La verema havia començat i tot feia olor de fruita dolça. L’enòleg havia demanat acompanyar els pagesos per comprovar la temperatura del raïm i ara tornaven plegats, carregats al remolc del tractor, enmig de paisatges pintats de pàmpols verds i daurats, travessant senders polsegosos. Ella va fixar-se en el bony boterut de l’entrecuix de l’enòleg de cos ben iodat que, assegut enfront, intentava no perdre l’equilibri entre els sotracs del tractor mentre ullava el perfil de la noia que, descalça, s’havia arregussat la faldilla per damunt dels genolls, tot i que ell només tenia ulls per aquells pits refrescants que saltironaven amb la gràcia que només tenen les dones de debò, permetent que s’escolessin les aromes del seu escot, deixant entreveure’ls ferms, de pell colrada, de mugrons petits i rosats sacsejats cap amunt, fins que la cinta de la samarreta va rossolar-li espatlla avall, desnuant-li la pitrera. Les seves mirades es van creuar sense saber on posar-se i el seu cor va començar a bombar la sang amb virulència i excitació a les temples. Mentre desrapaven el raïm, just abans de fer el most, la pagesa i l’enòleg van trobar un moment de solitud en la penombra del celler per inventar un bes llarg i gustós que els va fer fermentar les entranyes com ho feien els llevats, transformat la seva salivera en sucres dolços i el seu senderi en alcohols carbònics pel desig i l’atracció ferotge que experimentaven. Sense adonar-se’n, en aquell instant de trasbals de la libido i el desig sexual, van caure dins del most, mesclant els seus cossos nus amb les pells i llavors de la brisa que deixava el suc de raïm, xuclant-se mútuament, mossegant-se, penetrant-se en un estrany i plaent idil·li dels seus sexes que no paraven d’adollar nèctars, maridant els seus cossos embetumats de tanins granes i olors de vi acabat de xafar, assaborint aquell instant, embessonats, sentint la grandesa del seus sexes explotar, deixant excel·lir les impureses i pòsits del seus interiors escorreguts i embriagats. Diuen que el vi d’aquella anyada tenia un sabor especial, gust de vainilla i maduixots, aromes de fusta de cirerer i alfàbrega, una lleugera nota d’acidesa a la gola i regust de mar. Diuen que quan algú el tastava, sentint la textura del seu cos tenyit de robí a la gargamella, de seguida notava unes ganes irreprimibles de sexe, palpitacions, pessigolles als genitals i una incipient i incontrolable excitació. Diuen que fou tanta la fama d’aquell vi envellit durant 24 mesos en barriques de roure francès que actors, prínceps, famosos cuiners, músics, col·leccionistes i artistes d’arreu el preferien a les dosis de la seves drogues habituals, fins el punt que es va generar una histèria col·lectiva quan el celler va fer públic que s’havia esgotat l’anyada del vi anomenat Èxtasis, convertint-se en una llegenda, allò del què tothom en parlava i es delia per posseir. El que no diuen és que va quedar tan sols una única ampolla, un miratge que ha estat el secret més ben sigil·lat de la Mediterrània, una única i última oportunitat de gaudir els plaers incombustibles d’aquell caldo forjat en el fornal del Deu Dionís. Guarda’m el secret, doncs el que ningú no sap és que jo tinc aquesta darrera ampolla de vi. T’abelleix compartir-la amb mi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada