THE ROAD 55 L’ENIGMA DEL NÚMERO 23: EL SECRET DEL CÒDEX CALIXTÍ

Jo vaig robar el Còdex Calixtí de la Catedral de Santiago de Compostel·la. Va ser molt fàcil. Tenia un amic a Milladoiro que durant anys ha fet de lampista i manyà a la catedral, per això sempre ha tingut via lliure a tots els racons del monument i coneixia com custodiaven el còdex. Sí, sempre he sabut que estava follament enamorat de mi i, aprofitant la connivència, no em va costar gaire que s’imputés declarant-se autor del robatori. Durant anys d’estudi teològic i astrològic he anat forjant una teoria esbojarrada, a priori una hipòtesi sense cap ni peus, però que m’ha mortificat fins al deliri, ha estat la meva obsessió i, és clar, ho havia de comprovar. Decidida, doncs, vaig invertir 23 dies fent el camí de Sant Jaume a peu, des de Roncesvalles fins a la platja de Lourido, arribant a Muxía, pel camí de Finisterre. I sí, efectivament, hi ha un secret, una llegenda, un mite suggestivament cel·lat, allò que no s’explica, el que ningú no vol desvetllar, però jo us ho diré, què carai! Teniu dret a saber-ho. A la col·legiata d’Orreaga, a Roncesvalles, vaig obtenir la Credencial, el passaport que pots anar segellant a cada alberg i que al final, després d’acreditar 100 quilòmetres de camí, t’atorga la Compostel·la, el document del Cabildo Catedralici que t’acredita com a caminant. El primer dia de camí, vaig entrar en un restaurant i vaig demanar el menú del peregrí. Van oferir-me un plat de mongetes vermelles d’Ibeas amb xorisso i morcilla de Burgos, un filet de vedella i crema Doña Blanca per postres. Carai! Vaig pensar. Certament, un àpat complet. Calorífic en excés, però tantes hores a peu representa un desgast energètic important. Tantes hores caminant i, és clar, la recompensa que t’arriba al final del dia, quan entres a determinats albergs, que et deixa absolutament esllenegada. Ni capbussant-me a les biblioteques, ni navegant llargues hores per internet, ni entrevistant-me amb erudits, professors, teòlegs ni savis, res no em conduïa on volia arribar, per això vaig robar el Liber Sancti escrit pel Papa Calixt II i que relata amb tot luxe de detalls els miracles de l’apòstol Sant Jaume. Consultant el còdex, de seguida vaig veure un símbol que, difós, es repetia cada 23 pàgines. Era com una marca d’aigua amb forma de petxina de la qual emergia una creu patriarcal, el perfil de la qual era una espasa encarnada. Em va recordar els signes dels templaris santiaguistes, eren símbols que s’associen a les bules i les dispenses, i que presenten un marcat caràcter màgic i esotèric. Totes les investigacions em duien a la mateixa conclusió, el còdex ocultava les pistes d’un misteri escabrós, escandalós... Un enigma que les templaris van ocultar durant segles per associar-lo a actes satànics. Però fins que no vaig arribar a l’alberg situat a prop del Monte do Gozo, no vaig poder constatar-ho. Segons les meves investigacions, els frares franciscans, carmelites i els jesuïtes, a l’edat mitjana, usaven determinades ermites, petites esglésies i convents perduts enmig dels boscos com a via d’escapament per practicar-hi orgies, viciosos actes de sodomia i altres depravacions per alliberar la immundícia del sexe oprimit per les autoritats eclesiàstiques i la inquisició. Es tractava d’indrets ocults als serfs de l’església i que es coneixien amb el nom de mancebías, però que no eren cap altra cosa que bordells clandestins. La petxina i la creu patriarcal era el símbol ocult que indicava que allí podien deixar anar les seves fantasies més obscenes sense contemplacions, i sense haver de pagar cap penyora o bula. El gran secret d’aquells albergs, doncs, és que en realitat eren prostíbuls on els religiosos podien alleugerir les tensions del camí, llocs on podien recuperar la calma i assedegar els seus genitals escaldats. Recintes on practicar gang bangs sexuals, endebades, sense haver de donar explicacions, gaudint dels plaers de la carn amb desconeguts, del sexe esporàdic, plaent i sense compromís. Podríem dir que eren indrets on es va practicar el primer cruising clandestí de la història dels fidels a Sant Jaume. Aquest és, doncs, el gran enigma. Però, us preguntareu, perdura encara aquesta “tradició”? Tan sols necessiteu segellar la Credencial, completant-la, i deixar-vos anar quan trobeu al llindar de la porta d’accés d’un alberg, el símbol de la petxina i la creu amb l’espasa encarnada, i ja ho veureu! Recordeu, cada 23 albergs. Ara enteneu el somriure perenne dels peregrins malgrat el cansament i les penúries del camí, oi? Ai, galifardeus!!!

Gràcies, Enric Pérez, per ser, sense saber-ho, font de la meva inspiració literària.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 54 SÍ, VAIG PERDRE LA MEDALLA DE BRONZE, PERÒ...

Quan era petita em feia pànic nedar, perquè creia que m’enfonsaria i m’ofegaria. Quan vaig aprendre a fer-ho, però, vaig comprendre que l’ésser humà sura a l’aigua, sobretot si et relaxes i t’hi deixes anar. Ara sé que quan ets a l’aigua pots fer de tot, sí, sí, de tot... També això que t’imagines. Sóc una excel·lent nedadora, sóc campiona nacional, medalla d’or als europeus de natació en aigües obertes, plata als mundials de natació i he estat a punt d’aconseguir el bronze olímpic. Si no fos per la belarussa, punyetes! Però això no és el que et volia explicar. Resulta que la belarussa... Renoi amb la belarussa! Cos motllurat, fibrada, musculosa, de pell ben iodada. Estàvem disputant els 10 km. en aigües tranquil·les al llac Serpentine del Hyde Park de Londres. Jo sabia que l’or i la plata tenien nom, la nord-americana i la xinesa estaven molt per davant meu i començava a notar que em flaquejaven les cames. Però tenia una oportunitat, només faltaven 2 km. per penjar-me el bronze. Tenia els braços adolorits, els tendons de les cames endurits, les sofrages em cremaven dins l’aigua i les nàusees envaïen la meva gargamella. Però volia aquell bronze, el necessitava i estava disposada a fer de tot. Competir en una prova de natació com aquesta és molt dur: cops, empentes, estiraments, pessigades... Sempre acabem amb sangtraïts per tot el cos. Les rivals neden molt a prop teu i els tocaments i les friccions són inevitables. Des d’una de les barques vaig veure com un jutge feia un amonestament i, creient que anava per mi, vaig girar la testa instintivament. Llavors vaig veure la maleïda belarussa que m’estava trepitjant els talons. A cada braçada que feia, més a prop la tenia, no mostrava gens de fatiga i jo bo i no podia resistir-ho més. Vaig intentar treure forces d’on ja no me’n quedaven en un inútil i fallit intent d’esgarrapar uns metres a la belarussa que gairebé ja m’havia avançat. Nedàvem tan juntes que els nostres braços en fregaven i l’aigua, escalaixada, ens esquitxava pertot. La belarussa em colpejava i reia mentre jo notava les cames de fusta i el cos entumit. De cop, la belarussa va fer un moviment inesperat, tot i col·locant-se damunt la meva gropa. Va ser tot molt ràpid. Tot va passar en uns instants. Vaig notar el seu cos fred i calent ensems, moll per l’aigua del Hyde Park i la seva pell rellent de suor. Allò, inesperadament, em va agradar excitant el meu apetit. Amb prou feina no podia treure el cap de l’aigua per respirar, però notar el cos atlètic de la belarussa damunt meu, els seus pits premuts dins del banyador, de mugrons erigits que se’m clavaven a l’esquena, el seu alè calent acaronant-me el clatell, els seus braços forts remant amb virulència mentre les seves cames xapotejaven entre les meves, va fer que em donés completament. Només podia fer una cosa, deixar-me anar. De sobte, vaig notar com la belarussa s’excitava, els seus genitals eren d’una mida exagerada, molt prominents, semblaven uns genitals masculins, que lluitaven per excel·lir de l’opressió del banyador. Quan més avançàvem, més excitada estava fins al punt que vaig començar a notar com els seus llavis inferiors, inflats i endurits, i el seu clítoris exageradament opulent, penetraven per la ranura del meu banyador que amb els moviments natacionals, s’havia desplaçat. No vaig intentar desfer-me’n, perquè era extremadament agradable i complaent sentir les pessigolles i les envestides, breus i contínues, del cony de la belarussa entre les meves natges, furgant al meu cony dins la frescor de les aigües del Serpentine i davant la mirada de jutges, la gent que hi havia a la riba del llac, i centenars de milers d’espectadors d’arreu del món que ho veien en directe per la televisió. Mig ofegada, excitada com mai no m’hi havia sentit i completament escorreguda i avergonyida, vàrem aconseguir arribar a la línia de meta, però la belarussa tenia la braçada més llarga i per una mil·lèsima la photo finish li va atorgar el bronze tan delejat per mi. Sí, em vaig haver de conformar amb el diploma olímpic, però no m’importa, la belarussa em va proporcionar una cosa superior a qualsevol metall, una quimera, el millor multi orgasme mai no somniat! T’ho asseguro!

THE ROAD 53 NYOTAIMORI: EL PLAER DE MENJAR-TE EL SUSHI.

Ni nata, ni xocolata, ni crema catalana… A mi el que m’agrada de debò és el sashimi o el sushi. Tinc una veritable passió pel menjar japonès. Això ho vaig tenir clar des del primer viatge que vaig fer Heijo-kyo per expandir el negoci familiar al Japó. Després de les erudites i inacabables reunions de treball, i per tancar els tractes, els meus amfitrions van dur-me a sopar al selecte restaurant Chúó. Va ser un generós i incitant obsequi per als sentits. Un allau d’aromes va revolucionar les meves narius i la meva libido que vivia en letargia fins a aquell moment: trufes, caviar, llagosta, delícies de wahyu, el millor sake d’arròs... El meu olfacte es va expandir, el meu ganyot es va contraure entre espasmes guturals, vaig començar a notar com s’incrementava el ritme de les meves palpitacions i com s’alterava la meva sang que, concentrada al ventre, gairebé em va provocar una erecció. Com un passerell, sense entendre massa bé què estava passant, els meus amfitrions van acompanyar-me a través d’un Kondo, una mena de passadís d’or, vers una zona oculta del restaurant i, de sobte, perplex i incrèdul, la vaig ullar. Al bell mig de la sala, il·luminada en la penombra, estirada panxa enlaire damunt d’una taula feta amb fusta de xiprer, una noia ens esperava, quieta, completament immòbil, submisa. Tenia tot el cos cobert de sushi esbarriat per tota la seva pell. Era com un tapís meravellós que s’amotllava com un guant a les corbes del seu flanc. De seguida va començar l’impúdic ritual. Simultàniament anàvem retirant els trossets de sushi, deixant al descobert la pell suau, blanca i delicada de la noia. N’hi havia que usaven els pals ohashi, d’altres ho feien directament amb els dits i fins i tot n’hi havia que s’hi apropaven ensumant ben a prop el sushi, per arrencar-lo amb la llengua i amb les dents. Els ulls dels comensals estaven plens de desig i de luxúria. Menjaven sense mastegar, engolint el sushi esperonats pel rebombori d’aquell acte que ens assadollava els sentits. Lentament la noia va anar quedant nua: el llombrígol que tremolava lleugerament; els mugrons ensalivats; els pits adolescents que panteixaven; l’engonal humit que s’estremia; el pubis perfumat, palpitant, de vellut... El seu cos era encara el d’una nena tendra, pura, era el cos verge d’una geisha virtuosa. Usar-la com a recipient culinari va ser l’experiència eroticogastronòmica més intensa que mai no havia experimentat. Aquell acte va esdevenir un ritual que va estimular els meus sentits, el gust, el tacte, la vista, l’olfacte, desvetllant la meva libido i fent que el meu sexe, inflat com un bocoi, incitat per l’aiguabarreig incontrolable del plaer que inundava el meu organisme, tingués un espectacular, generós, incontrolable, gustós i extasiant orgasme, motivat per aquell increïble sploshing gustatiu.

THE ROAD 52 FOREVER YOUNG

-T’agradaria jubilar-te?- Quan el cap de personal va fer-li aquesta pregunta, no s’ho va pensar dos cops. Havia treballat tota la seva vida com un cabró i... Ser bomber és gratificant, però ensems, molt dur. Ja en tenia ganes! La seva il·lusió era fer un viatge d’aquells que mai no havia pogut fer: la dona, les obligacions, la hipoteca... Si no ho feia ara, jubilat, vidu i amb els fills col·locats. Quan ho faria? Les Illes Verges, la República Dominicana i Puerto Rico fou el viatge que dissenyà pel Carib, ansiós per gaudir del clima tropical. Allotjat a l’hotel El Convento, que traspuava un cert aire colonial, gens decadent, San Juan de Puerto Rico va semblar-li una ciutat acollidora, propera, amable, i de seguida va notar l’empatia cap el personal de l’hotel, sempre disposat a donar-li un cop de mà amb un ampli somriure estintolat als morros. El grum va esmentar-li que tenia un parent, mestís, que gastava un cos musculat i faccions afro caribenyes, que s’oferia com a taxi-guia, la manera més còmode, pràctica i interessant de conèixer l’illa per a un turista que viatjava sol. Així doncs, capbussat dins d’un Chevrolet Chery del 63 blanc amb la capota taronja, van fer un agosarat i intrèpid recorregut per les carreteres que duien a platges de sorra blanca, plenes de palmeres onejants i petits crustacis que allí els anomenaven buruquenas, pel Castell del Morro, les coves de Camuy, la plaça de la Cultura, el Museu Pau Casals, el barri antic de San Juan, farcit d’esplèndides façanes coloristes i llambordes ancorades en el passat colonial de l’illa, desplaçant-se fins a Caguas, Guayunabo, Cataño, i arribant a la ciutat de Ponce per visitar el Parc de Bombas, emblemàtic edifici roig i negre, que flairava encara a les aromes de la genuïna arquitectura caribenya, però amb un deix certament oriental, curiós, si més no. Essent bomber jubilat, era visita obligada. Ja al capvespre, havent ingerit diversos Copitos i Mojitos, embadocat per l’efecte de diferents alcaloides i tabac importat de Cuba, va deixar-se endur per l’harmònica virtut del seu amic i guia, el taxista. Era agradable, atent, sol·lícit, divertit, semblava que es coneixien des de sempre i això el reconfortava, era còmode i hi havia una sincera complicitat. El noi parlava, reia ampul·losament, li tocava l’espatlla i li donava copets als genolls entre anècdota i anècdota, teixint un missatge farcit de volicions febles, d’insinuacions i obscenes vel·leïtats. Les seves gesticulacions les interpretà com a part del caràcter genuí i obert dels nadius de l’illa i el bomber va deixar-se fer. Potser fou per la seva ignorància, innocència, desídia o simplement per la curiositat i per les ganes que tenia de passar-s’ho bé, però desconeixia que aquest tipus de taxis privats oferien, a banda del transport i companyonia, un plus especial de serveis. Carícies al pit esquitxat de pèls platejats. Alè rossolant-li el ventre que li tremolava com ja no recordava. Pressions digitals a l’engonal que desvetllava de la seva letargia i humitats als llavis ensinistrats que es preparaven, molsuts i obedients, per ser estimulats. El bomber jubilat no buscava aquells actes execrats, però va reconèixer que aquell dia, arrepapat al seient del vell Chevrolet del 63, van fer-li la millor fel·lació de la seva vida.

