Ésser cobrador de peatge és, possiblement, el millor ofici del món. És tenir sort. És viure el privilegi d’un espectacle visual i sensorial per als sentits. Des de la seva posició, estratègica dins la cabina, fita de reüll les clientes que se li apropen innocents i adàmiques com la conilleta a l’espavilat caçador. El cobrador observa. La finestreta del vehicle s’abaixa amb aquella cadència domoticomecanitzada. El ralentí del motor ronqueja amb el seu rum-rum que fa balandrejar les pitreres i els escots de les conductores que, alienes a les mirades furtives del cobrador, mostren orgulloses els seus pits. Pits que flairen a fruita dolça. Pits premuts, esquitxats de mil i una pigues. Pits de carnositat oculta. Pits de mugrons encledats que lluiten per desencotillar-se. Pits que enlluernen fins i tot el mascle més misogin. Pits calents. Pits que a voltes esdevenen mamil·les turgents. Mamellams suggerents. Metes desitjables. Braguers farcits de nèctars apegalosos que fan perdre el senderi. Pits on amorrar-hi els llavis ensalivats. Pits brivalls que et sedueixen. Pits que fan oblidar la xerrameca i els preàmbuls i t’obliguen a anhelar-los. Pits que desvetllen la letargia dels fluïts dels teus ous. Pits que et fan somiar mentre provoquen pol·lucions precoces. Pits que, en veure’ls, et fan fantasiejar. Pits que tens ganes d’estovar-los i d’ablanir-los. Pits de vèrtexs rosats que s’enreden amb la blonda de la roba interior. Pits que generen el teu encaterinament. Ésser cobrador de peatge és, segurament, el millor ofici del món. Et fa un home assadollat, subtilment arrasat sota l’embat viciós i catàrtic de la visió de la carn més delejada del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada