THE ROAD 7 SOS

El sol del migdia queia damunt meu incandescent com un foc d’encenalls quan, de sobte, el motor del vehicle va espetegar d’una manera eixordadora, un fum negre i espès va excel·lir del tub d’escapament inundant l’asfalt dins del mirall retrovisor, i el vehicle se’m va aturar al voral de l’AP2, just entrant al desert dels Monegros. L’autopista semblava un riu de lava negra en ebullició que corria amainat entre camps de pedra seca i pollancres grisencs de fulles turqueses que s’envolaven lleument amb el pas bel·ligerant dels vehicles que m’ignoraven amb virulència i menyspreu. Malgrat no tenir cobertura al mòbil, vaig recordar els pals SOS que, erèctils, m’esperaven al voral de la via. La grua no va trigar gaire en arribar, tot i que per amortir l’escalfor tòrrida del migdia sota el meridià de Greenwich, m’havia desempallegat de la brusa, exhibint el meu cos de deessa a la mirada bruta del mecànic que estacionava el furgó d’assistència rere meu. Veure’l baixar d’aquella màquina em va excitar com mai no m’havia passat amb ningú altre: duia denims desgastats, maculats de greixos i olis, la bragueta mig oberta i el cos descamisat, de pell bruna, oliosa, de pectorals endurits i petits mugrons rosats ocults rere una lleu mata de pèl negre ben repartit, dibuixant una línia que s’estenia per damunt dels seu estomac ben iodat, de musculatura endurida i llombrígol atraient com la mel atrau les abelles inquietes. Albirar-lo, caminant cap a mi gastant un cert posat de fatxenderia, saberut de l’atracció que provocava, exultant amb el seu cabell grenyut, que li llepava el rostre, amb aquella caiguda d’ulls que corrompien la voluntat de la dona més casta i fidel, va seduir-me tan sols amb una innocent caiguda d’ulls i un lleuger moviment dels seus llavis molsuts que estintolaven un somriure adàmic, mig brivall, despietat amb les dones que, enfront la seva presència queien retudes als seus encants, deixant que aquell mascle de proporcions perfectes, sodomitzés la meva voluntat. Vaig quedar paralitzada, notant els espasmes musculars, bo i epilèptics, i les plaents hemorràgies vaginals que, una rere l’altra, aquell home de capacitats lúbriques al·lucinògenes, em provocava a cada escomesa del seu membre penetrant el meu cos damunt el capó del vehicle avariat. Vàrem cardar d’una manera enganxifosa, catatònica, exhausta, escorreguda, fent que tot el meu cos acabés drogat com les dones que abusen del haixix i de l’opi. El sexe, des d’aleshores, mai no ha tornat a ser el mateix. El mecànic de la grua de l’AP2 va emmetzinar el seu significat, convertint-me per sempre més en addicta al record del seu masteler, humit, calent i nerviüt, profanant amb destresa el meu cos estremit i rellent de plaer.