THE ROAD 70 PETROL STATION SHORE

Els divendres la gasolina és més cara. Us ho asseguro. Ho sé del cert, perquè jo treballo en una gasolinera. Sempre hi he volgut treballar. Quan era menuda m’agradava acompanyar el pare quan feia gasolina amb el Seat 124. Jo, asseguda al seient del darrere, abaixava el vidre de la finestra i deixava que l’olor embriagant del carburant m’edulcorés els sentits. Treballar aquí em fa sentir com la dona que arriba del futur a l’anunci de Neutrex. Porto una granota que brilla, de color reflex blue, que sempre duc mig desbotonada, perquè m’agrada lluir les meves voluptuositats, i em passejo entre els clients que em miren amb ganes d’arrencar-me-la mentre m’airejo la cabellera oxigenada i somric estrafetament. Fer el torn de nit és una mica pesat, la veritat sigui dita, però sempre trobo la manera de distreure’m. L’altre divendres, sense anar més lluny, tot i que els sortidors són self service, vaig ajudar un senyor que semblava que no tenia massa clar com funcionava la màquina. En fer-ho, sense voler, vaig entortolligar-me les cames amb la mànega de la súper i, quan estava introduint el carburant dins del dipòsit del seu vehicle, vaig notar com el flux de combustible circulava per l’interior del tub negre, fent-me pessigolles a l’engonal i al cul. Aquella va ser una sensació nova i tremendament excitant. Passada la mitjanit, el so dels grills al voral de la carretera és l’únic soroll que m’acompanya. És tan avorrit que a vegades tinc ganes de fer un disbarat. Aquell divendres, encaparrada fins a l’obsessió amb la sensació del gustet de la mànega entre les cuixes, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig deixar la caixa, vaig sortir a l’esplanada i vaig apropar-me fins al sortidor número 1. Vaig agafar el mànec del dispensador i vaig començar a fregar-me amb ell les natges i la zona púbica. Estava tan excitada que de seguida vaig notar les segregacions vaginals i, llavors, vaig abaixar-me la cremallera davantera de la granota reflex blue introduint-me el broquet del sortidor entre les calcetes. La sensació inicial de fredor humida de l’acer inoxidable va esdevenir de seguida una agradable escalforeta a l’entrecuix, tant, que el meu clítoris es va inflar com un carquinyoli acabat de sortir del forn. Aleshores, vaig introduir-me lentament el broquet del sortidor dins de la vulva notant la duresa de l’acer que se’m clavava ben endins, fregant-me amb moviments de vaivé circulars, i encenent la meva xona com una mala cosa mentre premia intermitentment el gatell. Però jo no en tenia prou. Vaig agafar la mànega de la gasolina dièsel, la dièsel plus i la súper plus i, una rere l’altra, vaig anar introduint-me-les ben endins, simultàniament, comprovant amb sorpresa les capacitats elàstiques de la meva vagina calenta, agradablement adolorida i lubricada per la irrigació de les segregacions i espasmes vaginals que aquells quatre consoladors d’acer em provocaven, barrejant els meus sucs amb greixos i gotetes de carburant que sempre queden suspeses a la punta cromada dels sortidors. Bé, ara ja sabeu perquè la gasolina és més cara els divendres.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 69 “CUM CLAVIS” HABEMUS PAPAM, PAPIM, PAPUM!!!

En Giovanni era el fill primogènit de la família Gamarelli, l’hereu del negoci familiar que durant segles havia confeccionat la roba dels papes i dels cardenals. Coneixia Ciutat del Vaticà com el palmell de la seva mà, coneixia tots els racons de la basílica de Sant Pere millor que els centenars de clergues i religiosos que vivien al Palau Apostòlic. Però malgrat això, ell mai no havia conegut un papa el mateix dia de la fumata blanca. Acabaven de celebrar un dels conclaves més breus de la història del col·legi cardenalici, 24 hores de fumates negres, 24 hores de llargues esperes i especulacions al voltant de la identitat del nou papa, fins al punt que el recentment escollit pontífex havia rebut amenaces contra la seva integritat, perquè era considerat massa progressista, les seves idees eren massa liberals per la supremacia de l’església catòlica. I aquell, sense saber-ho, era el motiu de la seva presència al Vaticà. En Giovanni s’estava esperant, expectant, sota els frescos de la capella sixtina que romania tancada als visitats i turistes durant el conclave, prudent, ansiós, neguitós, fins que les portes s’obriren tot i grinyolant. Llavors, va entrar el camarlenc seguit de l’encara cardenal, el qual seria entronat en breu nou papa, acompanyat del seu seguici de cardenals i religiosos. El nou sobirà encara duia la mitra i la casulla vermella, d’aquell vermell color se sang i de foc, el vermell dels màrtirs, que ressaltava damunt de la blancor de l’alba de cotó que s’arrossegava pel marbre del terra de la capella sixtina. Llavors, redimonis! De seguida va veure la semblança: el que estava destinat a ser el nou pontífex, tenia una aparença física enlluernadorament increïble amb ell. El cardenal, amb un gest de comandament, va ordenar al seu seguici que en Giovanni es despullés, fet que en Giovanni va trobar ben rar, però què havia de fer? Aquell home era el sant pare, i va accedir a les seva estranya petició desempallegant-se de la roba amb la quan s’havia engiponat aquell dia, fins que va quedar completament nu. El cardenal va agafar el bàcul i s’hi va apropar tot i observant amb interès el cos despullat d’en Giovanni. Va encercolar-lo. Va observar-lo, va resseguir totes i cadascuna de les parts del seu cos, va palpar-li les natges, va tocar-li la pell de llombrígol i el contacte dels seus dits sedosos el va fer estremir. Amb la mirava àvida de desig, amb una espurna de lascívia i certa salivació abundosa a la comissura dels llavis, buscava restes de tatuatges a la pell i altres característiques que el diferenciessin com un escarriat, però en Giovanni, que tenia una sensació mundava i divina ensems, era un italià dels de tota la vida, elegant, altiu, de pell colrada i mirada profunda, era un home ben plantat, sexy, fins i tot, de cabells ben clenxinats, un pèl grisencs, però que li atorgaven un atractiu físic innegable. El nou papa va posar-li la mà a l’estómac sense turpituds, entortolligant-li els dits entre el pèl púbic, subjectant-li tot seguit el farcell dels testicles que li penjaven abrandats i càlids, fent alçaprem amb ells, introduint-li la mà a l’engonal, remenant a la zona erma entre els testicles i l’anus fins que en Giovanni, esborronat, va notar com una llambregada genital que bo i el va excitar malgrat la presència de tots aquells clergues abillats amb vestits d’aquell vermell iridiscent i que l’encercolaven per tot. Llavors, accedí a la petició del servei secret del Vaticà, el qual, per preservar la seguretat i la integritat física del nou papa, havia sol·licitat un doble que pogués sortir al carrer per mesclar-se entre els fidels que l’esperaven a la Plaça de Sant Marc, algú per fer el seu recorregut camuflat dins del Papamòbil, fent-se passar pel nou pontífex. En Giovanni era, sens dubte, el candidat ideal, el seu doble perfecte. No hi adduïa pas cap problema ni malvestat. A més, quin italià catòlic, apostòlic i romà no havia pensat mai en ser el papa per un dia?