THE ROAD 51 EL GUST DE LA PIAGGIO

“Un americano en París”, “La dolce vita”, “Boccaccio 70”, “American Graffiti”... Moltes són les referències cinematogràfiques que us podria esmentar, però sens dubte, la primera vegada que vaig veure “Vacaciones en Roma”, vaig decidir que volia una Vespa. Sí, ja ho sé, sona un pèl carrincló tot plegat, però jo tenia només 12 anys i els meus pares m’havien posat el nom de l’actriu protagonista d’aquella pel·lícula, Audrey, en honor a la Hepburn, i és clar, per a mi era emocionant veure les innocents aventures i trapelleries de l’actriu i el seu company de repartiment, en Gregory Peck, empaitant-se amb la Vespa damunt de les llambordes dels carrers de la bella ciutat italiana. Des de llavors vaig tenir una obsessió: sí o sí, volia una Vespa. Havia de tenir-ne una i no vaig parar fins que el pare me la va comprar als 16 anys. Sempre he tingut una relació especial amb el pare. Sóc filla única i potser per això m’ha mimat en excés. Però no us enganyaré pas, m’agrada que el pare em mimi, m’agrada que em faci totes les atencions del món. Quan vaig tenir la Vespa, el pare va decidir que m’ensenyaria a muntar-la. I tal dit, tal fet! Vàrem pujar a la clàssica Vespa Primavera 125, color de rosa, no fos cas, i amb el seient entapissat de cuir blanc, jo al davant i ell al darrere, i a poc a poc va ensinistrar-me en la conducció. Alguna cosa addictiva, misteriosa i atraient tenia aquella Vespa, perquè mentre conduíem, sempre notava el ralentí del motor, el tragí dels cilindres i dels pistons que em pujava per l’engonal com un pessigolleig excitant que s’escolava fins al bell mig del meu sexe. Era com un coqueteig intens i agradable que va desvetllar en mi alguna cosa més que la passió per la motocicleta. Mentre practicàvem, carrer amunt, carrer avall, notava com el rau-rau del motor també afectava l’estabilitat de l’engonal del meu pare que, arrepapat rere meu, creient que jo no ho notava, deixava que els seu membre s’inflés dins dels pantalons. M’agradava sentir-lo, notar com se li enduria la bragueta, copsar la palpitació nerviüda, aquell bric-a-bric genital, que el pare refregava per damunt del meu còccix. M’acompanyava sustentant el manillar de la Vespa per damunt de les meves mans, deixant que sentís el seu alè càlid espetegant-me al clatell. Sovint permetia que la seva barba, suau i lleugerament canosa, em llepés les oïdes. Això m’excitava granment fins a fer-me venir coïssor a l’entrecuix. Notar el pectoral del pare clavat a la meva esquena i el seu llombrígol escalfant-me la zona lumbar, m’enduria els mugrons fins al punt d’humitejar-me’ls, i això em feia somiejar que un dia, potser oblidant-nos de qui érem, el pare em duria cap a un carreró estret i ombrívol i, allí, deixant el xivarri del motor de la Vespa al ralentí, em faria seure a l’inrevés col·locant les meves natges tendres i guerxes damunt del manillar de la Vespa mentre ell, tustant amb els dits el meu clítoris saberut, impacient i vívidament irritat, m’arrencaria d’una revolada les calcetes per gaudir de la visió del meu pubis innocent i tendre. Llavors, mantenint l’equilibri com un saltimbanqui ambidextre damunt del seient de cuir blanc de la Vespa rosa, el pare deixaria excel·lir el bé de déu dels seus atributs genitals per corrompre amb deliri, monstruós i complaent, la cavitat del meu sexe nou en aquell acte d’estupre, bandejat i impúdic, a les mirades alienes. La primera vegada que vaig veure “Vacaciones en Roma” vaig decidir que volia una Vespa. El que no he decidit encara és el manso que s’atreveixi a fer amb mi, sense escarafalls, la “desambiguació”.

THE ROAD 50 EL FORAT DE LA GLÒRIA

Em dic Glòria i ho reconec. Sí. Sóc nimfòmana. Necessito sexe cada dia. No és pas una obsessió, ni un vici, és una necessitat vital. Potser per això les parelles que he tingut no arriben a ser mai massa estables. M’avorreixen els prolegòmens i vull experimentar, descobrir, viure sense embuts la meva sexualitat femenina i, alhora, tenyida de masculinitat. Sóc al metro, observant com una gata maula en zel, buscant, ensumant les feromones de la meva víctima d’avui, fins que de cop, zazzz, l’he vist: bambes de marca; texans ajustats; samarreta negra de cotó deixant intuir l’aurèola del seus mugrons endurits com mollons de pedra; cabell bru; dents perfectes. Clarament és gai, però no m’importa. És un repte. M’agrada. Activo el meu sensor de fèlid a la cacera. El vagó del metro s’atura amb el so dels frens que esgüellen. El noi baixa entre la munió de gent que, aliena a les meves intencions, avancen catatònics per l’andana. Sortim al carrer. El noi camina sota la penombra del fanals que custodien la meva ombra entre les parets noucentistes i modernistes de l’Eixample. No s’adona que el segueixo i això m’excita encara més. Entra, sense aturar-se, en un local d’ambient escassament il·luminat. Per sort, el meu cos esprimatxat, de pits petits, transmet de mi una imatge anodina, farcida d’ambigüitat, i no em resulta gaire difícil enganyar el porter de bíceps tatuats que m’ha mirat, això sí, amb cert recel i incredulitat. Albiro entre la penombra del local. Combinacions musicals de la Donna Summer i els Scissor Sisters martellegen el meu subconscient. De seguida el veig, palplantat davant la barra del bar, prenent-se de cop un gintònic que degluteix amb avidesa, amb ànsia, sense assaborir-lo. Es dirigeix cap a la zona dark room i jo, excitada i sense una estratègia definida, notant les cames de fusta, balbes, camino rere seu sentint bategar el cor a les temples. Escolto bleixos, petits crits de plaer, el so somort de cossos suats que es freguen, i tot fa ferum de làtex i d’ejaculacions. Les pupil·les se’m dilaten lentament i començo a veure l’espectacle que ni ha al meu voltant. Espiar tots aquells homes practicant sodomies, fel·lacions i fins i tot un fisting anal, no fan res més que incrementar la meva libido incandescent i humida. Llavors, el veig a ell situat al racó més fosc del fons. S’ha abaixat els texans que té arriats fins als turmells i introdueix el seus atributs sexuals dins d’un glory hole. Aquesta és la meva! Ja no em cal cap estratègia. M’hi apropo i, custodiada per la intimitat de la paret, m’agenollo. Noto excitar granment el meu apetit, abundosa salivació als llavis i luxúria a les meves mans que encercolen sense contemplacions el membre curvilini, endurit i nerviüt d’aquell desconegut. Llepo, succiono, sacsejo, mossego, lubrico, introduint dins la meva gargamella la totalitat d’aquell sexe dolç i nou que atzarosament he aconseguit, fins que el desconegut, pensant que és un mascle qui li provoca, potser, el millor sexe oral que mai no ha tingut, entre espasmes i batzegades del farcellet del seu engonal corromput i adolorit contra el forat de la paret, deixa anar una ejaculació abundosa, com si d’una hemorràgia escrotal es tractés. Complaguda, requesto com el darrer filet de semen li rossola penis avall, encara palpitant i erecte, dins del glory hole. Quan surto al carrer, continuo excitada com una mala pècora i, xino xano de camí cap el metro, activo novament els meus sensors a la recerca d’una altra víctima per esprémer tots els seus fluids genitals. Ja us ho he dit. No us enganyo pas. Sóc nimfòmana.

THE ROAD 49 BOEING BOEING AL COCKPIT

Cada setmana agafo el pont aeri tres vegades i cada vegada tinc la mateixa sensació tot just quan pujo a l’avió i la tripulació ens dóna la benvinguda amb un somriure una mica mel·liflu sota les narius, com si ens ocultessin alguna cosa bruta, marrana, inconfessable... El capità, embotit dins del seu vestit de comandant, amb la seva gorra, la seva americana, la seva camisa blanca i els seus galons perfectes; el copilot amb el seu uniforme immaculat, ben emmidonat i el seu somriure pretensiós; les auxiliars de vol, amb els seu pentinat refotudament ben clenxinat, tan rosses, amb les mirades tan cristal·lines, amb les seves draperies tan premudes, i amb els mocadors de coll tan ben lligats que gairebé semblen un maniquí del Corte Inglés. Tots ells ens amaguen alguna cosa. N’estic convençut, quins romanços! Pacients, anem seient, fullegem el diari, fem la darrera ullada als dispositius electrònics abans d’apagar-los i, finalment, ens enlairem sentint aquell lleu pessigolleig al bell mig del sexe que ens desvetlla la libido involuntàriament. Cada setmana creuem una zona de turbulències que ens fan trontollar a tots i, immediatament, les auxiliars de vol corren la cortineta que separa la zona popular de la primera classe i entren dins de la cabina de vol, diuen, per garantir la seguretat i la comoditat dels clients. És llavors quan se’m dispara la imaginació i penso que el capità i el sobrecàrrec activen el pilot automàtic i comença el “gangbang” mentre l’hostessa s’apuja la faldilla, s’asseu a la gatzoneta damunt de la falda eixancarrada del capità, obrint-se la brusa i deixant que els seus pits, de mugrons perfumats, li acaronin les galtes, li treu la gorra i l’escabella amb les mans d’ungles vermelles mentre ell la condueix amb el seu instrumental nerviüt. M’imagino com el copilot ressegueix amb la seva llengua la gropa de l’altra hostessa, que fa contorsions i bleixos al mateix temps que es desempallega de l’uniforme i permet que el sobrecàrrec enfonsi la llengua, llarga i entremaliada, dins dels llavis humits de seu sexe rosat. Imagino com l’auxiliar de vol masculí busca amb els dits palpissos, sota les batzegades de la noia, l’escrot del capità que se la tragina, penetrant l’orifici anal del sobrecàrrec per provocar-li encara més plaer amb un improvisat massatge prostàtic. És clar que només m’ho imagino, perquè mai no podem sentir res, mai no podem veure res, perquè sospito que aquella activitat bandejada a les nostres mirades fineix quan fineixen les turbulències. Llavors, quan aterrem, tota la tribulació s’enfila al costat de la sortida per donar-nos l’adéu. El capità duu la camisa blanca, arrugada, per fora dels pantalons; el copilot, els cabells esbullats; les auxiliars de vol, el pintallavis esborrat i el mocador de coll fet apressadament amb un nus esgarriat, i de l’interior de la cabina de vol emana una ferum enxubada de sexe botxinejat. Això sí, tots ells ens mostren un ampli somriure de complaença i felicitat estintolat a la comissura dels llavis.