajupia per remullar l’esponja dins del cubell metàl·lic, mostrant les seves natges calentes, fermes, generoses i obertes al final d’unes cames infinites, d’aquelles que no s’acaben mai. Coneixedora de les mancances i limitacions sexuals dels interns a la penitenciaria, deixava que els presidiaris excitessin granment el seu apetit amb la visió del seu escot voluptuós i implacable. Deixava que somniessin amb el delit de posseir aquella carn prenyissa i seductora mentre els provocava com la barjaula més barroera i sexy. Deixava que els seus pits freguessin, estireganyats, els vidres molls del vehicle, amb petits aürts que provocaven l’enduriment dels seus mugrons erèctils, com erèctils romanien els membres escaldats i coents dels presos que no podien evitar empassar-se la salivació abundosa dels seus llavis ansiosos, entestats per deglutir amb avidesa els de la noia que els feia fantasiejar com passerells trempats per aquella visió desconcertant i ardent que els va ullprendre. Aquella nit, quan els presidiaris van ajocar-se en la penombra de les cel·les enxubades, emparats per la foscor de la seva onanista solitud, s’inicià un nou ritual, una esbatussada orgàsmica que acabà, entre gemecs i bleixos masturbatoris, amb una hemorràgia genital col·lectiva imbuïda pel record viciós i descarnat del miratge de la mala pècora escalfa tites que rentava el vell Mustang empolsegat.

NdA: Gràcies Stuart Rosenberg, per la teva irritant inspiració. Gràcies Paul Newman, pel teu aclucar d’ulls extasiant.

THE ROAD 44 RADAR: APARELL QUE, MITJANÇANT ONES RADIOELÈCTRIQUES D'ALTA FREQÜÈNCIA, ÉS CAPAÇ DE LOCALITZAR I D'IDENTIFICAR OBJECTES A DISTÀNCIA. SÍ? SEGUR?

Fart de sentir-se capturat pel flaix, infal·lible i molest; avorrit de rebre les notificacions i les multes; tip de sentir-se coartat a la carretera i impotent per no poder gaudir del ronc de motor i de la velocitat amb el seu cotxe nou de trinca, aquell dia no va poder aguantar-se més i, quan veié la senyalització tot indicant que s’apropava a un radar, decidí aturar el vehicle a la cuneta, tragué les ulleres de sol de la guantera estintolant-se-les a la cara, eixí de l’automòbil i es dirigí, lentament, amb el posat fatxenda, fins a l’aparell delator, impassible, palplantat a l’asfalt que, ara, davant seu, semblava només una caixa metàl·lica amb un forat poc amenaçador. Mirà cap a la dreta i cap a l’esquerra. La carretera es veia llargaruda i solitària. Es descordà la sivella del cinturó, es desbotonà els pantalons que van rossolar-li ràpidament cames avall, fins als turmells, alliberà la membre flàccid de l’interior dels calçotets de cotó i, sense aval ni gatge, inicià el ritual de bombeig masturbatori fent que el seu membre, gros i de color violat, s’inflés com un bocoi. Potser fou la sensació de transgressió, o bé el sentiment de victòria, o el triomf de trencar les normes i de burlar-se’n, però practicar aquell acte bandejat a plena llum del dia, enfront de l’objectiu del radar que no parada de disparar flaixos intermitents, i exhibint-se davant d’alguns vehicles que anaven passant i fent sonar els clàxons en veure el que estava exercitant, va fer que tot plegat l’excités com una mala cosa. Sigui com sigui, arribà ben aviat al clímax individual, embetumant el diafragma del radar amb ràfegues llefiscoses i abundoses de segregació genital. Des d’aquell dia s’ha creat un gran rebombori, perquè a tots els controls de reconeixement, els Mossos d’Esquadra comencen amb una frase: -Bon dia senyor, faci el favor d’aparcar, surti del vehicle, abaixi’s els pantalons i comenci a sacsejar-se-la!- Dubto molt, però, que aquests tipus de mesures serveixin per atrapar l’infractor.

THE ROAD 43 “DILDOS” NÀUTICS AMB VUIT POLZADES, FARCELLET D’ENGONAL I COPA DE SUCCIÓ

Ella es feia la morta, deixant surar el cos nu damunt de l’aigua turquesa de les platges de Malàisia, abstreta, gaudint del suau onatge que li llepava els pits escalfats pel sol, aliena a allò que se li apropava nedant dins l’aigua, sense compassió, com un animal mesquí, com un tauró de sang freda, de cos endurit i de formes llefiscoses i nerviüdes. De sobte, una onada escalaixada va fer que topés amb ella, que s’esporuguí en veure aquell objecte que havia aparegut del no res, un consolador de làtex que surava erecte i, que amb el vaivé de l’onatge, envestia amb insistència el seu cos de pell colrada. Diuen que un pescador nadiu havia vist un parell més de consoladors surar aigües endins. Quina poca soltada! Diuen que un vaixell que es dirigia cap a les platges del sud de Madagascar, havia topat amb el que aparentment era un blanc de sardines, però que sorprenentment havia acabat sent una munió de consoladors de làtex que ballaven i balandrejaven acompassadament a l’aigua, alineats com si d’una colla d’estornells es tractés, emmirallant-se damunt de l’escuma blanca per l’onatge de l’oceà. Diuen que una expedició científica que es dirigia cap a les gèlides aigües del Pol Sud, va veure milers de pingüins que arrossegaven entre el borrissol de les potes centenars de consoladors de làtex damunt de les plataformes de gel esquinçades pel desglaç. Diuen que davant de les costes de les platges de Xile, centenars de milers de consoladors de làtex van sorprendre els banyistes i wind-surfistes com si d’una enorme marea rosada inundés el turquesa del mar. Diuen que les veles lleugeres de la World Race van haver d’aturar la competició en veure’s atrapades per un garbuix de consoladors de làtex que s’acumulaven davant de les costes de Florida. Diuen que l’accident del camió que transportava les caixes de consoladors de làtex va tenir lloc a la carretera intermodal que connecta el port amb la fàbrica de producció de consoladors de làtex més gran del món, a l’estat d’Oregón. Diuen, els responsables de la fàbrica de consoladors, que el material en què estan fets és un nou aliatge de polipropilè no biodegradable pensat per durar tota la vida útil d’un bon consolador de làtex. Diuen, els científics, que aprofitaran l’avinentesa per fer un seguiment dels consoladors per estudiar els corrents marins intertropicals de deriva, de gradient i abissals. Així, doncs, ja ho sabeu, si us trobeu un consolador de làtex surant a la vora de la platja, diuen que probablement haurà donat la volta al món. Ja ho diuen, ja, que viatjar fa xalar, oi? Ep... Això diuen!