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 68 ESCAMPAR LA BOIRA

Un estrany i misteriós fenomen s’originava de matinada a l’interior de l’aparcament. Ningú no sabia quina era la causa, ni com desapareixia, però cada nit, com per art d’encanteri, una boira espessa i sinuosament fètida, inundava la primera planta d’aquell aparcament subterrani. La boira era tan densa que quan els vehicles accedien al recinte per la baixada, havien d’obrir els fars ulls de gat i ni així podien veure els indicadors verds i vermells de places lliures. Estranyament, també, aquell esdeveniment atreia moltes dones, d’una banda encuriosides davant d’aquell misteri, però de l’altra, alterant el seu estat de consciència fent-les tremendament promiscues. La flaire d’aquella boira tenia alguna cosa que revolucionava les feromones de la majoria de femelles, fent que reaccionessin davant d’aquell fet inexplicable, alliberant kairomones d’agregació que feia que se sentissin sexys, humides i seduïdes quan aquella boira les embolcallava i penetrava pels seus orificis nassals omplint-les de frenesí, sentint la mescla bigarrada de naftalina i humitat rància de l’aparcament. Transcorreguts uns minuts, la boira començava a dissoldre’s amb la mateixa rapidesa en què s’havia format, dissipant qualsevol pista que conduís al seu origen. Casualment aquell dia, quan vaig anar a recollir el meu vehicle, la màquina de cobrament automàtica va fallar i em vaig veure obligat a dirigir-me a la finestreta d’atenció al client. Eren, potser, quarts de quatre de la matinada. Podia sentir a la pell la humitat de les parets de formigó. Els fluorescents, que feien pampallugues, es reflectien a la pintura antilliscant del terra i una forta fetor de tub d’escapament em va fer venir arcades. Vaig veure l’encarregat del torn de nit estintolat dins de la peixera de vidre i parets encrostonades, camuflat per la penombra, mirant amb desinterès els monitors del circuit tancat de televisió. Concentrat en el que feia i aliè a la meva presència, vaig poder veure que, sense subterfugis, amb una mà sostenia un còmic eròtic, rebregat i esquitxat amb esperma ressec, mentre que amb l’altra mà es masturbava sense miraments. Vaig quedar-me immòbil, sense saber com reaccionar. Ell anava sacsejant la seva titola llargaruda i nerviüda entre bleixos i balbuceigs que aquell acte execrat li provocava, fent que el seu escrot, arrugat i vermellós, li rebotés amb virulència contra la sivella dels pantalons que s’havia arregussat fins als genolls. Llavors, el noi va arribar a l’èxtasi masturbatori disparant una espectacular, espessa, fecunda, eloqüent i levitant ejaculació que, en combinació amb la humitat de l’aparcament i el monòxid de carboni que pul·lulava en l’ambient, va provocar una estranya reacció química, disgregant-se i expandint-se formant una boira espessa i fètida, com un plugim diminut que en pocs segons ho va inundar tot. Vet aquí el punyeter misteri. Evidentment, no vaig fer cap altra cosa que escampar la boira i tocar el dos.

http://nyebits.blogspot.com 

THE ROAD 67 MENJA A LA CAMARGA I ESPIA COM PUGUIS!!!

Sovint el reclamaven per recollir clients que sortien d’aquell restaurant, un dels més reconeguts de la ciutat. Fer el taxi era la seva passió, però és clar, tampoc no s’hi guanyava tan bé la vida. Per això, quan va tenir l’oportunitat, no s’ho va pensar dues vegades. De seguida va reconèixer els polítics que deglutien amb avidesa suculents àpats en aquell selecte local de taules rodones i tovalles de lli blanc. Veure’ls cada dia a les notícies era quelcom habitual. El que no ho era tant fou aprendre a reconèixer rics empresaris, sempre abillats amb els seus vestits cars; agents del servei nacional d’intel·ligència, que ocultaven la seva identitat rere d’ulleres fosques i cabells clenxinats; rosses xona figues amistançades de presidents, consellers i ex tresorers merdosos que exhibien les seves joies autèntiques de la mateixa manera que exhibien les misèries dels seus llavis siliconats i de les seves pitreres implantades i pneumàtiques; representants de la Cambra Baixa i del Govern, que usaven els seus privilegis per botxinejar advocats corruptes i amants tafaneres que viatjaven per les duanes amb motxilles farcides de diners corromputs. El taxista va aprendre a observar, a escoltar i a callar, i gràcies a les habilitats adquirides, gairebé sense voler-ho, es convertí en el confident de mil espectacles esperpèntics que, d’entrada, hom no atribuiria mai a la condició humana: pel seu taxi van passar sobres ocults farcits de milions de diners negres provinents de paradisos fiscals; quitances prorratejades estintolades en comptabilitats manuscrites; centenars de milers de gravacions il·legals fetes amb càmeres ocultes; fotografies d’stars system en actitud d’embriaguesa, fent aflorar els instints més irracionals; reconeguts i famosos, homes i dones deixant-se introduir tot tipus d’enginys eròtics per totes i cadascuna de les cavitats del seus cossos eixamplats; fills de polítics admirats que comercialitzaven amb la premsa sensacionalista les indiscrecions més ocultes dels seus progenitors... Corrupció era el mot que pul·lulava en el selecte ambient d’aquell restaurant. Per això, aquell dia, quan va arribar a casa esllenegat de fer el taxi pels carrers humits de la seva ciutat, i després de trobar la maleta oblidada d’algun Bàrcenas de torn, veient amb perplexitat les fotografies, els documents, els llistats de divises negres i les gravacions amb càmera oculta que contenia, després de gratar-se la barba uns segons, no s’ho va pensar dos cops. Es dirigí al diari de més audiència del país tot i oferint aquella suculenta informació classificada. Ser taxista era la seva passió, potser era la seva vocació, però què havia de fer, si no, davant d’aquella tessitura? Tirar de la manta, mostrar les draperies brutes dels poderosos, fer xivarri i que comencés el show. Això sí, amb els diners que van pagar-li per l’exclusiva, va obrir una agència d’espionatge anomenada “Mètode3”.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 66 A LA BATALLA DE LA MERENGA

No hi va haver temps de reacció. El vehicle, que circulava a gran velocitat, es va encastar contra l’aparador de la joieria provocant un gran terrabastall, una enorme trencadissa de vidres i l’esglai dels vianants i dependents de l’establiment que no acabaven d’entendre el que presenciaven. El cotxe havia penetrat per l’aparador, adherint-se als mostradors que exposaven amb orgull aigua marines, topazis, ametistes, turqueses, gemmes i diamants. L’encarregat estava glaçat, balbucejant per l’ensurt d’aquella dramàtica irrupció. De sobte, va notar certa coïssor als ulls i alguna cosa calenta i llefiscosa que li rossolava cara avall, molt lentament i, creient-se que era sang, s’apropà els dits tremolosos a la galta per mirar-se’ls tot seguit sense entendre què era aquell líquid apegalós i translúcid que els embetumava. Dins del cotxe, entre esbufecs i udols, un noi i una noia intentaven eixir del compartiment, però les portes s’havien blocat, el brill del clàxon sonava intermitentment i el parabrises s’havia esmicolat amb l’impacte. Moments abans, alegres i distesos, tornaven de la guerra de la merenga del carnaval de Vilanova. Era una tradició que no es volien perdre mai. Empastifar-se de merenga, llençar-se-la sense miraments, riure i passar una bona estona transgredint els convencionalismes, era quelcom que els excitava enormement. Per això, quan la noia va veure que el noi tenia restes de merenga al clatell, va notar una gran irrigació sanguínia a l’entrecuix i va sentir-se impel·lida a tirar-s’hi al damunt, molt lentament, jugant estrafolàriament amb la llengua mentre el noi conduïa embriagat per la fogositat. Va començar a rellepar-li la merenga, passant-li la punta de la llengua pel lòbul de l’oïda, pel clatell, pel mentó, pel pectoral, desbotonant-li la camisa fins al melic, descordant-li la bragueta, fent-lo estremir amb excitants maleses als genitals, tous i escalfats sota el volant, introduint-se a la boca el seu fal·lus que, endurit com l’ambre, palpitava dins del ganyot de la noia que xuclava i llepava i succionava i sacsejava amb malvestat i frenesia aquell sexe emmerengat, fins que el noi no va poder retenir-ho més, deixant excel·lir tot el seu semen mentre premia l’accelerador fins al fons, encegat pel frenesí d’aquella eròtica blasfèmia carnavalesca, sense poder evitar el xoc exactament en el mateix instant en què ejaculava un llarg, sucós, abundant i fecund batibull espermatozoidic, empastifant la cara estupefacta del dependent de la joieria que es mirava l’esperma dels seus dits com un oòcit madur.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 65 LA IMPUTACIÓ, EL FRENESÍ I EL XUCUXUCU !!!

Suava com un porc, però és clar, dur 22 milions d’euros en un maletí no és pas una activitat massa quotidiana i l’amoïnava que l’enxampessin. Per sort, tenia credencials diplomàtiques i per això viatjava passant els controls de duanes sense cap mena d’entrebanc. Ser ambaixador per desídia, polític per corrupció i tresorer coquí del partit que governa per voluntat garrepa, li atorgava certes garanties d’immunitat institucional. Quan va arribar a la sucursal del banc de Suïssa, el gerent en persona, abillat amb el seu vestit de coll italià i estil galeries Gürtel, l’esperava a la porta per rebre’l amb la mirada titil·lant i fregant-se les mans ansiosament. Ell va sentir-se afalagat, important, fogós, estrafolari, arrogant, promiscu, excitat per l’eròtica del poder i dels diners, i va deixar-se conduir pels viaranys de passadissos de marbre de travertí i parets d’acer cromat entapissades amb obres pictòriques i escultures de dubtosa qualitat, però que segurament eren molt cares i molt cotitzades pels marxants d’art més reconeguts. Poques vegades el banc tractava amb tanta eloqüència un client, però l’ocasió s’ho mereixia, per tant, després de col·locar els dipòsits en els comptes secrets i revisar les inversions clandestines que el partit del govern mantenia en tots i cadascun dels paradisos fiscals, el gerent del banc suís va oferir-li una copa de xampany francès (és clar) per rubricar l’operació bancària lliure d’impostos i de qualsevol esclavatge financer. Una copa va dur a una altra i aquesta altra venia acompanyada d’exquisit caviar d’Azerbaiyán, que venia servit d’una hostessa de llarga cabellera rossa i pits pneumàtics que, sense saber com, van acabar acollint-lo. Potser fou les pessigolles de l’escumós, l’embriaguesa de les divises o, potser, l’eròtica prima de risc, però l’ambaixador tresorer corrupte va deixar-se seduir pel frenesí i el xucuxucu dels plaers d’aquella casa de barrets anomenada banc, situat en aquell paradís mal anomenat fiscal, per gratificar els diners mal anomenats negres, perquè de negre no en tenien res, més aviat eren violacis com el color del mugrons de l’hostessa que el polític rellepava goludament mentre comptava els milions que havia estafat als ciutadans carallots que, aliens al batibull genital provocat per aquelles opaques operacions bancàries, es manifestaven a la plaça del centre de la capital per demanar transparència i responsabilitat, sense prendre consciència del fet que els imputats usen els diners públics amb malvestat i de manera immoral.

http://nyebits.blogspot.com

THE ROAD 64 DE DEBÒ QUE NO HE PERDUT LA XAVETA, LA MEVA IL·LUSIÓ ERA SER PUTA.

De cop, una forta explosió va fer trontollar els vidres. Fou un so eixordador, estrident, terrorífic. Totes les noies van deixar de fer la seva activitat i van mirar per les finestres de les seves cel·les observant, perplexes, xafarotes, com les restes del vehicle que havia explosionat, cremaven pertot. L’esplanada del Paradise de seguida es va omplir d’unitats de la policia, bombers i forces de seguretat mentre esperaven l’ambulància. Per desgràcia meva ningú no s’havia ferit. Les primeres hipòtesis apuntaven a una revenja, és clar que l’alcaldessa del municipi ja havia alertat dels inconvenients d’instal·lar el bordell més gran d’Europa allí. La proximitat amb la frontera era ideal perquè les màfies russes, bielorusses, colombianes, xineses, napolitanes, albaneses i l’escòria mexicana usessin el prostíbul per al tràfic d’armes, de haixix i altres narcòtics. La presència de les meuques era, només, un aparador, un camuflatge, un amagatall que, a més, resultava enormement rendible per als seus interessos. Van trigar set setmanes en entrevistar les mil barjaules, gatamaules, meretrius, barraganes, donotes, truges i trujasses, putarrots, marranes mindundis, xominos escalfabraguetes, buscones, putots, concubines, folla fembres, bagasses, xurrimandusques, lewinskis menjatites, llepacigales i ensumapixums del Paradise que, juntament amb els seus clients, homes de negocis potiners engiponats dins de vestits de tergal barat, camioners pollosos, rufians taciturns, murris peta-culs i viciosos pixacurtes rodatavernes de tota mena, omplien les habitacions en el moment de la deflagració. Beneits!!! No, no m’he begut pas l’enteniment, ni tampoc no he perdut la xaveta! Romanços! Jo només vaig posar el cotxe bomba, perquè em sentia traïda, rebutjada, apartada. La il·lusió de la meva vida era ser puta, i si no ho podia ser al Paradise, ningú més no ho seria. Recony!

http://nyebits.blogspot.com