Fa anys, quan era una adolescent revolucionada pels estrògens, vaig decidir passar un estiu als Estats Units acompanyada d’una amiga. Acabava de llegir els Ponts de Madison, de Robert J. Waller, i estava completament enlluernada pel romanticisme d’aquella petita novel·la protagonitzada per la Francesca i el Robert Kincaid, delint-me per viure una experiència similar. Havíem viatjat en auto-stop pels extensos paisatges nord-americans fins arribà a l’estat d’Iowa. Llavors, vam topar amb una realitat pertorbadora. El sol, abrusador, ens obnubilava la mirada. La línia de l’horitzó, semblava un mar fumejant, fonent-se amb un cel brunzent que ens enlluernava enmig dels camps de soja i etanol. Gotes de suor ens rossolaven cos avall humitejant, amb aquella sensació llefiscosa i apegalosa, el nostre clatell, els pits calents i els malucs que bullien sota la roba. Ens trobàvem al bell mig del Comtat de Madison, molt a prop d’un dels ponts que tantes vegades m’havia imaginat llegint la novel·la, a la vora d’una carretera interestatal que dibuixava una línia infinita en el paisatge i que es perdia més enllà d’on s’allargava la mirada. De sobte, el so d’un motor va trencar l’afuada del silenci lacerat que ens embolcallava. De seguida va aparèixer un tràiler de sis rodes, llampant, customitzat amb pintures en blanc i negre, al·legòriques d’imatges musicals, al voltant d’unes enormes lletres negres on s’hi podia llegir “Hot In The Share”. No podia pas ser! Era impossible! El grup de hard rock THE KISS estava de gira amb el seu espectacle i creuaven els estats de Minnesota, Nebraska i Dakota del Sud, quan van topar-se amb un parell de turistes adolescents amb cara d’estar desesperadament perdudes enmig del desert. Veure’ls allí, dins del luxós tràiler on no hi faltada de res, ens va fer perdre el senderi. Abillats amb aquells cuirs negres i metàl·lics arrepapats als cossos prims, però musculats, pentinats espellifats, maquillatges impossibles en blanc i negre emulant cares d’animals ferotges, sens dubte ens va excitar com dues pallusses seduïdes pel glamour del shock rock i del glam metal. He de confessar que durant el trajecte amb ells vàrem tastar tot tipus d’al·lucinògens: haixix, cocaïna, belladona, opi, alcohols de tota mena i altres alcaloides i estupefaents de qualitat irreprotxable. Totes dues vam sentir els nostres cossos extasiats, vulnerables, catatònics, com si tinguéssim el mal del ball de Sant Vito, amb restriccions del camp visual, dificultats en la parla i al·lucinacions fantasiejants. He de confessar, també, que no recordo res del que va passar dins d’aquell tràiler, tan sols recordo la cara blanc-i-negra del vocalista i guitarra dels THE KISS, en Paul Stanley, enfonsant la seva llarga, aspra i seductora llengua fins el moll de la solitud del meu cony obert i humit que no parava d’adollar líquids vaginals sota la destresa ensinistrada de l’extremitat gutural d’aquell home amb qualitats eròtiques millors que les de la drogaïna. Dubto, però, que una cosa així li fes en Robert Kincaid a la Francesca a The Bridges of Madison Country?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada